dimecres, 8 de desembre de 2021
diumenge, 5 de desembre de 2021
Art brut - Jordi Tena i Galindo
divendres, 3 de desembre de 2021
Síntesi - Toni Prat
Toni Prat té el seu propi mètode per fer aflorar aquesta realitat que s’esmuny sota l’epidermis d’allò visual. No és un mètode pròpiament seu, Magritte entre altres, ja el va utilitzar. Es tracta de juxtaposar, de relacionar, objectes quotidians d’una manera improbable o sorprenent, de manera que aquesta juxtaposició generi en l’espectador idees. Idees normalment escabroses, ombrívoles, inquietants, pertorbadores. Idees carregades a vegades de continguts polítics, de referències sexuals, de propostes que contradiuen o subverteixen la funció dels objectes reproduïts en la imatge. Tot plegat, en un conjunt determinat per una voluntat de crítica, de provocació, amb dosis de sornegueria i “una mica de mala llet”. Miquel Pérez i Mas
dissabte, 27 de novembre de 2021
Memòria de la pols - Valentí Soler
26 poegrames - Jordi Navarro Fisas
Retorn al laberint - Àngel Pla
Poema Alfa:
Sigues digne del teu passat,
que les paraules alienes
no et trenquin la passió de la revolta"
Etra va dir-li en fer els setze.
Al poema Delta, Àngel escriu:
Res es manté fidel, no ho és
el gessamí que s'enreda
a la paret fugint de la calor,
ni el crepuscle fugaç, com les mirades.
Som només pols d'estels,
ni tan sols vam ser semi deus
quan vam gaudir del foc ancestral.
I ara jaiem desposseïts i nus.
i segueix:
Va ser la remor del palau,
de les estances on va explotar
una remor plena d'enveja.
Teseu jeu oferint el cos als déus.
Lleialtats que en altres temps
semblaven incorruptes,
de mans i cors oberts,
s'amaguen darrere verbs enverinats.
diumenge, 23 de maig de 2021
Quartet de vent sota la pluja de febrer - Pius Morera (il·lustracions d'Ana Cloe Brugueras)
Minúsculs recs obren de pit en ample
el ventre de la terra. Feblement
es queixa com moixó caigut del niu.
L’home mai no arribarà a conèixer
el secret fondo de les nafres sense
guarir. Pots, però, regar-li les entranyes.
Pots donar-li la mà abans de morir.
em mira i m’assenyala. Els ulls, sembrant ordi
en l’arena desèrtica del mar,
es desplomen com biga sense l’ànima,
devorada pels corcs. Estic malalt:
desitjaria no saber-ho, arrítmica-
ment, on m’abandonà de sobte el nom?
i deixo les petjades a les roques
que aferrissadament lluiten amb l’aigua.
Dic: com alliberar-se del malson
etern, si duc sentiments a l’entrecuix
i visc als cremadors de la ciutat?
Pel camí dels àlbers - Rodolfo del Hoyo (fotografies de Míriam G Troncho)
el cabdell anava creixent dins meu.
I cada gir del fil era un assaig
de mi. Pont estret entre la natura
i l’enigma. A cada volta el cordill
era un gos blanc amb els ulls de colors
diferents. Era el jardí d’una casa
familiar, la platja de la infància.
Còdols, sorra gruixuda i el meu mar.
La piscina que em va veure renéixer
emergint de les seves aigües àmniques.
El cabdell és tot el que soc i tot
el que seré, les ombres de les cases
que m’habiten, les olors d’altres cossos,
la meva roba, el meu poble, el meu cel
tan blau pigat pels cors dels estornells.
Ara es deslliga lentament de mi.
Cames avall com la sang germinal.
Camino sobre el fil com un funàmbul
amb els meus silencis, amb la mirada
acaronant objectes i paisatges
que són en mi com les veus dels amics,
com les absències i les distàncies.
Cada dia em vesteixo amb el que soc
com un costum i segueixo el meu fil
vermell, la pell eriçada, la roba
gastada, les paraules heretades.
a una banda bosc d’alzines sureres.
Les opunties als penya-segats,
entapissen el paisatge amb els pins
que esculpits amb formes capricioses
s’inclinen davant el buit que m’atrau.
La dolçor del fonoll perfuma l’aire.
Al lluny, la quietud silenciosa
del poble blanc a la cala, les voltes,
les barques ancorades o en repòs
damunt la sorra on seu el pescador,
que contempla l’horitzó i sent vertigen
perquè voldria penetrar la línia
i perdre’s blau enllà, futur incert.
Sent ben a prop el sempitern murmuri
del vaivé de les ones en el temps.
Anar i tornar va ser sempre tornar.
CUL-DE-SAC - Martí Noy
Aquest és el procés que, nascut del dolor, emprèn Martí Noy. L’única experiència de mort possible, que és la mort de l’altre, la mort d’un ésser estimat, en aquest cas la mare, és capaç de convertir les llàgrimes —que no es vessen per l’altre perquè no hi ha patiment de l’altre a partir de la seva mort, sinó per un mateix, perquè és un mateix qui pateix la pèrdua, qui ha de digerir l’absència— en paraula, en expressió creada a partir de l’excés emocional que arrossega el «jo» a una necessitat de dir per contenir l’hemorràgia d’una ferida que ja no es tancarà mai més. Així, la paraula de Martí Noy no només és l’expressió de la ràbia i el dolor sinó també la bena que, exposada, fa assumible i comparteix el dolor amb els altres per fer-lo suportable.
Aquests poemes de Martí Noy són dolor, aleshores, però el dolor treballa, crea, en la llum que esclata al fons del pou, al final del túnel, perquè el dol s’escarrassa a eliminar la mort i els poemes que en neixen desafien la mort amb resplendor i obligació d’immortalitat. Són, aquests poemes, un desafiament a la finitud i, per tant, un intent de fer reviure l’ésser que els motiva, una eliminació de la mort com l’hauria volgut Canetti, i també un desafiament al record i a la persona traspassada. Recollit en ràbia i bellesa el plany, el mort queda desafiat a no poder abandonar el poeta.
Martí Noy transforma absència i dolor en una experiència estètica que desafia la mateixa estètica a través de la ràbia. Poemes a voltes bells conviuen amb estirabots d’inconformisme que escapen més enllà dels marges del llenguatge poètic per expressar la violència convertint la respiració de la ferida en un esbufec, un panteix que li permet al poeta recobrar serenitat, assumir la finitud i tornar afable la paraula que encara porta dol, un dol que transmet al lector consciència de la seva condició finita, mortal, una paraula que transforma la particularitat de la pèrdua en experiència col·lectiva. (del pròleg de Marc Romera)
a viure el procés
de la seva mort
La samarreta estesa
perd les gotes.
Sense aigua,
no pesa l’ànima.
Com la mala herba, l’ànima
arrela a l’esquerda
de la claror.
No hi cap tot el cel
a la finestra. No calla
la llum.
no està disponible,
no teniu permís
per eliminar
La calor s’adorm
a les rajoles. El silenci llisca
per les parets. Crepita
la respiració.