dissabte, 3 de desembre de 2016

Abstància de Lala Blay a Serra d'Or

Aquí us deixem la crítica del llibre Abstància de Lala Blay apareguda a la revista "Serra d'or" de desembre a la secció Tria personal de Xulio Ricardo Trigo

Les petites editorials ens continuen donant grans alegries. Avui celebrem poder parlar d’un nou llibre de Lala Blay, Abstància, publicat a «Pont del Petroli. Poesia», una col·lecció molt ben dissenyada que aprofundeix en l’experiència de llegir els nostres autors amb alguna cosa més que el tacte del paper. La concepció del llibre és excel·lent, i més encara en el cas que ens ocupa, amb els gravats a punta seca de Rosa Vives.
Lala Blay ja havia publicat en editorials com Proa o Pagès, i ens havia cridat l’atenció, però crec fermament que som davant del seu millor llibre. Abstància és un poemari singular que ens provoca en tot moment interessants sensacions estètiques gràcies a la perícia de la seva autora. Són poemes breus, d’una afilada intensitat, que se centren en petits detalls, però al capdavall volen entendre el món, donar-nos una visió universal des de la particularitat d’una veu capaç d’assolir altes cotes de lirisme.
I és que Blay escriu, segons les seves paraules, amb una «brevetat sense finta», i els versos ens van deixant espurnes de saviesa: «Cada paraula petita i eterna / que dic – la preserva silent / el fidel adversari», llegim a la pàgina 49. Ja ens avisa Màrius Sampere al pròleg, quan parla dels seus versos: «subtils i intactes com agulles imantades».
Fa goig trobar poetes per als quals la paraula primigènia té una funció central, capaços de mostrar els matisos amb la destresa que acompanya l’escriptura d’Abstància. Al capdavall, ens retorna el plaer de la gran poesia, la que cerca sentits on difícilment ens semblaria que pogués trobar-los. Tot seguint el solc que va marcant l’autora ens omplim de versos que ens subjuguen i gaudim del poema, de «la mortal entrada del poema / com un tu».



diumenge, 20 de novembre de 2016

Manat de dol, nou llibre de Joan de la Vega


El dol sol ser per una persona desapareguda. Però també pot ser per a un gos. Aquesta és la lliçó d’humanitat que ens ofereix "Manat de dol" de Joan de la Vega. 
El dolor de la pèrdua és intransferible i malgrat els intents de transmetre’l, sempre ens queda la sensació de que les paraules no són suficients, que necessitem nous mots per expressar aquest doll de sentiments. En aquest terreny de buit i paraules els poemes de Joan de la Vega es converteixen en l’espai simbòlic de la absència.

Vindrà la mort
i ens retornarà els lladrucs…


Fes com si res
d’això es tracta

d’allò altre
se n’ocupa l’aiguada


Treure’s el mort
(de sobre)
el cadàver del poema


Ara mateix
se’ns rifa la mort

se’n riu
de tots dos
lector


Si t’hi trobes
a la vall dels morts
sigues com el vent
suau i veloç

jo he cremat tots els paisatges


He sortit cap al verd
a buscar-te

un abisme de paraules
em separa de tu

al fons del poema
un gos d’aigua
el tot solitari
cap llum

i un desànim
sense cura

dissabte, 5 de novembre de 2016

"El sentit de la vida" nou llibre de Marcel Ayats



El darrer gest de despullament del discurs implica mostrar els engranatges del pensament sense gaires vels figurats. El llenguatge esdevé sintètic en un sentit primitiu, un retorn a l’origen dels mots, que evita l’obscurantisme. A El sentit de la vida, el vers d’Ayats no costa d’empassar ni de seguir, guanya funcionalitat en benefici d’un darrer enteniment: el poeta condueix el lector cap al centre de l’estructura dels seus raonaments, que segueixen mostrant les febleses, mesquineses i paradoxes de la conducta humana. Més circumstancial que mai, més conscienciós que mai, més disposat a afuar la punteria que mai, Ayats sacrifica el lirisme de bona part del seu material per tal de ficar el dit a la nafra amb més facilitat. «Sota la màscara d’ésser humà / s’hi amaga la bèstia» (Dogville 1), i tanmateix el poeta no renuncia a una mirada metafísica...
David Madueño, fragment del pròleg del llibre

EL SENTIT DE LA VIDA

Fruit d´un esforç immens
i una saviesa adquirida
des de temps immemorial,
el cuc lentament es converteix
en papallona.
Una papallona d´increïbles
colors i bellesa
que tot just quan fa poca estona
que ha sortit del capoll
és víctima de la ràpida
unglada d´un gat
que, per matar l´avorriment,
tot jugant l´esfulla.


DOGVILLE 1

Sota la màscara d´ésser humà
s´hi amaguen les urpes, els ullals
i la gana de l´animal més ferotge
que ens puguem imaginar.
Sota la màscara d´ésser humà
s´hi amaga la bèstia,
el monstre,
                   el germà.


LA PUTA DEL REI

A totes les èpoques de la Història
-sigui quina sigui la seva idiosincràsia-,
l´afany insadollable d´assolir sempre més
ha estuprat tantes vegades la veritat
que a hores d´ara, la pobra,
quan tot just veu
que se li acosta una mentida,
instintivament s´obre de cames.











Portada del llibre: poema objecte sense títol obra de Maria Romaní & Marcel Ayats

dissabte, 15 d’octubre de 2016

Treure's la mordassa de Joan Oriol

Comencem les publicacions de tardor, retornant un cop més a la poesia visual, amb el llibre Treure's la mordassa del poeta badaloní Joan Oriol. Treure’s la mordassa, que neix d’un projecte anterior, Poexpsiaés un recull de poemes visuals que no es basen en l’experiència, sinó en l’experimentació.  En la línia de la poesia concreta i visual de l’últim segle, Joan Oriol repassa temes literaris universals (l’amor, la solitud o la mateixa poesia...), al costat d’altres de més propers  (la crisi econòmica, l’angoixa exitencial o la manca de llibertat).
I ho fa tenint en compte la tradició avantguardista (Mallarmé, Schwitters, Isou, els germans De Campos, Pignatari, etc.) i, en alguns casos, amb poemes que són homenatges explícits a poetes com Eugen Gomringer o Vasilij Kamenskij, entre d'altres.

Una altra variació Boso a Julio Reija








Catul·ligrama









No passaran

















Només jo

dimecres, 18 de maig de 2016

Abstància de Lala Blay

Però en el nostre cas, els versos de Lala Blay, subtils i intactes com agulles imantades, ens cerquen, s’imposen i juguen amb nosaltres sense misericòrdia intel·lectual i, com en un joc amorós, la nostra poeta s’insinua, contacta, s’apodera de les nostres defenses i acabem perdent. Perdent en benefici d’un guany superior, l’accés a un camp magnètic, exclusivament personal en què un jo absolut, graciosament incorpori, presideix tota proposició carnal.
Màrius Sampere (del pròleg del llibre).

TÉ EL MEU TEIXIT
una fibra servada
vora l’oblit.
Mentre sostinc
la trama indesxifrable
d’anys,
la viva certesa que el dibuix
mai no ha de reclamar 
l’ordit.


LÍMIT
Herba mitgera que t’alces
maldestra al llarg del camí,
la rodera t’observa i et commina.
Cap de les flors del marge
no professa el teu destí, 
però la pluja t’estima.


MUDA
Més tard vindran els dits per a descloure
com tels de ceba cada pell del cor.
I desfaran el niu on es congria
la pluja que s’escola per l’avenc.
I, finalment, assoliran el nucli,
allò que has estat fent, 
una durícia.


























Un dels set gravats que apareix al llibre (i que duen per títol “Suite per Lala Blay”) obra de Rosa Vives.

dimecres, 20 d’abril de 2016

"Més enllà de la sorra (haiku)" de Jordi Casabona

Us presentem una novetat editorial de Pont del Petroli: "Més enllà de la sorra (haiku)" de Jordi Casabona

En aquest context, “Més enllà de la sorra” ens enfronta a aquesta línia de tall, a la doble juxtaposició de sensacions, a la doble realitat. Jordi Casabona és capaç de personificar els dos instants dels versos, d’atresorar dues mirades, una dualitat de concepcions i d’emocions ideal per plantejarse una sèrie d’haikus amb personalitat i amb aquesta capacitat de fondre’s amb l’entorn, d’entendre la grandesa de l’univers i enfrontar-la a la petitesa real de l’home.
(del pròleg de Jordi Cervera)

A s’hora baixa,
uns pardals damunt la canya
i els insectes que s’hi atansen.

