dissabte, 28 de març de 2020

Puccini o la melodia perpètua - Antoni Gual


Que no esperi el lector d’aquest Puccini o la melodia perpètua ni una biografia ni un assaig sobre el famós compositor. Sí, Giacomo Puccini n’és el protagonista, però es tracta, ras i curt, d’una invenció novel·lada en la qual esdeveniments reals i contrastats, i també alguns d’històrics, es barregen amb fets i personatges de ficció. O potser va d’una altra manera, potser es tracta d’una invenció en què els personatges defineixen uns fets i una època reals. Sigui com sigui, el Puccini d’Antoni Gual presenta un magnífic esbós d’un dels períodes de més transcendència per al nostre continent, quan la Gran Guerra i la revolució soviètica marcaven els signes dels temps, Freud era omnipresent en l’univers intel·lectual i l’ou de la serp començava a ser covat amb gran dedicació per les classes privilegiades del centre d’Europa, sense que els estrats desfavorits de la mateixa societat fossin capaços d’articular una resistència efectiva - el resultat, per sabut, no cal reviure’l en aquestes línies.
El cas és que Antoni Gual ha decidit dotar aquesta nova obra de ficció d’un registre radicalment diferent del de Locus, el seu anterior llibre. Aquí la prosa es tenyeix, segons ho requereixi el moment, d’ironia, de lirisme, de crueltat, de crítica, d’intimisme... Només dos capítols, dues jornades descrites per dos narradors diferents; la primera dictada per un personatge fictici que en la seva infància i adolescència va viure els últims anys del músic. Aquest capítol es podria considerar una mena de novel·la curta, amb un narrador que, sobrepassat pel que viu a Torre del Lago, el llegendari palau on Puccini va passar els seus últims anys i escenari central de tot el llibre, va teixint una acció que, de fet, és construïda a través d’uns personatges generalment decadents, molt ben definits, però que en alguns moments són, alhora, tan inversemblants que el narrador perd el sentit de la realitat i reviu un món que no es pot assegurar que, ni en l’acceptada convenció de la ficció, sigui completament real. El més interessant és, però, que aquesta real irrealitat amara el text fins a impregnar el lector de la mateixa sensació que domina irremeiablement el narrador.
La segona jornada, molt més intimista però igualment vibrant, és un monòleg del mateix Puccini, des del seu llit de mort, adreçat al retrat del seu admirat Giuseppe Verdi, a qui fa unes reflexions de comiat sobre tot allò que ha marcat la seva excitant i tortuosa vida com a persona i com a artista. Un mosaic de sentiments que defineixen un home, però també la humanitat.

matematicopoemes - Toni Prat



Els poetes visuals no volen explicar ni comentar els seus poemes, deixen que la interpretació o la valoració la faci lliurement el lector reflexiu o l’agut contemplador. Però, malgrat tot, -he estat testimoni d’això-, Toni Prat sí que ho explica en alguna exposició als seus espectadors. Tot i no ser docent, cosa, que condicionaria molt la valoració de l’observador, assoleix una impulsió prou important per agitar la ment de tot aquell que s’enfronta als seus poemes visuals, als seus matematicopoemes. Incita a l’aguda i crítica reflexió, provoca el debat instigador i compartit que cala a fons i desperta la imaginació. I aquests són -els que ens dediquem a l’ensenyament bé ho sabem- els millors objectius que pot aconseguir un recurs didàctic.
I, a més, Toni Prat ho fa d’una manera lúdica, amb un humor fi, jugant amb l’absurd i el surrealisme icònic i verbal, tergiversant les senzilles regles que socialment, ja des de la nostra més primerenca edat escolar, tots coneixem i acceptem. No fa servir sofisticats símbols ni enrevessades fórmules matemàtiques com Bob Grumman o Kaz Maslanka. Els seus poemes no són mathemakus com els d’Ali Znaidi o, fins i tot, de Craig Damrauer, són matematicopoemes, terme encertadíssim, encunyat pel mateix Toni, on ho diu tot amb les quatre regles de l’aritmètica o combinant formes geomètriques molt elementals.
 
Però, alerta! que Toni Prat no vol distraccions plàstiques ni tipogràfiques de cap tipus. No vol res que ressalti la imatge, ni la qualitat de la fotografia, per exemple, o que emfatitzi el text, o la composició de tot el conjunt. No vol res que enteli la recerca de la metàfora o la idea del seu poema. Despulla absolutament el poema i el porta fins a l’extrem: sense marcs per a les seves obres, ni la majúscula en la inicial del seu nom. (del pròleg d'Antonio Ledesma López, director del Centro de Poesia Visual de Peñarroya-Pueblonuevo, Córdoba)
 
 
 

divendres, 27 de març de 2020

Aquestes meves veus - Àngels Aymar


Aquestes meves veus és una obra valent, que evoca la figura de Maria Aurèlia Capmany en primera persona. La ficció està basada en els mateixos escrits de Capmany, en la biografia de l’autora, en els escrits i les opinions dels seus contemporanis, els que la van conèixer, els que la van tractar de prop, i no tan de prop. Indubtablement Capmany és la protagonista absoluta de l’obra, encara que conversa i conviu amb un noi que es desdobla entre un jove perseguit la policia franquista i un possible alumne seu; la mare, una amiga, i una dona amb qui coincideix al tramvia i que és la mare d’una alumna seva. Tots els personatges serveixen un únic objectiu, fer de mirall a una Capmany que reflexiona sobre la seva vida i que passa comptes amb el seu trajecte vital, les seves decisions, les seves relacions amoroses, familiars, amb els alumnes...i és clar, també amb les seves contradiccions més profundes. El personatge de la mare, el de l’amiga i el de la dona del tramvia tenen la missiva clara de qüestionar les accions de Capmany, de retreure-li aquestes contradiccions aparents, i ella se’n defensa amb el seu to desenfadat i impertinent, però adduint raons potents que tenen molt a veure amb la supervivència i el moment històric que li tocà de viure. L’ambientació històrica passa davant del lector com una pel·lícula de fons que, sense ser part del tema central, afecta de manera directa la vida de la protagonista i modifica indefectiblement la seva trajectòria vital.

