Pàgines

dissabte, 10 d’octubre del 2020

La boira dels dies - Carles Cervelló

Carles Cervelló –doctor en literatura espanyola, docent, escriptor i editor– ens ofereix, en el seu nou lliurament poètic, un d’aquests mapes sentimentals. Proveït d’una àmplia cultura, literària i no, el poeta Cervelló fa ús d’una expressió ajustada i càlida, allunyada de l’afectació i de la grandiloqüència. A La boira dels dies ha decidit servir-se del poema en prosa per traçar l’itinerari d’un temps viscut. Al llarg de cinquanta-un poemes, Cervelló va dibuixant un recorregut on concorren tots els accidents geogràfics de l’experiència humana: l’amor i el dolor, la memòria i l’oblit, l’esperança i la por, la nostàlgia i la joia... I tot plegat, amb un eix vertebrador que, de ben segur, és l’imperatiu per antonomàsia que ens afaiçona: la noció del temps.

I no pas al costat del temps, sinó travant-s’hi amb precisió d’orfebreria, apareix l’altra gran protagonista d’aquest treball: em refereixo a la presència –que ens arriba propera, bategant, gairebé corpòria– dels éssers estimats que habiten l’univers de l’autor i que ell invoca, o damunt els quals diposita suaument el pensament. La visió del món que ens arriba a través d’aquests poemes és lúcida i compromesa, per moments nostàlgica, la visió d’un humanista que observa el món oportunament vacunat contra els miratges de l’idealisme ingenu i del 
nihilisme eixorc. I aquesta mirada del poeta –que sempre és prèvia a l’acció creativa– es va projectant també sobre els objectes i els detalls de la quotidianitat i els focalitza, tot dotant-los de nous atributs, mentre els va ubicant cadascun al lloc que li correspon dins el plànol de la seva realitat subjectiva; així, “les llambordes del pati”, el “barnús de seda”, el “whisky doble”, “les estovalles”, la “roba estesa”, “la catifa del menjador”, “el diari” o “la finestra mig oberta” esdevenen mollons d’un periple vital que compartim amb l’autor mitjançant l’utillatge prodigiós de la paraula. Un utillatge que Cervelló té ben greixat i sap fer servir amb pulcritud i elegància. (fragments del pròleg de Miquel-Lluís Muntané)

3
Ara que dorms i tot queda en una espera
silent, jo passo pel teu costat a cinquanta
quilòmetres per hora. Massa ràpid, penso,
per entrar en els teus somnis i fer-me
trobadís. No tinc temps per reduir l’esforç
de ser invisible.

4
Aquest dia té massa estones de vint-i-quatre
hores. L’aigua de l’aixeta no para
de gotejar i tinc l’absurda consciència de
no tenir res a fer, llevat d’esperar-te inútilment.

11
La nit no acaba de fondre’s. El temps és
un destorb quan s’insinua un canvi de
sort en començar el dia. Si poguessis
eliminar-lo, ho faries sense pensar-t’ho.
Mentre no arriba la decisió final, però,
segueixes mirant l’hora immòbil al rellotge,
la lenta agonia dels minuts infinits.