diumenge, 16 de desembre de 2012

Recital "Blai Bonet i del món"

Amb el recital-presentació de Blai Bonet i del món de Joan Guasp a la llibreria Saltamartí hem tancat el cicle Poesia i companyia... 2012. Us deixem un enregistrament amb fragments del recital de Marçal Font i Espí i el mateix Guasp i un resum del text de presentació d'Isabel Graña.

El llibre de Joan Guasp, Blai Bonet i del món, ens ve a recordar la importància d’un escriptor fonamental per a la nostra cultura. Guasp reivindica de manera preeminent el Blai poeta, i ho fa amb una entrada en forma de diàleg entre Blai Bonet i sa mare en què sap fer-ne al∙legoria del diàleg entre un fill que prediu el seu futur i una mare que observa des de la distància, una dona humil que deixa en mans de la providència les coses que no arriba a copsar, el que haurà d’esdevenir en la vida del seu fill.

A la segona part, Poemes a Blai, li sabem la biografia des de la seva naixença, al número setanta-quatre del carrer de Palma, a Santanyí, fins a una resurrecció final en forma de vent el mateix dia del seu funeral. Però també tenim notícia dels personatges curiosos del poble, de la famosa pedra blanca de Santanyí, de l’estreta relació entre Bonet i la seva mare, dels petits Plaers quotidians del poeta, etc. Guasp ens explica en forma poètica l’evangeli de Blai Bonet, un poeta que fou profeta a casa seva, i així i tot Guasp es lamenta que la glòria del poeta no estigui acompanyada de la plena consciència de significat, i que sigui només una cosa superficial.

Tanca el llibre un apartat que significativament du el nom de Carnet de necessitat, on les necessitats vitals del propi Blai Bonet es confonen amb la necessitat que Joan Guasp té de la figura del poeta-mestre, del seu diàleg permanent amb ell, de que el recordem com el gran poeta que fou, però també com un exemple de fortalesa i vitalitat únics. Carnet de necessitat està encapçalat pel poema Amagatall, en què Joan Guasp demostra haver copsat la mestria de Bonet, la seva essència misteriosa fins a límits que molts pocs han sabut entendre. I ens regala un poema de gust exquisit que s’obre i es tanca amb dos versos de factura impecable:

A dos quarts i mig de platja,
on les senyores crues es torren la panxa,
descobrires aquella ombra:
una ombra de pell de plàtan
amb reflexos de chartreuse.

Tots ho saben, Blai:
els teus pantalons tenien butxaques
per tu amagar-hi les mans.