divendres, 15 de febrer de 2019

ninó, nou poemari de Jèssica Pujol

Llegeixo aquest llibre en avions, sense connexió a internet i no puc comprovar el significat d’algunes paraules que no conec bé. Aquest sembla ser un llibre escrit des d’un ordinador amb moltes finestres obertes, des d’on salten diaris, fotografies, vídeos apocalíptics. M’imagino una mirada ennuegada per aquest excés; m’imagino les queixes convertides en aquests poemes. Falten paraules per a canviar el sistema, ens diu la Jèssica, i recordo una cançó de Los Tres: “no más acciones, queremos palabras”. També llegeixo aquest llibre en un Airbnb a Barcelona: jo sóc a les terres de la Jèssica mentre ella és a les meves terres. Des d’allà ha escrit alguns poemes, uns altres des d’Anglaterra, Turquia, Catalunya, i els ha recollit cronològicament per a remarcar aquest itinerari. Durant tot aquest període ha recollit frases fetes, escenes quotidianes, i notícies que es barregen amb la mateixa urgència. Recordo un poema de Rubén Darío que m’agrada molt, “Agencia”, que té més d’un segle però que encara escup amb la mateixa força els seus cables rimats: “¿Qué hay de nuevo?… Tiembla la Tierra./ En La Haya incuba la guerra./ Los reyes han terror profundo./ Huele a podrido en todo el mundo”. Penso en l’experiència de qui viatja i encén la televisió per a trobar-se amb els mateixos problemes, com si fossin intercanviables, només per a repetir-se amb resignació que així són les coses. (Felipe Cussen, de l'epíleg del llibre)
 
 
 
I
ninó, l’aigua vessa,
ninó, catàstrofe
a la costa d’Izmir
Aleppo mira a Lesbos,
Lesbos mira a Europa
i Safo és al bosc, petrificada
 
ninó, lluny del que passa
tan a prop els relats no
s’adapten als afectes,
només no, només
negació de l’acció mentre
Artemisa desfà nits i
Apol·lo descuida el sol i
els ulls neguen i
l’aigua vessa
 
ninó, la sang ha embogit
en els circuits
els aspersors esquitxen cadmi
a les fulles d’herba:
 
aquí no hi ha els vostres pensaments,
pensaments estancats,
aquí sols la terra, la terra ferma i el mar,
el cel s’acaba aquí,
sentiu el límit d’Europa a sota els peus,
sentiu una lleu pulsació,
el flux i reflux de la moció indefinida,
les veus d’invisibles banquers,
les vagues i vastes suggestions dels mitjans,
les síl·labes que assequen la ferida,
la mala flaira,
el greu cruixit de les basses,
el ritme angoixant,
la limitada vista i el boirós horitzó a la llunyania,
tot és aquí
i aquest poema és el nostre mar.
 
ninó, els ossos s’han calcificat
al voltant de les cavitats del plor
els líquids no troben excreció,
aire,
l’altra riba,
una pausa
 
i tu i jo
lluny del que passa
engolim les imatges,
els crits que no palpem
de les visions silents
a la superfície de vidre
on l’ara ahir sempre
remolins de l’Egeu
empassen vidres verds,
tentacles embrollats,
xarxes i plàstics i
basses i bancs de meduses i
el velló d’or i
sirenes:
 
ni-nó! ni-nó!
 
Izmir, maig 2016
 

 
 
 

 

 

Cap comentari: