diumenge, 27 de maig de 2018

En la mort de Màrius Sampere

Price i cia 2011. Arxiu Pont del Petroli. Foto Lorenzo Duaso.

SUSPENSIÓ

Llegir i prou: no cal entendre res.
Molt millor fixar l'esguard
en la paraula abandonada. Ella expressa,...

sense dir res
l'absència de l'autor.


Muda, ben muda, ni tan sols
prometença, ni tan sols cap símbol,
cap senyal de perill, ni una gota
d'amor, ni un rosegó de pa.

 
Només s'està quieta, molla
de pluja d'hivern, suspesa
d'un clau, d'un cabell, d'una cinta
penjada al balcó quan hem sortit
i no sabem si tornarem mai més.


del llibre Dorm / Els espais ocupats 2014 (edicions Pont del Petroli)

 

divendres, 25 de maig de 2018

Ens ha deixat l'amic Andreu Solsona

Price i cia, 2011. Foto. Lorenzo Duaso

 
Joglar   a Andreu Solsona Planas
 
Si els veiessis, Andreu, els gran titelles
atents només a les paraules del consueta,
a pam a pam els creixen les orelles,
que drecen com els rucs, enravenades.
Actuen per radar, són telepàtics
i tenen fil directe amb el sapastre
que fa de director i els acomboia
pels camins del no-res, mai compromesos.
Assagen diligents, lletra per lletra,
històries tan sabudes que empudeguen
i ens provoquen els ois, i enfastiguegen
fins les arrels del mester del teatre.
Deixa’ls anar que diu que fan comèdia
Són servidors de l’art de la rampoina,
són el rebuig llardós dels escenaris
i, impunement, ensenyen les vergonyes.
Ignoren que tu ets a la garjola
per defensar allò que ells no defensen:
callen covardament , no es manifesten,
I la lliure expressió no els preocupa.
Si haguessis fet com ells, series lliure
per fer el garrí davant les bambolines,
començar i acabar grans parrafades
parlant del jardí de les tres taronges.
Però tu no en saps, d’explicar contes:
per actuar fas ús de la careta,
i esparadrap vermell creuant la boca,
i a sota del cartró hi ha la pell viva.
Compassats els moviments, deambules
mentre la sang et bat dintre les venes:
no t’hi encaparris més, Andreu, joglar,
perquè tu ets ben bé d’una altre mena.
 
Josep Gual Lloberes
Del llibre Aboco el sac, 2003 (edicions Pont del Petroli)
 
El novembre de 1977 a causa de la representació de l'obra La Torna, l'autoritat militar va processar i empresonar durant mesos als actors d'Els Joglars, un dels quals era Andreu Solsona. Aquest poema fou una col·laboració a l'àmplia campanya per la llibertat d'expressió, en suport d'Els Joglars per tal d'obtenir-ne l'alliberament.
 

 

diumenge, 8 d’abril de 2018

Tajabone, nou llibre d'Àngel Pla

Tajabone conté la seva essència en colpidors versos que descriuen el combat quotidià per a dignificar la vida i l'Àngel Pla ho fa possible gràcies a un llenguatge càlid i a voltes sense concessions a les ben sabudes, però sovint callades, injustícies universals. I això ho fa l'autor, aquí sí, amb totes les armes de les quals disposa i que són d’una immensa força poètica. També hi trobem suficients apunts de recerca personal utilitzant una mirada del món incisiva i profundament humanista. Aquest. Humà,  massa humà, una cita de Nietzsche que encapçala una de les seccions del llibre és un anunci més del que trobarem a continuació; un pom de finestres per on mirar: una visió realista i punyent  i una altra pregonament sentida que va travessant mars, ciutats, espais mitològics i viatges al fons de la terra.

Àngel Pla Reche (Revetlla de Sant Joan del 68). Escriu poesia des dels 12 anys, però no va ser fins al 2007 que va publicar el primer poemari Mesures Vitals amb edicions l’Esguard. Amb el poemari Cant Parcial queda guanyador del Premi Especial al millor autor local atorgat en la XV edició dels Jocs Florals (2009) de Santa Coloma de Gramenet, premis PASCSA. Publica la plaquette Cant Parcial l’abril de 2010. L’any 2012 pública el segon poemari Llunyanies Properes amb l’editorial Paralelo Sur.
Ha escrit diversos articles d’opinió política i ciutadana a la Revista Fòrum Grama, el Mirall i Nou Treball. Col·labora en el fanzín Argo.
Com membre del Col·lectiu Perplexitat ha organitzat diverses trobades culturals i de memòria històrica, entre les que cal destacar el centenari del naixement de Miguel Hernández, o els homenatges a Leonard Cohen i Eduardo Galeano. Participa assíduament a Jams poètiques i en el Tríptic Poètic del Barcelonès Nord.

Com un udol en el silenci
com l’udol primigeni
constant, que reclama
la veritat de la natura.
Com un udol en les nits de neons
i trànsits sense destí fix,
he pregat a la verge de les misèries
i he bufat les espelmes de la fe aliena.
Com un udol voraç que envolta
el món, i fa dels infants buscadors
d’escombraries, de les dones mercaderia,
dels homes hienes de la cobdícia.

He trencat els barrots de la gàbia
per recórrer les estepes,
com un udol.


La ciutat emboirada, desdibuixada,
que amaga els arbres sota l’asfalt,
que tenyeix de gris els cors dels amants.
La ciutat que et dóna i et treu,
que t’apropa i se t’enduu,
que regala mocadors de fer farcell
per embolicar els somnis.
I els sentiments en deixalles,
cerquen nous mots, adjectius
per anomenar la vida.
I aquells dies on tot era possible
restaren en el calaix, en silenci,
amuntegant capes de pols.
 



No s’atura el temps de la ceguesa les paraules i els silencis
assassins de la consciència.
Prometeu es deixa menjar el cor
doncs és buit d’il·lusions.
Ariadna prega perquè Teseu
no surti mai del laberint.

 

 



dissabte, 23 de desembre de 2017

Les altres troianes de Manuel Brugarolas


Les altres troianes, guanyadora del X Premi de Teatre Breu Inicia’t de Badalona, és una clara plasmació dels trets fonamentals de la personalitat de l’autor, sobre tot de la seva preocupació per les constants i reiterades vulneracions dels drets humans que es produeixen en els nostres dies. És una obra punyent, actual, oportuna; és un crit que es fa sentir en moments de tants silencis còmplices.
Les altres troianes són unes dones que pateixen el que, amb molt de cinisme, avui es diu danys col·laterals, en una de les terribles guerres del nostre temps. Dones segrestades, venudes, torturades, violades, convertides en esclaves sexuals, menyspreades i humiliades fins extrems inconcebibles. Tot això, per vergonya nostra, passa aquí mateix, molt a prop de casa.


L’obra reflecteix molt bé, sense concessions, sense esquematismes, amb intensitat, les vivències d’aquestes set dones destrossades, les seves trajectòries, les seves històries, les seves pors, les seves angoixes, les seves contradiccions, fins i tot els seus remordiments per haver sobreviscut, per no haver mort com ho han fet els seus familiars i amics. Es tracta d’una tragèdia que va més enllà del teatre dins el teatre. És la realitat tan crua, tan impactant, que penetra, que s’esmuny dins de l’escenari. Són supervivents que expliquen la seva història en un crescendo de gran força narrativa i dramàtica.
Extracte de la presentació de Roc Fuentes (Espai Betúlia, 12-12-2017)

Ja podeu trobar el llibre a les llibreries de Barcelona La Central, Laie, La impossible, Documenta i Calders i El Full i Saltamartí llibres a Badalona.

dilluns, 11 de setembre de 2017

Programació de POESIA i cia... 2017

RECONSTRUCCIONS
poemes de Rodolfo del Hoyo
Victòria Pama (veu); Ester Pinart (veu); Laura Borràs (il·lustradora);
Miriam G Troncho (fotògrafa); Olga Vidal (controls)
 
Espai Betúlia, Enric Borràs 43-47
dimecres 20/09 a les 20h

 
LÍQUIDS IMPERFECTES: PAS A DOS
poemes de Paco Cantero
Paco Cantero i Cristina Closa (veu i dansa)
 
Espai Betúlia Enric Borràs, 43-47
dimecres 18/10 a les 20h

 
BADALONA, FINESTRAL D’UN TEMPS
poemes de Valentí Soler
Montserrat Riba (veu), Antoni Forteza (veu) i Jaume Basulto (guitarra)
 
Espai Betúlia Enric Borràs, 43-47
dimecres 15/11 a les 20h

 
TAPÍS
poemes de Paco Fanés i música de Difícil Equilibrio
Martina Esmirna Themistanjioglus (veu), Joan Santanach (guitarra), Joan Francisco (baix), Lluís Rodrigues (bateria).
 
Teatre Zorrilla (entrada pel carrer Sant Miquel, 54)
dimecres 13/12 a les 20 h

 

Dia 4/10 a les 19h
Recital al voltant de Cant d’alzina de Bea Ruiz
amb Carme Duran, Juan Fran, Carmen Pérez, Bea Ruiz, Joan Seus

Llibreria Saltamartí -
Canonge Baranera, 78


Dia 3/11 a les 19,30
Presentació del llibre L'òrbita de l'ona de Pep Mita
presenta Josep Olivé amb Miquel Asensio al piano

Espai Betúlia - Enric Borràs 43-47
 
 

dimecres, 21 de juny de 2017

Líquids imperfectes de Paco Cantero

Amb Líquids imperfectes Paco Cantero reuneix una bona part de la seva producció poètica en català. És un poeta ja amb experiència que aconsegueix aplegar d’una forma força unitària poemes escrits en moments diferents. Líquids imperfectes és en essència un llibre sobre la dificultat d’assolir de forma estable un amor ple i harmònic. L’aigua, l’element pur, origen de la vida, símbol de l’amor en bona part de la poesia mística, s’ha desvirtuat i ha esdevingut un líquid imperfecte. El jo poètic, encara intacte, potser sense la puresa inicial però encara amb innocència, malda per trobar un amor perfecte, una invenció que ens conduirà sempre a l’error.
Ell llibre, en suma, és un seguit de contrastos, antítesis i paradoxes que van més enllà dels contrastos, antítesis i paradoxes. Hi ha una concepció de l’amor (però també del discurs poètic i fins i tot de l’estructura del llibre) ambivalent. No som davant del plantejament magnífic, però alhora elemental, de l’odio et amo catulià, sinó d’una concepció de l’amor com un compendi de guanys que van indissociablement lligats a la pèrdua, perquè en definitiva el que els amants absoluts volen és prendre l’ànima a qui estimen, una forma d’aniquilació.
Eduard Sanahuja (dos fragments del pròleg del llibre)























III
Morir és trivial.
Ho fa tothom, no és
dolorós.

Cap mèrit,
cap sentit.

Els dies que vaig ser
mort
els recordo amb serenitat.

Morir és un final
perfecte,
amable, 
bo.


... Pensava en tu
i ha sobtat una idea
irrepetible:
Amb tu no vull més sexe,
més tristesa, ni més
amor. No vull més versos.
(Tampoc no sé què fer-ne de l’antídot:
no sé què fer amb aquest amor que sura.
Què fer amb el sexe dolç que m’aclapara.
I, sobretot, no sé
què fer
amb aquesta alegria espontània
que esclata quan t’apropes,
amb la felicitat que m’embolcalla
en veure’t,
i els mots 
que afloren.)


Vocals
Jo tinc dotze vocals
que en comptes de color tenen textura:
amb el dors de la llengua
les premo al paladar
i les assaboreixo abans de dir-les.

Tastar la seva pell
d’aire, i el seu volum, i modelar
el brunzit del seu cos,
llepar cada racó
del so que surt acaronant els llavis.

Les meves vocals neixen
al pit, com el desig i com els somnis,
però es fan a la boca,
també com el desig
o com els somnis de la teva pell.

Jo tinc dotze vocals
per llepar-te l’oïda cap a dins,
dolçament penetrar-te
i omplir amb la meva veu 
les teves cavitats de ressonància!

diumenge, 16 d’abril de 2017

Nuesa d'Andreu Soler

La vida té etapes. És cicle de cicles, potser som ciclistes. N’hi ha de línia recta, n’hi ha d’espirals esperitats, n’hi ha de pedalada lenta. Aquest és el recull d’un dels cicles.
A la primera joventut, quan es peca de tant, i un bada i tot s’obre, vaig descobrir el Món i a mi mateix. O el Món en mi mateix. O a mi mateix en el Món. El Món, el jo, i els altres: la poesia.
Poesia de mars interns i oceans globals, líquids, eteris, sulfurosos, tel·lúrics de moviments enormes. La poesia que diu el Món, el jo i els altres (mons). Un Món de mons indestriables.



Les paraules
Les sento dèbils
Però necessàries

Jo practico la mirada 
: és fulminant


ENCARA

Parracs
De foc i brumolla
Parracs
La cara
La pena

És ara
Que me’n percaço
Ho abordo
Encara
Amb pena

La vena que em lliga
No pot extingir-me
La força

Navego
A l’esquena
Fuetades
Vers l’aura 

M’ennuego


SOLITUD CENTRÍFUGA a Joan Argenté

D’alguna manera
Juguem a ser nosaltres
Ens movem pels confins
Del nostre Jo inexorable

No hi ha un “nosaltres”
Només un Tu
I un Jo
Inajustables
D’alguna manera
Falsos
Però rígids
Ens trenquem
De tant en tant
I ens diluïm en l’Amor o la Compassió 

Amb algú altre