diumenge, 16 d’abril de 2017

Nuesa d'Andreu Soler

La vida té etapes. És cicle de cicles, potser som ciclistes. N’hi ha de línia recta, n’hi ha d’espirals esperitats, n’hi ha de pedalada lenta. Aquest és el recull d’un dels cicles.
A la primera joventut, quan es peca de tant, i un bada i tot s’obre, vaig descobrir el Món i a mi mateix. O el Món en mi mateix. O a mi mateix en el Món. El Món, el jo, i els altres: la poesia.
Poesia de mars interns i oceans globals, líquids, eteris, sulfurosos, tel·lúrics de moviments enormes. La poesia que diu el Món, el jo i els altres (mons). Un Món de mons indestriables.



Les paraules
Les sento dèbils
Però necessàries

Jo practico la mirada 
: és fulminant


ENCARA

Parracs
De foc i brumolla
Parracs
La cara
La pena

És ara
Que me’n percaço
Ho abordo
Encara
Amb pena

La vena que em lliga
No pot extingir-me
La força

Navego
A l’esquena
Fuetades
Vers l’aura 

M’ennuego


SOLITUD CENTRÍFUGA a Joan Argenté

D’alguna manera
Juguem a ser nosaltres
Ens movem pels confins
Del nostre Jo inexorable

No hi ha un “nosaltres”
Només un Tu
I un Jo
Inajustables
D’alguna manera
Falsos
Però rígids
Ens trenquem
De tant en tant
I ens diluïm en l’Amor o la Compassió 

Amb algú altre

dissabte, 15 d’abril de 2017

Reconstruccions de Rodolfo del Hoyo

RECONSTRUCCIONS és el cinquè llibre de poemes de Rodolfo del Hoyo. Amb el pas del temps van prenent una dimensió diferent els fets que vam viure, la relació amb els nostres espais, amb les persones dels nostre entorn. El poeta, a partir de records de diverses èpoques, des de la infància fins el mateix moment d’escriure el poemes del llibre, intenta reconstruir la seva relació amb les coses i les persones més properes i intenta entendre o explicar-se el misteri de l’esdevenir en el món concret del seu entorn.


Com és de dur el dolor
que deixen les coses passades!
I tanmateix la nevada del seixanta-dos
és un somriure d’infant.
I els aiguats una llàgrima llarga 
escrita en el silenci dels dies.


IMATGE Com és de llarg el silenci, pare. Les olors de totes les cases del bloc s’arrepleguen de sobte en un mosaic de passadissos i escales. Hi ha sorolls esmorteïts. Sorolls de veïnatge tranquil que puc distingir: veus de dona, un telèfon, ràdios i televisors, els ascensors, els temporitzadors dels llums, el cop d’una cassola damunt del marbre, els timbres com el que faig sonar repetidament. La mare sap que sóc jo i que porto clau. No es mourà de la cadira. La teva figura omple el menjador. Fa mesos que no hi ets i encara veig com t’aixeques del sofà i somrius i dius el meu nom.


LA TEVA VEU FOSCA
Surt de tu sense tu
la teva veu fosca.
Dins la gola
és ombra.
A les mans, 
misteri.