diumenge, 8 d’abril de 2018

Tajabone, nou llibre d'Àngel Pla

Tajabone conté la seva essència en colpidors versos que descriuen el combat quotidià per a dignificar la vida i l'Àngel Pla ho fa possible gràcies a un llenguatge càlid i a voltes sense concessions a les ben sabudes, però sovint callades, injustícies universals. I això ho fa l'autor, aquí sí, amb totes les armes de les quals disposa i que són d’una immensa força poètica. També hi trobem suficients apunts de recerca personal utilitzant una mirada del món incisiva i profundament humanista. Aquest. Humà,  massa humà, una cita de Nietzsche que encapçala una de les seccions del llibre és un anunci més del que trobarem a continuació; un pom de finestres per on mirar: una visió realista i punyent  i una altra pregonament sentida que va travessant mars, ciutats, espais mitològics i viatges al fons de la terra.

Àngel Pla Reche (Revetlla de Sant Joan del 68). Escriu poesia des dels 12 anys, però no va ser fins al 2007 que va publicar el primer poemari Mesures Vitals amb edicions l’Esguard. Amb el poemari Cant Parcial queda guanyador del Premi Especial al millor autor local atorgat en la XV edició dels Jocs Florals (2009) de Santa Coloma de Gramenet, premis PASCSA. Publica la plaquette Cant Parcial l’abril de 2010. L’any 2012 pública el segon poemari Llunyanies Properes amb l’editorial Paralelo Sur.
Ha escrit diversos articles d’opinió política i ciutadana a la Revista Fòrum Grama, el Mirall i Nou Treball. Col·labora en el fanzín Argo.
Com membre del Col·lectiu Perplexitat ha organitzat diverses trobades culturals i de memòria històrica, entre les que cal destacar el centenari del naixement de Miguel Hernández, o els homenatges a Leonard Cohen i Eduardo Galeano. Participa assíduament a Jams poètiques i en el Tríptic Poètic del Barcelonès Nord.

Com un udol en el silenci
com l’udol primigeni
constant, que reclama
la veritat de la natura.
Com un udol en les nits de neons
i trànsits sense destí fix,
he pregat a la verge de les misèries
i he bufat les espelmes de la fe aliena.
Com un udol voraç que envolta
el món, i fa dels infants buscadors
d’escombraries, de les dones mercaderia,
dels homes hienes de la cobdícia.

He trencat els barrots de la gàbia
per recórrer les estepes,
com un udol.


La ciutat emboirada, desdibuixada,
que amaga els arbres sota l’asfalt,
que tenyeix de gris els cors dels amants.
La ciutat que et dóna i et treu,
que t’apropa i se t’enduu,
que regala mocadors de fer farcell
per embolicar els somnis.
I els sentiments en deixalles,
cerquen nous mots, adjectius
per anomenar la vida.
I aquells dies on tot era possible
restaren en el calaix, en silenci,
amuntegant capes de pols.
 



No s’atura el temps de la ceguesa les paraules i els silencis
assassins de la consciència.
Prometeu es deixa menjar el cor
doncs és buit d’il·lusions.
Ariadna prega perquè Teseu
no surti mai del laberint.