Antònia Sabater Bilbeny, que ja havia donat prova en les obres anteriors de la seva destresa poètica, ha entomat el repte demostrant que posseeix aquella habilitat que consisteix a penetrar el fons de les coses amb una mirada alhora crítica i empàtica (la percepció sempre és prèvia a l’acte creatiu), perquè, de fet, estima la vida a fons i és precisament amb allò que més ens importa que més esmolem el judici. És així com, amb la veu compromesa i la tessitura vital de qui ha assolit un grau de coneixement del món i dels seus topants, l’autora va confegint un calidoscopi ben suggestiu a través del qual ens aboquem als abismes interiors de la realitat humana.
Així, trobem de vegades com els haikus s’encalcen i interactuen tot creant unitats de significació. En d’altres, produeixen l’efecte de les gotes de pluja esquitxant una superfície: totes i cadascuna van ocupant el petit espai que els correspon fins a deixar-la completament amarada. El resultat –l’estampació quadricromàtica– és una fecunda mixtura de coneixement i sentiment a la qual dona forma la voluntat expressiva de la poeta, un corrent sensible que ens pren de la mà i ens convida a descobrir la veritat més oculta de les coses. Miquel-Lluís Muntané
II
Sento un pas tímid.
Primer trepig del dia.
S’adorm la fosca.
Tot s’engalana.
Perles a les finestres.
Espills de mandra.
L’exèrcit s’alça.
Renou que el rei desperta.
El giny esclata.
La llum de l’alba
té una claror neulida
en aparença.
VI
Estel de l’alba.
Convoques les barcasses
amb veu de nacre.
El port s’estira
enllà de l’escullera.
Surt la fillada.
Les aigües solquen
la sal de les pestanyes
del torn de pesca.
Alfils de Venus
amb monacal peresa
guanyeu l’ofici.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada