Pàgines

dissabte, 28 de març del 2020

Puccini o la melodia perpètua - Antoni Gual


Que no esperi el lector d’aquest Puccini o la melodia perpètua ni una biografia ni un assaig sobre el famós compositor. Sí, Giacomo Puccini n’és el protagonista, però es tracta, ras i curt, d’una invenció novel·lada en la qual esdeveniments reals i contrastats, i també alguns d’històrics, es barregen amb fets i personatges de ficció. O potser va d’una altra manera, potser es tracta d’una invenció en què els personatges defineixen uns fets i una època reals. Sigui com sigui, el Puccini d’Antoni Gual presenta un magnífic esbós d’un dels períodes de més transcendència per al nostre continent, quan la Gran Guerra i la revolució soviètica marcaven els signes dels temps, Freud era omnipresent en l’univers intel·lectual i l’ou de la serp començava a ser covat amb gran dedicació per les classes privilegiades del centre d’Europa, sense que els estrats desfavorits de la mateixa societat fossin capaços d’articular una resistència efectiva - el resultat, per sabut, no cal reviure’l en aquestes línies.
El cas és que Antoni Gual ha decidit dotar aquesta nova obra de ficció d’un registre radicalment diferent del de Locus, el seu anterior llibre. Aquí la prosa es tenyeix, segons ho requereixi el moment, d’ironia, de lirisme, de crueltat, de crítica, d’intimisme... Només dos capítols, dues jornades descrites per dos narradors diferents; la primera dictada per un personatge fictici que en la seva infància i adolescència va viure els últims anys del músic. Aquest capítol es podria considerar una mena de novel·la curta, amb un narrador que, sobrepassat pel que viu a Torre del Lago, el llegendari palau on Puccini va passar els seus últims anys i escenari central de tot el llibre, va teixint una acció que, de fet, és construïda a través d’uns personatges generalment decadents, molt ben definits, però que en alguns moments són, alhora, tan inversemblants que el narrador perd el sentit de la realitat i reviu un món que no es pot assegurar que, ni en l’acceptada convenció de la ficció, sigui completament real. El més interessant és, però, que aquesta real irrealitat amara el text fins a impregnar el lector de la mateixa sensació que domina irremeiablement el narrador.
La segona jornada, molt més intimista però igualment vibrant, és un monòleg del mateix Puccini, des del seu llit de mort, adreçat al retrat del seu admirat Giuseppe Verdi, a qui fa unes reflexions de comiat sobre tot allò que ha marcat la seva excitant i tortuosa vida com a persona i com a artista. Un mosaic de sentiments que defineixen un home, però també la humanitat.