dimecres, 20 de febrer de 2019

La pell trencada de Conxita Jiménez


La pell trencada, el recull que tens a les mans està format per 18 poemes, però la meva impressió és que es tracta d'un llarg poema dividit en capítols. L’autora fa servir un heterònim masculí moribund que va recordant en primera persona episodis de la seva vida, alguns molt durs i punyents, altres sensuals, però sempre amb el dolor de la pèrdua, amb un cert sentiment de culpabilitat i amb la nostàlgia de no haver-los viscut com calia o com pensa ara que calia.
El recull és una elegia, però al darrer poema ens ho vol confirmar “Dedico una elegia a un gran desconegut. / És mort de fa tant temps que ni tan sols m’esguarda / l’absurd del seu record inesgotable i mut.” L’home reflexiona i alhora té por a la recerca del sentit, com si allò que estimés i allò que temés fos dins seu alhora: “Pretenc percebre en ell aquell desconegut. / El sento tan proper i a la vegada estrany”. De vegades ens costa reconèixer-nos tot i veure’ns al mirall “M’adono que el reflex que observava és molt fràgil. / Només el pas del vent i la pluja el deformen / i encara que la imatge alterada retorni / sé que m’ha abandonat, sé que en el fons s’oculta, / i que mai no ha tastat l’acidesa d’un crit.” Al llarg del poema divaga entre ell i el reflex, però finalment reconeix que “De sobte me’n recordo: l’oblidat era jo”. (Rodolfo del Hoyo del pròleg del llibre)
 
Setembre. Mes que aferma la foscúria
i la fredor incipient que cau serena
com un paper grisós, sofert, solemne,
de les cases tancades, de les cares
cobertes d’una pàtina profunda,
com una flor metàl·lica, no oblido
que no estaré mai sol malgrat els canvis.
Recordo un buit cobert de llum de taula
i un vent dubtós nodrit de guants tallats.
Recordo un so bullent entre les mans
i un camí abrupte seduït per una onada.
Recordo un llit blavós sota una biga
i una cortina travessada pel despit.
Calladament desperto d’una amable
dolçor caldosa que em revela que no sóc
tan feble que no sàpiga oblidar.
I segueixo en un tram on tot s’exposa
en una línia que reté un gest nítid
que s’allibera com un son perdut.
Abraço el sòl banyat. T’enyoro, mare,
encara sento el teu perfum lletós
i el meu desig de despertar al teu ventre.
Tants anys callada, sento al cos l’absència
de tu, ferida dolça entre les mans:
me’n vaig anar i quan vaig tornar no hi eres.
Plena de sal la teva pell trencada
es filtra en mi com un record perenne,
plena de solcs la teva veu em diu
que sóc tan lluny que el temps s’esmuny i minva,
plena de fosc cada minut aguaita
i el sòl m’amara amb una gran nostàlgia.
Com sóc tan sol ja ni tan sols recordo
els dies que eres tan present en mi.
I em sento transparent com una cala
humida d’aigua fràgil i sorpresa
per la fortor invasiva de la llum.




divendres, 15 de febrer de 2019

ninó, nou poemari de Jèssica Pujol

Llegeixo aquest llibre en avions, sense connexió a internet i no puc comprovar el significat d’algunes paraules que no conec bé. Aquest sembla ser un llibre escrit des d’un ordinador amb moltes finestres obertes, des d’on salten diaris, fotografies, vídeos apocalíptics. M’imagino una mirada ennuegada per aquest excés; m’imagino les queixes convertides en aquests poemes. Falten paraules per a canviar el sistema, ens diu la Jèssica, i recordo una cançó de Los Tres: “no más acciones, queremos palabras”. També llegeixo aquest llibre en un Airbnb a Barcelona: jo sóc a les terres de la Jèssica mentre ella és a les meves terres. Des d’allà ha escrit alguns poemes, uns altres des d’Anglaterra, Turquia, Catalunya, i els ha recollit cronològicament per a remarcar aquest itinerari. Durant tot aquest període ha recollit frases fetes, escenes quotidianes, i notícies que es barregen amb la mateixa urgència. Recordo un poema de Rubén Darío que m’agrada molt, “Agencia”, que té més d’un segle però que encara escup amb la mateixa força els seus cables rimats: “¿Qué hay de nuevo?… Tiembla la Tierra./ En La Haya incuba la guerra./ Los reyes han terror profundo./ Huele a podrido en todo el mundo”. Penso en l’experiència de qui viatja i encén la televisió per a trobar-se amb els mateixos problemes, com si fossin intercanviables, només per a repetir-se amb resignació que així són les coses. (Felipe Cussen, de l'epíleg del llibre)
 
 
 
I
ninó, l’aigua vessa,
ninó, catàstrofe
a la costa d’Izmir
Aleppo mira a Lesbos,
Lesbos mira a Europa
i Safo és al bosc, petrificada
 
ninó, lluny del que passa
tan a prop els relats no
s’adapten als afectes,
només no, només
negació de l’acció mentre
Artemisa desfà nits i
Apol·lo descuida el sol i
els ulls neguen i
l’aigua vessa
 
ninó, la sang ha embogit
en els circuits
els aspersors esquitxen cadmi
a les fulles d’herba:
 
aquí no hi ha els vostres pensaments,
pensaments estancats,
aquí sols la terra, la terra ferma i el mar,
el cel s’acaba aquí,
sentiu el límit d’Europa a sota els peus,
sentiu una lleu pulsació,
el flux i reflux de la moció indefinida,
les veus d’invisibles banquers,
les vagues i vastes suggestions dels mitjans,
les síl·labes que assequen la ferida,
la mala flaira,
el greu cruixit de les basses,
el ritme angoixant,
la limitada vista i el boirós horitzó a la llunyania,
tot és aquí
i aquest poema és el nostre mar.
 
ninó, els ossos s’han calcificat
al voltant de les cavitats del plor
els líquids no troben excreció,
aire,
l’altra riba,
una pausa
 
i tu i jo
lluny del que passa
engolim les imatges,
els crits que no palpem
de les visions silents
a la superfície de vidre
on l’ara ahir sempre
remolins de l’Egeu
empassen vidres verds,
tentacles embrollats,
xarxes i plàstics i
basses i bancs de meduses i
el velló d’or i
sirenes:
 
ni-nó! ni-nó!
 
Izmir, maig 2016