Després del que semblava ser un rocambolesc enterrament per beneficència en la més pura tradició dels poetes maleïts del segle XIX, tot ha acabat aquest dimecres dia 20 en una més o menys digna incineració; encara que a un gran escèptic com ell potser la primera possibilitat l’hi hagués fet escriure un bon poema de comiat.
Jaume Sisterna escrivia versos sense gaire floritures estructurals però amb una intensitat que trencava estils. Els seus poemes eren com una carícia que de mica en mica s’anaven convertint en un duríssim cop de puny a l’ànima. Una amarga visió de la derrota i la solitud alhora que una contundent crítica personal cap a la humanitat i el seu fracàs. Així també, en els seus versos, s’entreveu a voltes una gairebé inaccessible llum de salvació en l’amor carnal.
Des de l’any 2002 va col·laborar amb Pont del Petroli en diverses ocasions participant en recitals i publicacions. Llibres col·lectius com Quintet, 2002, i Price i cia, 2011. L’any 2008 publica a la col·lecció la Puça del petroli Feines de no gaire.
Salut i bon viatge, Jaume Sisterna, poeta, amic.
COMBAT
Aquesta casa cau,
aquestes parets volen,aquests sostres se’n van,
aquests prestatges vessen,
aquestes taules ballen,
aquestes cadires es trenquen,
aquets llums no il·luminen,
aquetes aixetes no ragen,
i jo caic, volo,
me’n vaig, vesso,
ballo, em trenco,
il·lumino i rajo
sense parar.
de Quintet, Pont del petroli, 2002
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada