dilluns, 20 d’abril de 2020

Últim record de l'Arcàdia - Jordi Tena i Galindo


Aquesta estranya primavera de 2020 veu la llum un nou llibre del poeta Jordi Tena i Galindo. ÚLTIM RECORD DE L’ARCÀDIA
El poeta ens mostra en aquest recull un ventall ben estructurat magnífics instants poètics. Potser un adéu als fugaços temps de felicitat com el poeta ens anuncia en un dels primers poemes: Vull saber / si això és felicitat, / l’absència d’inquietuds / per una connexió / del tot passatgera. / Un petit gest, / emocions senzilles, / sensacions plaents, / que al cap de poc / ens abandonen. / Després torna aquell estat / que ens recorda / allò que som / I les pedres que empenyen / per a la lluita.
De mica en mica anem assistint al profund viatge vital de l’Espècie. “Vida publica, vida privada, vida secreta” Palpitants relacions entres cossos i ànimes. I la memòria, creant evocacions aferrades a la pell: Cap al vespre la memòria / s’apodera del meu ésser / i passejo entre les boires / que esdevenen intangibles.
L’itinerari per aquest ÚLTIM RECORD DE L’ARCÀDIA ens deixa un pòsit de trobada constant al fons dels passos, dels més obscurs als més lluminosos, a voltes amb clars brins de mots esperançats: En el silenci, però, algú cerca entre deixalles / i troba un petit tresor a la brutícia: / un vell ideal que no caduca, / un vell pensament que aporta eines / en un univers malferit per la misèria.
 
KUNDALINI
Finit el temps de torbament
o de tristor profunda,
sorgeix com si res,
per uns moments,
el goig de viure.
Moments de pau
sense temors
en què oblidem
allò que ocupa
la duresa quotidiana.
Una nova energia
que impregna de llum
els mals que ens afligeixen
per l’aplec inevitable
d’experiències.
Vull saber
si això és felicitat,
l’absència d’inquietuds
per una connexió
del tot passatgera.
Un petit gest,
emocions senzilles,
sensacions plaents,
que al cap de poc
ens abandonen.
Després torna aquell estat
que ens recorda
allò que som
i les pedres que empenyem
per a la lluita.
Però esperem
els nous moments
que ens aportin aquell goig,
l’energia lluminosa
que ens reforça.
 
LA MENT I EL MÓN
Un entorn que ennuega pren força
en els caus amagats de l’entranya.
La inquietud que neix esquartera
la calma silent que existia.
L’amenaça velada pren vida
quan la llum penetra instintiva
en un joc de veus que delaten
la por i el dolor que ens envolten.
La reacció sorgeix elèctrica
en la ment totpoderosa
però a cops perd la batalla
quan la guerra és més ferotge.
Tot sovint el dolor ataca
amb extrema virulència
i entre trinxeres absurdes
desborda la ment humana.
Ment que es mou, far protector,
però alguns cops tan absurda,
que veu gegants on hi ha pau
i aterra molins on hi ha gra.
Els ulls clucs no perceben
la immensitat del perill
i el tacte adormit no sent
la magnitud del dolor.
Tot esdevé més plausible
si la consciència assumeix
que la ment humana és forta
per controlar l’amenaça.

 


 
 
 
 

Cap comentari: