diumenge, 5 de febrer de 2017

Ressenya d'El sentit de la vida de Marcel Ayats a Serra d'Or

Aquesta és la ressenya del llibre El sentit de la vida de Marcel Ayats apareguda aquest febrer a la revista Serra d'Or a la secció "Tria personal" de Josep M. Ripoll

Marcel Ayats
El sentit de la vida
Pont del Petroli, Barcelona, 2016.

D’entrada, un llibre que es tituli El sentit de la vida només pot tenir una àmplia pretensió filosòfica o ser molt irònic —o directament còmic, com la pel·lícula homònima dels Monty Python—. En el cas de Marcel Ayats, no ens trobem d’una manera radical ni amb una cosa ni amb l’altra, però sí amb una fina ironia no exempta d’una certa dosi de reflexió filosòfica; i no deixa de ser-ne una mostra la portada, un poema visual de l’autor i de Maria Romaní en què tres ous posats al niu ja duen una etiqueta amb el preu. Aclarim, en primer lloc, que ens trobem amb un llibre de poesia, el tercer del seu autor després de Naufragi silenciós d’ales cremades (Columna, 1993) i d’El clima de l’asfalt (Papers de Versàlia, 2005); que, després de l’exuberància del primer llibre, tot ell de sonets, el segon se significava per una sobrietat, contenció i destil·lació que es prolonguen en aquest últim, i que els tocs de reflexió filosòfica sempre han acompanyat el poeta. Ateses aquestes premisses, val a dir que El sentit de la vida s’obre amb un poema introductori que dóna títol al llibre, prou pessimista, i també prou irònic, per dividir-se després en quatre parts, la primera de les quals manté aquest mateix to, mentre que l’última —«L’únic sentit que dóna sentit a la vida», referida a l’amor— és la més lírica, per bé que sempre amb la contenció característica d’Ayats.

Entremig, hem anat assistint, a mesura que avança el llibre, i com observa amb agudesa David Madueño en el pròleg, a «una progressió des de l’absurd fins al concret», com també des de l’escepticisme fins a un horitzó, si no més esperançat, sí més obert a la vida. És significatiu en aquest sentit que, mentre que en el primer poema i les dues primeres parts la naturalesa és vista, amb un cert sarcasme, com a amenaçadora —les bèsties ferotges, la nit omnipresent—, en la tercera i la quarta es va tornant progressivament més acollidora.

Aquest és, en definitiva, un llibre sobri, despullat, a la recerca d’allò essencial, que ens enfronta tant amb la nostra insignificança enfront del món com amb la relació harmònica que podem mantenir-hi a través d’algunes veritats bàsiques. Partint, doncs, del desencís, El sentit de la vida també porta finalment a una certa reconciliació amb el món.