dimecres, 21 de juny de 2017

Líquids imperfectes de Paco Cantero

Amb Líquids imperfectes Paco Cantero reuneix una bona part de la seva producció poètica en català. És un poeta ja amb experiència que aconsegueix aplegar d’una forma força unitària poemes escrits en moments diferents. Líquids imperfectes és en essència un llibre sobre la dificultat d’assolir de forma estable un amor ple i harmònic. L’aigua, l’element pur, origen de la vida, símbol de l’amor en bona part de la poesia mística, s’ha desvirtuat i ha esdevingut un líquid imperfecte. El jo poètic, encara intacte, potser sense la puresa inicial però encara amb innocència, malda per trobar un amor perfecte, una invenció que ens conduirà sempre a l’error.
Ell llibre, en suma, és un seguit de contrastos, antítesis i paradoxes que van més enllà dels contrastos, antítesis i paradoxes. Hi ha una concepció de l’amor (però també del discurs poètic i fins i tot de l’estructura del llibre) ambivalent. No som davant del plantejament magnífic, però alhora elemental, de l’odio et amo catulià, sinó d’una concepció de l’amor com un compendi de guanys que van indissociablement lligats a la pèrdua, perquè en definitiva el que els amants absoluts volen és prendre l’ànima a qui estimen, una forma d’aniquilació.
Eduard Sanahuja (dos fragments del pròleg del llibre)























III
Morir és trivial.
Ho fa tothom, no és
dolorós.

Cap mèrit,
cap sentit.

Els dies que vaig ser
mort
els recordo amb serenitat.

Morir és un final
perfecte,
amable, 
bo.


... Pensava en tu
i ha sobtat una idea
irrepetible:
Amb tu no vull més sexe,
més tristesa, ni més
amor. No vull més versos.
(Tampoc no sé què fer-ne de l’antídot:
no sé què fer amb aquest amor que sura.
Què fer amb el sexe dolç que m’aclapara.
I, sobretot, no sé
què fer
amb aquesta alegria espontània
que esclata quan t’apropes,
amb la felicitat que m’embolcalla
en veure’t,
i els mots 
que afloren.)


Vocals
Jo tinc dotze vocals
que en comptes de color tenen textura:
amb el dors de la llengua
les premo al paladar
i les assaboreixo abans de dir-les.

Tastar la seva pell
d’aire, i el seu volum, i modelar
el brunzit del seu cos,
llepar cada racó
del so que surt acaronant els llavis.

Les meves vocals neixen
al pit, com el desig i com els somnis,
però es fan a la boca,
també com el desig
o com els somnis de la teva pell.

Jo tinc dotze vocals
per llepar-te l’oïda cap a dins,
dolçament penetrar-te
i omplir amb la meva veu 
les teves cavitats de ressonància!