Sense aturar-se
van i venen les ones:
indestriables.

Entre silencis de pedra,
ombres tènues:
ha nevat al cementiri.

Entre camps de canya,
cansat, un home torna a casa,
fang i boira baixa.















Tràfic urbà,
un ramell de flors al semàfor:
robusta absència.

Sobre el plat
un pagell esventrat,
litúrgia de l’àpat.

Jordi Casabona i Barbarà (barri de Sant Antoni -Barcelona- 1957)  és un metge epidemiòleg lletraferit que ha compaginat la seva carrera professional en  l'àmbit de la SIDA i les Infeccions de Transmissió Sexual amb l’escriure.  Des de 1994 treballa al Campus de Can Ruti de Badalona com a Director Científic del Centre d’Estudis Epidemiològics sobre la SIDA/ITS de Catalunya (CEEISCAT) i com a professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). En l’àmbit literari ha publicat articles d'opinió en diverses revistes i diaris com  El Periódico i El Punt-Avui, dels quals n'és  col·laborador habitual.  Ha publicat narracions curtes a la revista literària Bossanova (Mallorca, 2004) i va participar en el llibre col·lectiu de viatges i expedicions mèdiques “Doctor ... supongo” (Ed. Ikusager, Bilbo 2012). En poesia ha publicat el poemari en català “En la mesura del Angles” (Ed. Columna, Barcelona 1997), i en castellà  “Del Alba a su Pesar” (Ed. Calima, Madrid 2005) i poemes visuals a la revista Alga (Castelldefels 2007 i 2015).  El 2012 va clausurar el Cicle de Ciència i Poesia de Quark-UAB amb una conferència sobre Poesia i Medicina i el 2016 el  II Cicle d’Humanitats i Cultura Sanitària a la Filial de Tortosa i les Terres de l’Ebre de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya amb la conferència “Medicina i Poesia, entre l’Art i la Ciència”.

SANT JORDI 2016

Amics i amigues, aquest dissabte 23 tornarem a portar un munt de llibres al carrer Francesc Layret, 26 de Badalona (a prop del carrer Lleó). Allà ens trobareu durant tot el dia. Us hi esperem!!!
El divendres 22, a partir de les 18h, a la Plaça de la Vila Paco Fanés firmarà exemplars del seu nou llibre “El joc de l’alba”.

Si ens vens a veure aquest dissabte trobaràs la nova collita de primavera, quatre nous títols de la Col·lecció de poesia Pont del Petroli:
"El joc de l’alba" de Paco Fanés, 
"Abstància" de Lala Blay, 
"VISIBLE (IN) VISIBLE" de Gustavo Vega
"Més enllà de la sorra (haiku)" de Jordi Casabona


divendres, 8 d’abril de 2016

"El joc de l'alba", nou llibre de Paco Fanés

El dimecres 13 d'abril a les 20,30h, a l'Horiginal, tant si plou com si barça, l'amic PACO FANÉS poeta i emprenedor cultural nascut al Raval i estiuejant de fa anys a Badalona, on pica pedra poètica amb l'Associació Pont del Petroli, presenta el seu nou poemari "EL JOC DE L'ALBA". Acompanyat a l'escenari per dos altres picapedrers. de feina callada i persistent, com ell: JOAN PUCHE i JOAN VINUESA i amb les atmosferes sonores dels POLISSONS i de tots vosaltres.



























W
Un mil·límetre més, un altre intent
i perforar el nucli dur de les màscares.
Despullar amb ulls closos tots els misteris
de les fondàries vives del blau. En acabar
estimaré dalt del terrat d’altres mortals
amb fanalets i garlandes i els somriures
bojos dels nens no descoberts.


D
Després de reiterats intens d’apocalipsi
tornarem a obrir els vials de les pàgines.

D’aquella mitologia que t’aferra als arbres
desfarem el costum d’ofegar finestres. Avui
s’imposa devorar el greix arnat del silenci.
Demà hem d’acaronar la pell del crepuscle
per salvar el més sencer retall de verb esclau.

No és possible emmetzinar cap paraula. Ja no.


Absenta al Bar Marsella
El vell cambrer serveix els gots i mira als ulls.
Cullereta cisellada amb flors de llessamí.
L’esperit dels cadells amb farbalans a les orelles.
Les esquadres d’Artaud cavalcant al cim
d’aquest beuratge color d’esperma secret.

Sabates vençudes, mag desarmat. Ell
que vivia rigorosament dret assenyala la manera
de desfer delicadament el sucre gota a gota
com qui ensenya a disparar. Guia de la transfiguració
d’ànimes noves que volem ser cants condemnats.

dimecres, 6 d’abril de 2016

"La filla de Chagall" de Ferran Joanmiquel

El passat 4 d'abril es va fer la lectura dramatitzada de l'obra guanyadora del VIII Premi de Teatre Breu Inicia't, "La filla de Chagall" de l'autor gironí Ferran Joanmiquel Pla. 

"La filla de Chagall" està ambientada a mitjans de la dècada dels 2000. Explica la història de Tamar, magníficament interpretada en aquesta ocasió per l’actriu Anna Moliner, una jove professora d'història de l'art de Tel-Aviv, fastiguejada per l'opressió de l'estat d'Israel sobre el poble palestí. La seva família, d'origen sefardita, insisteix que viatgi a Girona per retornar-hi una clau vella que, suposadament, obre la porta de la casa del call jueu on van viure els seus avantpassats. La protagonista s'enfronta amb els seus orígens i es capbussa, a contracor, en el passat familiar.

L'obra, guardonada amb el premi atorgat pels Amics del Teatre Zorrilla, ha estat editada per Edicions Pont del Petroli a la seva col·lecció de Teatre

















dimecres, 3 de febrer de 2016

Carles dels Parcs, al Pont

2013. Carles Hac Mor i Ester Xargay, en aquells dies conductors d’una de les propostes més interessants envers la difusió de la poesia per tot el nostrat territori patri. Poesia als Parcs. Em van convidar a recitar a l’exterior de l’ermita de Sant Feliuet de Savassona.


















Així doncs, un dia d’octubre, i després d’avançar per un costerut camí carregats amb càmeres de vídeo, faristols, poemes, vi, entrepans i tota la parada poètica de més quaranta persones, conqueríem el cim de Sant Feliuet dins del parc de les Guilleries-Savassona. Un idíl·lic llogaret on en Carles Hac oficiava d’excels xaman de la poesia inframuntanyenca. I va passar que el gran patriarca de la despintura guarnit de roig intens anava concedint, solemne, la veu als poetes al bell mig d’aquella majestuosa, olímpica superfície natural.
En acabar el recital i per convertir l’acte poètic en una autèntica festa pagano-escalaborniana, el bon ermità va oferir el calze del temple a tots els presents, i en estranya comunitat vam beure el vi solar intuint els llibertaris senders d’en Serrallonga des d’aquella mena de Sinaí que l’Hac Mor i la Xargay –eterns amants de creativitat insuperable– havien obert amb l’ideal suprem d’escampar versos entre les ànimes carnals que ara habitàvem aquells feréstecs paratges.
Dies abans o desprès, Carles Hac Mor va rendir visita al vell pantalà de la mar badalonina anomenat Pont del Petroli per tancar els darrers serrells de la publicació del seu llibre I Això no cal, escrit amb la col·laboració del poeta Eugenio Tisselli (Edicions Pont del Petroli, 2013).
El poeta Hac, però, no va arribar sol: l’acompanyaven dos dels seus fidels acòlits, autors d’una original i inclassificable poesia. Catalina Girona i el poeta ucraïnès Andriy Antonosvskiy. Una imatge amb el mico de l’Anís del Mono i llevantada de fons és el que queda d’aquella increïble trobada. Una fotografia ben endins del record d’aquest altíssim prestidigitador de paraules.

Que allà enllà els àngels caiguts aprenguin l’art de la Paraparèmia de la teva veu, Carles Hac Mor. O no.

Paco Fanés

Carles Hac Mor i Ester Xargay al Poesia i cia...2013