“Felix Orbe” (editorial Denes, col·lecció Edicions de la Guerra) és un llibre amb cinquanta-cinc poemes, distribuïts en sis parts. El títol dóna prou pistes sobre el contingut del recull. Traduït, vindria a dir: 'Feliç en el món', diu l'autor: 'Els poemes són austerament sarcàstics. Una crítica profunda de la societat en què vivim, en què les energies es dispersen en la justificació del mal anomenat "desig majoritari".
He llegit Felix Orbe mentre recorria la comarca en metro, autobús i tren. Ho he volgut fer d’aquesta manera per percebre’l amb la mirada metropolitana i transversal del seu autor, que creu, perquè és així, que Badalona, Santa Coloma i Sant Adrià formen una unitat urbana i humana amb figures com la de Màrius Sampere que ha deixat la seva petjada a les tres poblacions.
Estem davant d’un llibre madur, reflexiu, sense concessions: en Jordi Valls no està aquí per massa bromes. Els seus poemes, no tots, comencen amb una petita història casi una anècdota que va desenvolupant, fa que llegeixis confiat fins que als darrers versos et clava el cop. Alguns d’aquests cops arriben a deixar-te mig estabornit i en el meu cas fan que casi em passi de parada. A banda, en Jordi Valls fa també una reflexió sobre l'abast de l’escriptura, la poesia i la seva relació amb els lectors, sobre la relació entre el món de les idees i la crua realitat. En resum un llibre altament recomanable
Aquest dimecres, tots al Saltamartí!!!
FELIX ORBE Al Sr. Romeu
La coberta és més aviat sòbria gris perla
tirant a llòbrega però elegant. El títol
escrit en una tipografia marmòria
publicita el viatge on s’enfonsaran els ulls.
Per dins el paper és dens i la lletra neta
fa olor de tinta i al tacte resulta agradós.
Se sent un cruixit familiar, trenco el silenci
en passar les pàgines com onada seca,
el verb salta per sobre de les meves mans
a cada línia furga el sentit que deixo
i enrere es queda una altra vegada a l’obaga.
Amb un cop sec es tanca el volum i s’aparca
dret al prestatge ple de pols en companyia
de tots aquells que tenen un final semblant,
la fascinació primera i més tard l’oblit
la buidor de l’ànima davant del seu límit.
ART INÚTIL
La poesia no existeix. Abans potser sí,
la torna de la torna crea la circumstància
però hem trencat la brúixola. Cerques el nord
i encara no l’has trobat més enllà del seu mite.
És absurd teoritzar, els llenguatges actuals
Traspassen la lletra escrita i no val la pena
trencar-se el cervell buscant la imatge més pura
tenim massa presa com per ser subtils. Sigues
directe, clar, còmode a un lector que llegeix
poc, que no escolta, que no observa, que no viu,
que sols vol jugar a viure dins la pantalla,
incapaç de sentir res a un pam del seu nas.
insisteixes tossut amb els versos elàstics
i clarividents del realisme més solemne,
efervescent com el primer glop de cervesa,
escrius poesia perquè saps que no existeix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada