No m’ho puc creure. Els darrers llibres de Paco Fanés semblava que anunciaven un claríssim, imminent episodi d’autòlisi poètica. Doncs no, el poeta ravaler-badaloní ens ha pres ben bé el número. A mi la primera, ara que una servidora tenia coll avall el seu desastre anunciat i preparava una pregària pòstuma de la seva obreta –i potser sobrenada a la seva persona– resulta que ens agredeix sense pietat amb el que ell en diu: unes humils memorietes (quan em va enviar un correu amb les entranyes del llibre i posterior trucada a les dues de la matinada ja em va amenaçar dient-me que aquests relats eren els de la primera part d’un no sé què molt autèntic i contundent).
I aquí el tenim fresc i revifat com un fènix que ens torna a embolicar amb pasta de paper les àrees cognitives més allunyades de la poesia. Aquesta vegada amb els xuixos –en diuen tornemis a Badalona– amarats amb gots i més gots d’espirituosos licors i per farcit un pomet de toves llagrimetes per justificar la feina. Però quin treball és aquest? No dic que no hi hagi una certa gràcia en alguna d’aquestes evocacions. Tocs d’un estrany deliri protagonitzat en els antres més subterranis de la pols de la imaginació. Pinzellades de tendresa que semblen veritables actes de contrició. Melassa nostàlgica encobrint itineraris impossibles dels personatges més sòrdids d’un temps, d’un país i, d’una ciutat... El bard estava serè en algun moment quan va escriure aquestes penúltimes pàgines?
Bé, al fons del fons en Paco voldria fotre el camp ben lluny d’aquests allevantats carrers –podeu incloure-hi el país–, però ja ho deia Pere Quart: al poema Assaig de plagi a la taverna... Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase i estimo a més amb un irrevocable amor aquesta meva i –nostra– bastant neta, envejada, bonica pàtria. Així que podem dir ben alt que en Paco Fanés sempre tornarà a signar els papers del cens a Badalona.
Em costa molt, però per ser justa també vull advertir que, malgrat tot el garbuix d’inclassificables intents per bastir una mena de llibre de memòries en aquestes al·lucinades pàgines trobareu, entre la palla mal amuntegada, veritables agulles de plata que el poeta fa servir per mostrar el seu petit reconeixement a la ciutat que el va acollir i recollir aquell any de 1977 quan gairebé tot era encara singular i sencer. I no sé, potser massa humà. Us puc assegurar que aquests tornemis no embafen.
Isabella Peabody
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada