dimarts, 7 d’abril de 2020

Coloma Lleal comenta Apocalipsi segons Marta (Marta Petreu)


Hem de felicitar els editors del Pont del Petroli per haver volgut celebrar els seus primers vint anys amb l'edició bilingüe del llibre de Marta Petreu, un gran llibre de poesia amb una traducció tan reeixida que ens fa oblidar que no estem llegint el text original.
Alguns crítics insisteixen destacant l'obra de Marta Petreu com una obra dominada per la racionalitat i la coherència, però dir només això no és dir gairebé res. Sobretot, no és dir res de la poesia de Marta Petreu. El mètode de Descartes o la raó de Kant són grans fites del pensament racional, però no m'atreviria mai a dir que són obres poètiques (a no ser que emprem el terme en el sentit etimològic de poiesis com 'creació', o 'pas del no-ser al ser'.)
Marta Petreu, en aquesta antologia, ens ofereix un conjunt de poemes que es poden llegir com si fos un llarguíssim poema fet i refet al llarg de gairebé quaranta anys, on ens mostra com es despulla progressivament, fins arribar al despullament total.
L'autora coneixia des de ben petita el llibre de l'Apocalipsi, aquest llibre tan estrany dins del Nou Testament, perquè s'allunya totalment de la idea de "bona nova" i, en canvi, ens mostra un llenguatge farcit de la simbologia (i la crueltat) dels textos profètics de la Biblia.
I potser perquè el coneixia bé, Marta Petreu juga amb els múltiples significats del mot, des de l'etimològic, com a 'destapament o desemmascarament' que trobem ja als textos clàssics, fins als posteriors sentits religiosos, com el de 'revelació', o el secundari, derivat d'una lectura del llibre profètic, com a 'destrucció o anihilament total'.
Poques vegades un títol ens porta tan directament a la comprensió de la complexitat del text. La poeta ens diu, des dels primers versos, que ens parlarà d'allò que només saben els poetes, d'allò que és més real que la mateixa vida, quan, a través del joc amb els verbs
... en humiliant solitud, el cervell es contempla en els relleus externs
i es reconeix en tota la seva petitesa, en tota la seva humanitat.
És aleshores quan es revolta contra els records falsificats de l'amor i contra l'aprenentatge del que anomena la ciència de la supervivència, contra tota aquesta hipocresia que hem anat creant per sobreviure. I, empesa per la raó, ens confessa:
Sego el cap de qualsevol il·lusió de qualsevol fantasma
          com tallava el pare l'herba amb la dalla.
Quan es treu la màscara, la lucidesa la mena (ens mena?), inexorablement, a la solitud. És la solitud de qui no vol enganyar-se. La solitud conscientment assumida:
Nit rere nit em tinc a mi mateixa als braços
...
Em porto a mi mateixa sota la pell.
            en una solitud vella, espantadissa.
I no serveix de res cridar auxili, cridar Dòmine, Dòmine, quan davant nostre només hi ha el buit.
I en arribar al final
            l'urpa de quin déu m'agafarà quan es faci de dia pels cabells?
...
a qui cridaré a la nit
            si en la limpidesa miraculosa de les idees
            només amb les mans buides
            no puc protegir-me el cervell, els ulls?
No hi ha anestèsia possible, només la consciència del no-res. I cap gest, cap substitut no pot enganyar el no-res.  Només aquesta claredat tallant que ens il·lumina quan som cara a cara amb el no-res. Només el reconeixement que hi ha
un cel baix, baix, a nivell de les espatlles, a nivell del turmell, negre, buit, insoportable.
Després d'aquesta assumpció, no hi ha desesperació, perquè desesperar només és possible quan abans s'ha esperat. Marta Petreu no parteix de l'esperança, aquest drapot suat als fonaments del tron celestial, sinó de la culpa, del sentiment de culpa. És d'aquest sentiment que cal desfer-se. I ho farà sola, només amb la poesia. Tot i que la raó li ho vulgui impedir:
Vull fer-me sentir Vull existir Vull cridar
           Amb gestos precisos destres
           la raó pura
           m'entafora cada dia a la boca el mocador.
Vencent-la, ens ofereix malgrat tot la lliçó d'història de la seva vida.
La poesia que aleshores ens ofereix no és una poesia plaent. És una poesia que ens fereix perquè, com ella mateixa ens diu, escriu
...poemes sense vergonya
           trepitjant descalça el prat de trossets de vidre
           com si trepitgés la vostre carn.
I ens confessa:
I jo no menteixo quan dic que escric amb sang
           i neurones que es cremen dins del meu cervell com unes tristes bombetes
          sotmeses
          a un voltatge insuportable
          Sí. Escric amb sang. Amb la meva sang. I amb la tinta
          que s'escorre lentament — en lloc d'esperma— dels vostres cossos ossats.
I perquè Marta Petreu escriu amb sang, la seva poesia se'ns enganxa a l'entranya i passa a formar part de nosaltres. Potser ofegant-nos. O, potser, deslliurant-nos, quan admetem, amb ella,
            Que queda exclosa la salvació. Punt
 
Paco Fanés, Coloma Lleal i Xavier Montoliu a la presentació del llibre
 
 

Cap comentari: