dimarts, 7 d’abril de 2020

Coloma Lleal comenta Apocalipsi segons Marta (Marta Petreu)


Hem de felicitar els editors del Pont del Petroli per haver volgut celebrar els seus primers vint anys amb l'edició bilingüe del llibre de Marta Petreu, un gran llibre de poesia amb una traducció tan reeixida que ens fa oblidar que no estem llegint el text original.
Alguns crítics insisteixen destacant l'obra de Marta Petreu com una obra dominada per la racionalitat i la coherència, però dir només això no és dir gairebé res. Sobretot, no és dir res de la poesia de Marta Petreu. El mètode de Descartes o la raó de Kant són grans fites del pensament racional, però no m'atreviria mai a dir que són obres poètiques (a no ser que emprem el terme en el sentit etimològic de poiesis com 'creació', o 'pas del no-ser al ser'.)
Marta Petreu, en aquesta antologia, ens ofereix un conjunt de poemes que es poden llegir com si fos un llarguíssim poema fet i refet al llarg de gairebé quaranta anys, on ens mostra com es despulla progressivament, fins arribar al despullament total.
L'autora coneixia des de ben petita el llibre de l'Apocalipsi, aquest llibre tan estrany dins del Nou Testament, perquè s'allunya totalment de la idea de "bona nova" i, en canvi, ens mostra un llenguatge farcit de la simbologia (i la crueltat) dels textos profètics de la Biblia.
I potser perquè el coneixia bé, Marta Petreu juga amb els múltiples significats del mot, des de l'etimològic, com a 'destapament o desemmascarament' que trobem ja als textos clàssics, fins als posteriors sentits religiosos, com el de 'revelació', o el secundari, derivat d'una lectura del llibre profètic, com a 'destrucció o anihilament total'.
Poques vegades un títol ens porta tan directament a la comprensió de la complexitat del text. La poeta ens diu, des dels primers versos, que ens parlarà d'allò que només saben els poetes, d'allò que és més real que la mateixa vida, quan, a través del joc amb els verbs
... en humiliant solitud, el cervell es contempla en els relleus externs
i es reconeix en tota la seva petitesa, en tota la seva humanitat.
És aleshores quan es revolta contra els records falsificats de l'amor i contra l'aprenentatge del que anomena la ciència de la supervivència, contra tota aquesta hipocresia que hem anat creant per sobreviure. I, empesa per la raó, ens confessa:
Sego el cap de qualsevol il·lusió de qualsevol fantasma
          com tallava el pare l'herba amb la dalla.
Quan es treu la màscara, la lucidesa la mena (ens mena?), inexorablement, a la solitud. És la solitud de qui no vol enganyar-se. La solitud conscientment assumida:
Nit rere nit em tinc a mi mateixa als braços
...
Em porto a mi mateixa sota la pell.
            en una solitud vella, espantadissa.
I no serveix de res cridar auxili, cridar Dòmine, Dòmine, quan davant nostre només hi ha el buit.
I en arribar al final
            l'urpa de quin déu m'agafarà quan es faci de dia pels cabells?
...
a qui cridaré a la nit
            si en la limpidesa miraculosa de les idees
            només amb les mans buides
            no puc protegir-me el cervell, els ulls?
No hi ha anestèsia possible, només la consciència del no-res. I cap gest, cap substitut no pot enganyar el no-res.  Només aquesta claredat tallant que ens il·lumina quan som cara a cara amb el no-res. Només el reconeixement que hi ha
un cel baix, baix, a nivell de les espatlles, a nivell del turmell, negre, buit, insoportable.
Després d'aquesta assumpció, no hi ha desesperació, perquè desesperar només és possible quan abans s'ha esperat. Marta Petreu no parteix de l'esperança, aquest drapot suat als fonaments del tron celestial, sinó de la culpa, del sentiment de culpa. És d'aquest sentiment que cal desfer-se. I ho farà sola, només amb la poesia. Tot i que la raó li ho vulgui impedir:
Vull fer-me sentir Vull existir Vull cridar
           Amb gestos precisos destres
           la raó pura
           m'entafora cada dia a la boca el mocador.
Vencent-la, ens ofereix malgrat tot la lliçó d'història de la seva vida.
La poesia que aleshores ens ofereix no és una poesia plaent. És una poesia que ens fereix perquè, com ella mateixa ens diu, escriu
...poemes sense vergonya
           trepitjant descalça el prat de trossets de vidre
           com si trepitgés la vostre carn.
I ens confessa:
I jo no menteixo quan dic que escric amb sang
           i neurones que es cremen dins del meu cervell com unes tristes bombetes
          sotmeses
          a un voltatge insuportable
          Sí. Escric amb sang. Amb la meva sang. I amb la tinta
          que s'escorre lentament — en lloc d'esperma— dels vostres cossos ossats.
I perquè Marta Petreu escriu amb sang, la seva poesia se'ns enganxa a l'entranya i passa a formar part de nosaltres. Potser ofegant-nos. O, potser, deslliurant-nos, quan admetem, amb ella,
            Que queda exclosa la salvació. Punt
 
Paco Fanés, Coloma Lleal i Xavier Montoliu a la presentació del llibre
 

diumenge, 5 d’abril de 2020

Versemblances - Antoni Robert


Submergir-se al llibre que teniu a les mans omple l’esperit de bombolles poètiques. Antoni Robert les ha anat bufant perquè se’ns apareguin captivadores, lleugeres i acolorides, amb paraules inflades al vent del goig i de la pensa. Ho trobem exemplificat al poema «Bombolles», on l’autor s’hi revela, tot esbossant una poètica: «col·leccionista compulsiu, / fetitxista, faig inventari: / records desats / en bombolles volàtils, / escuts turgents i precaris / que oculten miratges / cuinats a foc lent,».
Les versemblances que Antoni Robert formula són les que l’escriptura crea, és llegut que el llenguatge literari construeix la seva pròpia versemblança, com diu Salvador Oliva a Poesia i veritat: «la veritat literària –en el sentit de versemblança o, fins i tot, revelació– es troba, com en totes les arts, en tres elements que estan molt lligats (tècnica, forma i veritat)», un prisma tetraèdric, base de tota creació. I, si un prisma és un cos geomètric de cristall i de base triangular, que s’usa en òptica per reflectir, refractar o descompondre la llum, ben segur que Antoni Robert aplica aquest mateix principi a l’escriptura, i l’usa per descompondre el seu dir, per refractar i reflectir-ne l’esmicolament, per tal de revocar l’ordre imperant del discurs, en una poesia no entesa monolíticament, sinó com el procés d’anar exposant les coses fragmentades, com bocinets d’insinuacions que es reflecteixen les unes damunt les altres, bo i portant llurs enunciats a l’infinit. (del pròleg d'Ester Xargay)
 

Reflex

Enfonsar-se en foranques pregones,
negres cavorques de malson.

Trobar-hi bèsties paoroses; fugir-ne.

Acarar-se amb la pròpia solitud,
amb qui la fosca signa tètric pacte.

 
Albirar d’argent un reflex;
l’esforç d’apropar-s’hi.

Contemplar-se en l’aigua.
Amb sorpresa, retrobar-se.
 


Designi
 
No és pas un joc
el designi tenaç
de pensar 
entresolats hermètics
per desar-hi misteris.



Canvi
 
Ha canviat la direcció del vent
i les fètides olors
em deixaran
per una estona.
 
Em disposo a aprofitar
l’hora àlgida,
mentre duri.
 
Ben aviat tornarà
l’aire fred del pou,
farcit de les pudors
de la ignorància
dels qui hi habiten.
 
Tot és inútil.
Espero
i res no passa.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

 
 

 

 

 

 

 


 

 


 




 
 

dissabte, 28 de març de 2020

Puccini o la melodia perpètua - Antoni Gual


Que no esperi el lector d’aquest Puccini o la melodia perpètua ni una biografia ni un assaig sobre el famós compositor. Sí, Giacomo Puccini n’és el protagonista, però es tracta, ras i curt, d’una invenció novel·lada en la qual esdeveniments reals i contrastats, i també alguns d’històrics, es barregen amb fets i personatges de ficció. O potser va d’una altra manera, potser es tracta d’una invenció en què els personatges defineixen uns fets i una època reals. Sigui com sigui, el Puccini d’Antoni Gual presenta un magnífic esbós d’un dels períodes de més transcendència per al nostre continent, quan la Gran Guerra i la revolució soviètica marcaven els signes dels temps, Freud era omnipresent en l’univers intel·lectual i l’ou de la serp començava a ser covat amb gran dedicació per les classes privilegiades del centre d’Europa, sense que els estrats desfavorits de la mateixa societat fossin capaços d’articular una resistència efectiva - el resultat, per sabut, no cal reviure’l en aquestes línies.
El cas és que Antoni Gual ha decidit dotar aquesta nova obra de ficció d’un registre radicalment diferent del de Locus, el seu anterior llibre. Aquí la prosa es tenyeix, segons ho requereixi el moment, d’ironia, de lirisme, de crueltat, de crítica, d’intimisme... Només dos capítols, dues jornades descrites per dos narradors diferents; la primera dictada per un personatge fictici que en la seva infància i adolescència va viure els últims anys del músic. Aquest capítol es podria considerar una mena de novel·la curta, amb un narrador que, sobrepassat pel que viu a Torre del Lago, el llegendari palau on Puccini va passar els seus últims anys i escenari central de tot el llibre, va teixint una acció que, de fet, és construïda a través d’uns personatges generalment decadents, molt ben definits, però que en alguns moments són, alhora, tan inversemblants que el narrador perd el sentit de la realitat i reviu un món que no es pot assegurar que, ni en l’acceptada convenció de la ficció, sigui completament real. El més interessant és, però, que aquesta real irrealitat amara el text fins a impregnar el lector de la mateixa sensació que domina irremeiablement el narrador.
La segona jornada, molt més intimista però igualment vibrant, és un monòleg del mateix Puccini, des del seu llit de mort, adreçat al retrat del seu admirat Giuseppe Verdi, a qui fa unes reflexions de comiat sobre tot allò que ha marcat la seva excitant i tortuosa vida com a persona i com a artista. Un mosaic de sentiments que defineixen un home, però també la humanitat.

matematicopoemes - Toni Prat



Els poetes visuals no volen explicar ni comentar els seus poemes, deixen que la interpretació o la valoració la faci lliurement el lector reflexiu o l’agut contemplador. Però, malgrat tot, -he estat testimoni d’això-, Toni Prat sí que ho explica en alguna exposició als seus espectadors. Tot i no ser docent, cosa, que condicionaria molt la valoració de l’observador, assoleix una impulsió prou important per agitar la ment de tot aquell que s’enfronta als seus poemes visuals, als seus matematicopoemes. Incita a l’aguda i crítica reflexió, provoca el debat instigador i compartit que cala a fons i desperta la imaginació. I aquests són -els que ens dediquem a l’ensenyament bé ho sabem- els millors objectius que pot aconseguir un recurs didàctic.
I, a més, Toni Prat ho fa d’una manera lúdica, amb un humor fi, jugant amb l’absurd i el surrealisme icònic i verbal, tergiversant les senzilles regles que socialment, ja des de la nostra més primerenca edat escolar, tots coneixem i acceptem. No fa servir sofisticats símbols ni enrevessades fórmules matemàtiques com Bob Grumman o Kaz Maslanka. Els seus poemes no són mathemakus com els d’Ali Znaidi o, fins i tot, de Craig Damrauer, són matematicopoemes, terme encertadíssim, encunyat pel mateix Toni, on ho diu tot amb les quatre regles de l’aritmètica o combinant formes geomètriques molt elementals.
 
Però, alerta! que Toni Prat no vol distraccions plàstiques ni tipogràfiques de cap tipus. No vol res que ressalti la imatge, ni la qualitat de la fotografia, per exemple, o que emfatitzi el text, o la composició de tot el conjunt. No vol res que enteli la recerca de la metàfora o la idea del seu poema. Despulla absolutament el poema i el porta fins a l’extrem: sense marcs per a les seves obres, ni la majúscula en la inicial del seu nom. (del pròleg d'Antonio Ledesma López, director del Centro de Poesia Visual de Peñarroya-Pueblonuevo, Córdoba)
 
 
 

divendres, 27 de març de 2020

Aquestes meves veus - Àngels Aymar


Aquestes meves veus és una obra valent, que evoca la figura de Maria Aurèlia Capmany en primera persona. La ficció està basada en els mateixos escrits de Capmany, en la biografia de l’autora, en els escrits i les opinions dels seus contemporanis, els que la van conèixer, els que la van tractar de prop, i no tan de prop. Indubtablement Capmany és la protagonista absoluta de l’obra, encara que conversa i conviu amb un noi que es desdobla entre un jove perseguit la policia franquista i un possible alumne seu; la mare, una amiga, i una dona amb qui coincideix al tramvia i que és la mare d’una alumna seva. Tots els personatges serveixen un únic objectiu, fer de mirall a una Capmany que reflexiona sobre la seva vida i que passa comptes amb el seu trajecte vital, les seves decisions, les seves relacions amoroses, familiars, amb els alumnes...i és clar, també amb les seves contradiccions més profundes. El personatge de la mare, el de l’amiga i el de la dona del tramvia tenen la missiva clara de qüestionar les accions de Capmany, de retreure-li aquestes contradiccions aparents, i ella se’n defensa amb el seu to desenfadat i impertinent, però adduint raons potents que tenen molt a veure amb la supervivència i el moment històric que li tocà de viure. L’ambientació històrica passa davant del lector com una pel·lícula de fons que, sense ser part del tema central, afecta de manera directa la vida de la protagonista i modifica indefectiblement la seva trajectòria vital.

Resulta fàcil reconèixer Capmany i el seu entorn proper, malgrat que cap personatge té nom llevat de Maria Aurèlia, i que l’autora juga amb aquella advertència inicial i retòrica que diu que: «Qualsevol semblança amb la realitat podria no ser mera coincidència». Així, es reconeixen sense problema la mare, Maria Farnés; l’amiga, Maria Lluïsa Miralles; o alguns dels homes amb qui mantingué una relació de parella (Joan Barat, Ricard Salvat, Jaume Vidal Alcover). Fins i tot apareixen en el text molt ben situades, sempre en moments clau, algunes de les seves fílies literàries més sabudes (Sartre, Woolf, Duras), que la salven de la interrogació despietada de la seva mare, o d’algun altre personatge.

La facilitat amb què el lector reconeix la veu de Capmany/les veus de Capmany, és un dels encerts de l’obra i diu molt de les qualitats d’escriptora d’Aymar, perquè el text podia haver-se convertit simplement en un encadenament de citacions capmanyanes, en un poti-poti més proper a la xafarderia que no pas a la introspecció del personatge i les seves motivacions més íntimes. No és el cas, les veus de Capmany s’entrellacen, s’expliquen, s’interroguen, dialoguen entre elles i ens retornen una Capmany vital, que lluita amb totes les seves forces contra un món que no era el que ella volia, i perquè n’era conscient de la importància de passar el testimoni als joves que no havien conegut el món del qual ella provenia, el que va quedar a l’altra banda de la derrota republicana. Per això es va convertir en una de les veus més importants de la cultura catalana del segle XX, per això va decidir escriure, ensenyar, fer teatre, traduir, fer televisió, ràdio, política, i fer-ho tot des del cor, amb la seva intel·ligència privilegiada. 
Aquestes meves veus és un text que mereix ser representat, que esperem veure representat pròximament, perquè el teatre s’escriu per ser representat i adquireix tota la seva dimensió quan arriba finalment al públic en tota la seva esplendor escènica.  Isabel Graña

 
Àngels Aymar ha fet, com se sol dir, tots els papers de l’auca en el món teatral. Com a actriu té una llarga trajectòria des que es va iniciar amb l’Antaviana (1978) de Joan Lluís Bozzo, i ha treballat també en el cinema i la televisió. És directora d’escena i una incansable promotora de projectes teatrals, però també una dramaturga amb una llarga bibliografia d’obres premiades, representades, traduïdes i algunes fins representades a l’estranger, aquest any mateix ha estrenat Avvelenate a Siena, Itàlia.

dijous, 26 de març de 2020

Apocalipsi segons Marta - Marta Petreu


La pensadora, poeta, narradora i professora Marta Petreu ha aconseguit de manera bella, terrible i rotunda la síntesi entre filosofia i poesia que feia tant de temps que la cultura occidental perseguia. Així de clar i contundent. No cal dir que aquesta fita situa la nostra autora al cim de la poesia romanesa, europea i internacional del moment. I la traducció d’aquesta singularíssima autoantologia panoràmica de la poesia de Petreu entre 1981 i 2014, en l’excel·lent i treballada versió de Jana Balacciu Matei i Xavier Montoliu Pauli, honora la tradició catalana i la situa al costat de la tradició francesa, italiana i anglo-saxona, que també han sabut reconèixer, des de primera hora, la vàlua extrema de la producció lírica de la nostra autora. A més, que hagi estat la discreta però ferma Edicions Pont del Petroli –a punt de celebrar el seu vintè aniversari l’any 2020–, que publiqués aquest gran llibre tan transcendent té encara més mèrit i resta com un desafiament a les grans cases de l’edició.

Aquesta actitud de veracitat i sinceritat a ultrança, acceptant tots els riscos que implica, és un dels trets més característics de la poesia de Petreu. Norman Manea l’ha encertat de ple quan ha parlat de l’obra de la nostra poeta en termes de «sever credo poètic d’integritat», «un cor tòrrid i una ment freda», «desafiament», «expressivitat ferotge», «abruptesa», «vehemència» o «urgència de compromís», tot d’aspectes del que el gran assagista i memorialista assevera que és «la marca de la poesia de veritat, de poetes de veritat».
Petreu escriu «poesia de veritat» i és una «poeta de veritat» perquè ha sabut resoldre, com pocs ho han sabut fer, una de les disjuntives més importants que afecta la poesia occidental, sobretot, de la Segona Guerra Mundial ençà, la gran disjuntiva entre impersonalitat i personalitat, una qüestió que no s’ha acabat de resoldre satisfactòriament més que en comptades ocasions. I, no cal dir, que l’obra de Marta Petreu constitueix feliçment per nosaltres una d’aquestes ocasions. (del pròleg de Sam Abrams)