divendres, 27 de març de 2020

Aquestes meves veus - Àngels Aymar


Aquestes meves veus és una obra valent, que evoca la figura de Maria Aurèlia Capmany en primera persona. La ficció està basada en els mateixos escrits de Capmany, en la biografia de l’autora, en els escrits i les opinions dels seus contemporanis, els que la van conèixer, els que la van tractar de prop, i no tan de prop. Indubtablement Capmany és la protagonista absoluta de l’obra, encara que conversa i conviu amb un noi que es desdobla entre un jove perseguit la policia franquista i un possible alumne seu; la mare, una amiga, i una dona amb qui coincideix al tramvia i que és la mare d’una alumna seva. Tots els personatges serveixen un únic objectiu, fer de mirall a una Capmany que reflexiona sobre la seva vida i que passa comptes amb el seu trajecte vital, les seves decisions, les seves relacions amoroses, familiars, amb els alumnes...i és clar, també amb les seves contradiccions més profundes. El personatge de la mare, el de l’amiga i el de la dona del tramvia tenen la missiva clara de qüestionar les accions de Capmany, de retreure-li aquestes contradiccions aparents, i ella se’n defensa amb el seu to desenfadat i impertinent, però adduint raons potents que tenen molt a veure amb la supervivència i el moment històric que li tocà de viure. L’ambientació històrica passa davant del lector com una pel·lícula de fons que, sense ser part del tema central, afecta de manera directa la vida de la protagonista i modifica indefectiblement la seva trajectòria vital.

Resulta fàcil reconèixer Capmany i el seu entorn proper, malgrat que cap personatge té nom llevat de Maria Aurèlia, i que l’autora juga amb aquella advertència inicial i retòrica que diu que: «Qualsevol semblança amb la realitat podria no ser mera coincidència». Així, es reconeixen sense problema la mare, Maria Farnés; l’amiga, Maria Lluïsa Miralles; o alguns dels homes amb qui mantingué una relació de parella (Joan Barat, Ricard Salvat, Jaume Vidal Alcover). Fins i tot apareixen en el text molt ben situades, sempre en moments clau, algunes de les seves fílies literàries més sabudes (Sartre, Woolf, Duras), que la salven de la interrogació despietada de la seva mare, o d’algun altre personatge.

La facilitat amb què el lector reconeix la veu de Capmany/les veus de Capmany, és un dels encerts de l’obra i diu molt de les qualitats d’escriptora d’Aymar, perquè el text podia haver-se convertit simplement en un encadenament de citacions capmanyanes, en un poti-poti més proper a la xafarderia que no pas a la introspecció del personatge i les seves motivacions més íntimes. No és el cas, les veus de Capmany s’entrellacen, s’expliquen, s’interroguen, dialoguen entre elles i ens retornen una Capmany vital, que lluita amb totes les seves forces contra un món que no era el que ella volia, i perquè n’era conscient de la importància de passar el testimoni als joves que no havien conegut el món del qual ella provenia, el que va quedar a l’altra banda de la derrota republicana. Per això es va convertir en una de les veus més importants de la cultura catalana del segle XX, per això va decidir escriure, ensenyar, fer teatre, traduir, fer televisió, ràdio, política, i fer-ho tot des del cor, amb la seva intel·ligència privilegiada. 
Aquestes meves veus és un text que mereix ser representat, que esperem veure representat pròximament, perquè el teatre s’escriu per ser representat i adquireix tota la seva dimensió quan arriba finalment al públic en tota la seva esplendor escènica.  Isabel Graña

 
Àngels Aymar ha fet, com se sol dir, tots els papers de l’auca en el món teatral. Com a actriu té una llarga trajectòria des que es va iniciar amb l’Antaviana (1978) de Joan Lluís Bozzo, i ha treballat també en el cinema i la televisió. És directora d’escena i una incansable promotora de projectes teatrals, però també una dramaturga amb una llarga bibliografia d’obres premiades, representades, traduïdes i algunes fins representades a l’estranger, aquest any mateix ha estrenat Avvelenate a Siena, Itàlia.

Cap comentari: