Pàgines

dimecres, 4 de setembre del 2019

El misantrop, nou llibre d'Hilari de Cara

Comencem el nou curs amb una nova puça a les mans. Es tracta d'El misantrop el nou poemari d'Hilari de Cara. I aprofitarem el primer dels actes del cicle Poesia i cia... (dimecres 18 de setembre a l'Espai Betúlia a les 20h) per presentar el llibre amb un recital d'Odile Arqué acompanyada de Chiara Giani a la guitarra.

Per obrir boca us deixem uns quants poemes del llibre.


Com un cadell es llepa
les ferides, l’herba alta,
la planura oberta, els ullals
esmolats d’un pare bord 

bramen a l’aire espès.

No t’esmicolis mai, balast,
no et vull d’arena
sota el ferro ferm dels rails.
Malgrat tot, vull arribar a l’estació amb tu.
Claror.
 
S’inscriu amb agulles quasi cruels
en el riu de la sang, damunt l’herba
generosa de la pell i ens explica
el pas de la cendra. Cada instant
esdevé una catifa de records. Demà,
¿deixarà de córrer el temps?
Trens de l’alba espurnegen sobre els rails
davant l’arena mossegada pel llevant
mostrant els dics despullats, les roques nues,
amartellant cada deu minuts el ferro camí
de Mataró, camí de Barcelona lliscant
el pont del petroli desfullat sota el sol
enfurismat pel puré de boira de poma.
Més enllà de la Rambla de Santa Madrona,
diuen els més vells que un temps la trinxa
de mar que va de les façanes de ca seva
a Mallorca, a un bocí de nou metres era seu,
de la serra de Tramuntana, mar, peixos,
hams, sorra, suïcides. Passen els trens
pertinaços davant la petjada dels nadius
i de forasters en ziga-zagues d’una llengua
imposada que fan esvalotar palmeres
vinclades, amants encara vives, ja granades.
A la placeta d’en Gual comença a esborrar-se
un mosaic rodó amb versos feliços.

 

dissabte, 6 de juliol del 2019

Del ventre de l'aranya - Claudio Mangifesta

Les seves poesies per a mirar no només parlen d'un artista sensible, imaginatiu sinó també d'una persona compromesa amb les formes i les lletres, semblen també la feina d'un cirurgià per l'impecable i detallat tractament en cada obra.
Les que perden el límit entre els silencis, parlen a vegades ordenades, unes altres volant, altres vegades estan amagades en les formes. La veritat és que, en cada obra, Claudio plasma transparentment experiències en una trama on inquietuds, somnis, frustracions i ironies emergeixen d'elles. Gabriela Alonso, artista visual.
 
La veu del poeta

Dona
 
Identitat
Horitzó
 
 





dissabte, 9 de març del 2019

Diví és inferior a terrenal de Marcel Ayats


La poesia és un exercici d’exteriorització i de recerca constant que adquireix el seu valor real quan s’enfronta al que considera veritat o mentida, quan es qüestiona, quan viu disconforme amb el que veu al seu voltant i quan s’allunya del pur virtuosisme de les paraules per cercar el fons de les coses. És en aquest buscar, que es transforma en qüestionament o en denúncia, on trobem la poesia de Marcel Ayats. Amb el seu llibre Diví és inferior a terrenal ens endinsem en la visió crítica d’una societat tecnològica que sembla perseguir un futur inexistent, que es destrueix a si mateixa mentre avança i que, malgrat tot, pensa només a créixer i a desenvolupar-se…
Marcel Ayats no renuncia al que és concís, a dir el just i necessari sense afegir-hi res de superflu. Tampoc renuncia a la brillantor del seu llenguatge, a la riquesa de les seves imatges i, amb la seva acostumada agudesa de pensament, es pregunta moltes coses que no veu clares en una societat… Quilo Martínez, del pròleg del llibre.





POÈTICA

Cada pel·lícula que s'estrena,
cada llibre que es publica
o cada exposició que s’inaugura
són braçades de llenya
que aviven les flames
de la foguera de l'oblit.


LES CATEDRALS DEL NOSTRE TEMPS

No hi ha cap mena de dubte,
les grans superfícies comercials
són les catedrals del nostre temps.
Cada dia, riuades
de fervorosos feligresos
omplen de gom a gom les parets
d’aquests moderns edificis
on la paraula festiva
del déu totpoderós del Diner
s’expandeix a cor què vols
i, amb gran devoció,
grans i petits
celebren la sagrada
comunió de la compra.
No, no hi ha cap mena de dubte,
la Terra gira entorn del Sol
i, actualment, el Sol gira a l’entorn
de les grans superfícies comercials.

 









dimecres, 20 de febrer del 2019

La pell trencada de Conxita Jiménez


La pell trencada, el recull que tens a les mans està format per 18 poemes, però la meva impressió és que es tracta d'un llarg poema dividit en capítols. L’autora fa servir un heterònim masculí moribund que va recordant en primera persona episodis de la seva vida, alguns molt durs i punyents, altres sensuals, però sempre amb el dolor de la pèrdua, amb un cert sentiment de culpabilitat i amb la nostàlgia de no haver-los viscut com calia o com pensa ara que calia.
El recull és una elegia, però al darrer poema ens ho vol confirmar “Dedico una elegia a un gran desconegut. / És mort de fa tant temps que ni tan sols m’esguarda / l’absurd del seu record inesgotable i mut.” L’home reflexiona i alhora té por a la recerca del sentit, com si allò que estimés i allò que temés fos dins seu alhora: “Pretenc percebre en ell aquell desconegut. / El sento tan proper i a la vegada estrany”. De vegades ens costa reconèixer-nos tot i veure’ns al mirall “M’adono que el reflex que observava és molt fràgil. / Només el pas del vent i la pluja el deformen / i encara que la imatge alterada retorni / sé que m’ha abandonat, sé que en el fons s’oculta, / i que mai no ha tastat l’acidesa d’un crit.” Al llarg del poema divaga entre ell i el reflex, però finalment reconeix que “De sobte me’n recordo: l’oblidat era jo”. (Rodolfo del Hoyo del pròleg del llibre)
 
Setembre. Mes que aferma la foscúria
i la fredor incipient que cau serena
com un paper grisós, sofert, solemne,
de les cases tancades, de les cares
cobertes d’una pàtina profunda,
com una flor metàl·lica, no oblido
que no estaré mai sol malgrat els canvis.
Recordo un buit cobert de llum de taula
i un vent dubtós nodrit de guants tallats.
Recordo un so bullent entre les mans
i un camí abrupte seduït per una onada.
Recordo un llit blavós sota una biga
i una cortina travessada pel despit.
Calladament desperto d’una amable
dolçor caldosa que em revela que no sóc
tan feble que no sàpiga oblidar.
I segueixo en un tram on tot s’exposa
en una línia que reté un gest nítid
que s’allibera com un son perdut.
Abraço el sòl banyat. T’enyoro, mare,
encara sento el teu perfum lletós
i el meu desig de despertar al teu ventre.
Tants anys callada, sento al cos l’absència
de tu, ferida dolça entre les mans:
me’n vaig anar i quan vaig tornar no hi eres.
Plena de sal la teva pell trencada
es filtra en mi com un record perenne,
plena de solcs la teva veu em diu
que sóc tan lluny que el temps s’esmuny i minva,
plena de fosc cada minut aguaita
i el sòl m’amara amb una gran nostàlgia.
Com sóc tan sol ja ni tan sols recordo
els dies que eres tan present en mi.
I em sento transparent com una cala
humida d’aigua fràgil i sorpresa
per la fortor invasiva de la llum.




divendres, 15 de febrer del 2019

ninó, nou poemari de Jèssica Pujol

Llegeixo aquest llibre en avions, sense connexió a internet i no puc comprovar el significat d’algunes paraules que no conec bé. Aquest sembla ser un llibre escrit des d’un ordinador amb moltes finestres obertes, des d’on salten diaris, fotografies, vídeos apocalíptics. M’imagino una mirada ennuegada per aquest excés; m’imagino les queixes convertides en aquests poemes. Falten paraules per a canviar el sistema, ens diu la Jèssica, i recordo una cançó de Los Tres: “no más acciones, queremos palabras”. També llegeixo aquest llibre en un Airbnb a Barcelona: jo sóc a les terres de la Jèssica mentre ella és a les meves terres. Des d’allà ha escrit alguns poemes, uns altres des d’Anglaterra, Turquia, Catalunya, i els ha recollit cronològicament per a remarcar aquest itinerari. Durant tot aquest període ha recollit frases fetes, escenes quotidianes, i notícies que es barregen amb la mateixa urgència. Recordo un poema de Rubén Darío que m’agrada molt, “Agencia”, que té més d’un segle però que encara escup amb la mateixa força els seus cables rimats: “¿Qué hay de nuevo?… Tiembla la Tierra./ En La Haya incuba la guerra./ Los reyes han terror profundo./ Huele a podrido en todo el mundo”. Penso en l’experiència de qui viatja i encén la televisió per a trobar-se amb els mateixos problemes, com si fossin intercanviables, només per a repetir-se amb resignació que així són les coses. (Felipe Cussen, de l'epíleg del llibre)
 
 
 
I
ninó, l’aigua vessa,
ninó, catàstrofe
a la costa d’Izmir
Aleppo mira a Lesbos,
Lesbos mira a Europa
i Safo és al bosc, petrificada
 
ninó, lluny del que passa
tan a prop els relats no
s’adapten als afectes,
només no, només
negació de l’acció mentre
Artemisa desfà nits i
Apol·lo descuida el sol i
els ulls neguen i
l’aigua vessa
 
ninó, la sang ha embogit
en els circuits
els aspersors esquitxen cadmi
a les fulles d’herba:
 
aquí no hi ha els vostres pensaments,
pensaments estancats,
aquí sols la terra, la terra ferma i el mar,
el cel s’acaba aquí,
sentiu el límit d’Europa a sota els peus,
sentiu una lleu pulsació,
el flux i reflux de la moció indefinida,
les veus d’invisibles banquers,
les vagues i vastes suggestions dels mitjans,
les síl·labes que assequen la ferida,
la mala flaira,
el greu cruixit de les basses,
el ritme angoixant,
la limitada vista i el boirós horitzó a la llunyania,
tot és aquí
i aquest poema és el nostre mar.
 
ninó, els ossos s’han calcificat
al voltant de les cavitats del plor
els líquids no troben excreció,
aire,
l’altra riba,
una pausa
 
i tu i jo
lluny del que passa
engolim les imatges,
els crits que no palpem
de les visions silents
a la superfície de vidre
on l’ara ahir sempre
remolins de l’Egeu
empassen vidres verds,
tentacles embrollats,
xarxes i plàstics i
basses i bancs de meduses i
el velló d’or i
sirenes:
 
ni-nó! ni-nó!
 
Izmir, maig 2016