diumenge, 16 d’abril de 2017

Nuesa d'Andreu Soler

La vida té etapes. És cicle de cicles, potser som ciclistes. N’hi ha de línia recta, n’hi ha d’espirals esperitats, n’hi ha de pedalada lenta. Aquest és el recull d’un dels cicles.
A la primera joventut, quan es peca de tant, i un bada i tot s’obre, vaig descobrir el Món i a mi mateix. O el Món en mi mateix. O a mi mateix en el Món. El Món, el jo, i els altres: la poesia.
Poesia de mars interns i oceans globals, líquids, eteris, sulfurosos, tel·lúrics de moviments enormes. La poesia que diu el Món, el jo i els altres (mons). Un Món de mons indestriables.



Les paraules
Les sento dèbils
Però necessàries

Jo practico la mirada 
: és fulminant


ENCARA

Parracs
De foc i brumolla
Parracs
La cara
La pena

És ara
Que me’n percaço
Ho abordo
Encara
Amb pena

La vena que em lliga
No pot extingir-me
La força

Navego
A l’esquena
Fuetades
Vers l’aura 

M’ennuego


SOLITUD CENTRÍFUGA a Joan Argenté

D’alguna manera
Juguem a ser nosaltres
Ens movem pels confins
Del nostre Jo inexorable

No hi ha un “nosaltres”
Només un Tu
I un Jo
Inajustables
D’alguna manera
Falsos
Però rígids
Ens trenquem
De tant en tant
I ens diluïm en l’Amor o la Compassió 

Amb algú altre