diumenge, 29 de novembre de 2020

VI(r)US - 2 Antologia de poesia visual catalana

L’octubre de 2005 l’Associació Pont del Petroli publica a edicions fet a mà VI(r)US, una antologia dels autors “més actius i vius dins el món de la poesia visual dels Països Catalans”.
Una antologia radiografia un moviment o unes tendències d’un temps i d’un territori responent a posicionaments generacionals, ideològics o conceptuals, a criteris temàtics, geogràfics o a paràmetres estètics, socials o estilístics. Cert! Una antologia és una cartografia, una constel·lació en què tots els autors fan aportacions idiosincràtiques i valuoses: cada poeta, d’una manera o altra, transgredeix (i construeix) la tradició poètica anterior i ens demostra així que la poesia visual continua sent unes coordenades molt propícies per a la investigació artística. 

Una antologia però, sempre serà incompleta i sempre en caldran de noves des de noves perspectives i amb nous criteris. Aquest és un dels interessos de VI(r)US-dos, un recull que dialoga amb un compendi precedent: conscient que el panorama de la poesia visual és porós i dinàmic, es proposa veure què n’ha canviat i què hi ha perviscut els darrers quinze anys.

Participen a l'antologia: Santi Pau Bertran, Gustavo Vega, César Reglero, Ferran Garcia Mallol, Jordi Cerdà, Xavier Canals, Isabel Jover, Joaquim Brustenga, J. M. Calleja, Toni Prat, Dionís Orrit, Pere Sousa, Ferran Fernández, Pep Segon, Francesc Xavier Forés, Maria Romaní i Marcel Ayats, Jordi Badiella, Edu Barbero, Albert Aragonés, Joan Oriol, Eva Figueras, Carles Canals Masats, Joan Puche, Cristian Porres, Àlex Montfort, Agustín Calvo Galán, Sergi Quiñonero, Jordi Clopés, Eduard Escoffet i Àngels J. Sagués.



Són coses certes, llibre homenatge a Josep Gual en el centenari del seu naixement

El llibre que teniu a les mans recull l’homenatge que li reten un ampli grup de poetes de les més diverses sensibilitats, en reconeixement a la seva obra i record personal. A més, aquesta edició aplega tres creacions de poesia visual així com tres obres procedents de l’exposició “Poesia en Colors: Josep Gual”, de Joan Sansa, amb què el 13 de juliol es va inaugurar el Centenari Gual al local d’Òmnium de Badalona. També inclou, com a curiositat literària que regalem al lector, unes poesies extretes de “Marinada”, el primer recull que Josep Gual va escriure entre els 12 i 14 anys. Un exemplar mecanografiat d’aquest poemari va ser descobert recentment entre els llibres de la biblioteca de Gual per Marçal Font Espí, sagaç llibreter de vell i estimat conciutadà. Aquest fet ha permès exhumar uns versos primicers, que tanmateix ja insinuaven una alta potència poètica. 

D’altra banda, volem aprofitar aquesta ocasió del Centenari, per continuar afirmant l’absoluta vigència de la poesia i del testimoni resistent que ens ha llegat Josep Gual. L’actualitat de la seva obra poètica es basa en la defensa permanent dels drets humans, davant la vulneració dels quals, ja sigui aquí mateix o a l’altra banda del món, Gual hi oposa com una denúncia permanent el crit dels seus poemes. (del pròleg de Valentí Soler)

BADALONA
A Josep Gual, in memoriam.
Als poetes que han fet possible una memòria poètica al       
Barcelonès Nord.

Badalona era el temps de l’amor
entre versos i foc vora el mar,
joventut sempre oberta als camins.
I una pluja de llunes als somnis
de les lletres escrites pels arbres.
I la túnica blanca desada
sota el pas resistent de l’asfalt;
recitar en un museu amb poetes:
veus que encara ressonen dins meu
celebrant una llengua oblidada.
I crear-ne la imatge del món
per ser pont de memòria i vida.
 
 Vicenç Llorca

CARRER DEL MAR
 
El carrer que baixa, antic refugi
dels pescadors de la vila.
Temps perdut de barques
i de llegendes somniades,
cobert per les lloses encara recents
que la gent trepitja.
Però una brisa retorna els sentits
i la memòria 
d’una salabror estranya.
Com un esvoranc obert
envoltat de tanques,
la brisa mostra la terra
que s’amaga.
Treballadors amb la nafra oberta
d’una vida esclava.
Vells lluitadors, torturats,
represaliats.
Carn viva, delerosa encara,
de poder tancar la nafra.

Jordi Tena i Galindo 













Com un grapat de peix - Joan Sansa

Uns quants Nadals (i cap Cap d'any) de Coloma Lleal

Uns quants Nadals (i cap Cap d'any) és un recull on trobareu l'essència mateixa de la poesia de Coloma Lleal en una sèrie de nadales... no massa nadales tampoc.
Poemes acompanyats d'il·lustracions fetes per la mateixa autora. Potser de lluny recorden fugaçment l'estil de Saint Exupéry al Petit Príncep. És a dir, entranyables ornaments sí, però tendres i colpidors alhora van acompanyant perfectament el contingut dels poemes d'aquest breu pomell de sentides paraules. Perquè els poemes d'aquests Quants Nadals i en molts dels seus llibres l'autora ens col·loca al davant d'una altíssima veu sense massa cridòria, que penetra lentament quasi d'una manera imperceptible ben endins, nodrint-nos amb diferents i necessaris clams.
No hi trobareu a Uns quants Nadals cap Cap d'Any) enyor de fum, fum, fum, ni regals al noi de la mare. Trobareu més aviat el camí que marquen diversos intents estelats cap a pessebres ben vivents, travessant mars i deserts, misteris i pors. Trobareu també la mà oberta de la llum de la poesia convertida també en desig esperançat per afrontar cada dia els Nadals que ens toquen viure , potser, des dels seus inicis humans. Aquí doncs teniu aquests versos de Coloma Lleal. Versos que hauríem sovint de recitar com a dècima de Nadal, no ja dalt d'una cadira sinó al mig de muntanyes amb ressò universal.

Dalt de la cadira
amb Foix i Sagarra
i amb tots els Joans
i també la Joana
que em donen la mà
faré rodolins
que no ho semblin gaire
faré rodolins
que em deixin cantar
les velles nadales
que no crèiem mai
que fossin veritat
dins la gran mentida
de tots els Nadals.


Venien d’orient
venien del sud
ni guia ni estel
ni cap companyia
i són tanta gent!

Venien de lluny
venien perdent
ni molsa ni bruc
tan sols amb la lluna
per trist aixopluc.

Venien d’orient
venien creient
que sense recel
germans trobarien
i no mala gent.

Venien del mar
i no van enlloc
veient que ningú
no els dona un ajut
ni arrenca a plorar.