Resulta fàcil reconèixer Capmany i el seu entorn proper, malgrat que cap personatge té nom llevat de Maria Aurèlia, i que l’autora juga amb aquella advertència inicial i retòrica que diu que: «Qualsevol semblança amb la realitat podria no ser mera coincidència». Així, es reconeixen sense problema la mare, Maria Farnés; l’amiga, Maria Lluïsa Miralles; o alguns dels homes amb qui mantingué una relació de parella (Joan Barat, Ricard Salvat, Jaume Vidal Alcover). Fins i tot apareixen en el text molt ben situades, sempre en moments clau, algunes de les seves fílies literàries més sabudes (Sartre, Woolf, Duras), que la salven de la interrogació despietada de la seva mare, o d’algun altre personatge.

La facilitat amb què el lector reconeix la veu de Capmany/les veus de Capmany, és un dels encerts de l’obra i diu molt de les qualitats d’escriptora d’Aymar, perquè el text podia haver-se convertit simplement en un encadenament de citacions capmanyanes, en un poti-poti més proper a la xafarderia que no pas a la introspecció del personatge i les seves motivacions més íntimes. No és el cas, les veus de Capmany s’entrellacen, s’expliquen, s’interroguen, dialoguen entre elles i ens retornen una Capmany vital, que lluita amb totes les seves forces contra un món que no era el que ella volia, i perquè n’era conscient de la importància de passar el testimoni als joves que no havien conegut el món del qual ella provenia, el que va quedar a l’altra banda de la derrota republicana. Per això es va convertir en una de les veus més importants de la cultura catalana del segle XX, per això va decidir escriure, ensenyar, fer teatre, traduir, fer televisió, ràdio, política, i fer-ho tot des del cor, amb la seva intel·ligència privilegiada. 
Aquestes meves veus és un text que mereix ser representat, que esperem veure representat pròximament, perquè el teatre s’escriu per ser representat i adquireix tota la seva dimensió quan arriba finalment al públic en tota la seva esplendor escènica.  Isabel Graña

 
Àngels Aymar ha fet, com se sol dir, tots els papers de l’auca en el món teatral. Com a actriu té una llarga trajectòria des que es va iniciar amb l’Antaviana (1978) de Joan Lluís Bozzo, i ha treballat també en el cinema i la televisió. És directora d’escena i una incansable promotora de projectes teatrals, però també una dramaturga amb una llarga bibliografia d’obres premiades, representades, traduïdes i algunes fins representades a l’estranger, aquest any mateix ha estrenat Avvelenate a Siena, Itàlia.

dijous, 26 de març de 2020

Apocalipsi segons Marta - Marta Petreu


La pensadora, poeta, narradora i professora Marta Petreu ha aconseguit de manera bella, terrible i rotunda la síntesi entre filosofia i poesia que feia tant de temps que la cultura occidental perseguia. Així de clar i contundent. No cal dir que aquesta fita situa la nostra autora al cim de la poesia romanesa, europea i internacional del moment. I la traducció d’aquesta singularíssima autoantologia panoràmica de la poesia de Petreu entre 1981 i 2014, en l’excel·lent i treballada versió de Jana Balacciu Matei i Xavier Montoliu Pauli, honora la tradició catalana i la situa al costat de la tradició francesa, italiana i anglo-saxona, que també han sabut reconèixer, des de primera hora, la vàlua extrema de la producció lírica de la nostra autora. A més, que hagi estat la discreta però ferma Edicions Pont del Petroli –a punt de celebrar el seu vintè aniversari l’any 2020–, que publiqués aquest gran llibre tan transcendent té encara més mèrit i resta com un desafiament a les grans cases de l’edició.

Aquesta actitud de veracitat i sinceritat a ultrança, acceptant tots els riscos que implica, és un dels trets més característics de la poesia de Petreu. Norman Manea l’ha encertat de ple quan ha parlat de l’obra de la nostra poeta en termes de «sever credo poètic d’integritat», «un cor tòrrid i una ment freda», «desafiament», «expressivitat ferotge», «abruptesa», «vehemència» o «urgència de compromís», tot d’aspectes del que el gran assagista i memorialista assevera que és «la marca de la poesia de veritat, de poetes de veritat».
Petreu escriu «poesia de veritat» i és una «poeta de veritat» perquè ha sabut resoldre, com pocs ho han sabut fer, una de les disjuntives més importants que afecta la poesia occidental, sobretot, de la Segona Guerra Mundial ençà, la gran disjuntiva entre impersonalitat i personalitat, una qüestió que no s’ha acabat de resoldre satisfactòriament més que en comptades ocasions. I, no cal dir, que l’obra de Marta Petreu constitueix feliçment per nosaltres una d’aquestes ocasions. (del pròleg de Sam Abrams)