A la primera part del llibre, amb uns textos que poden ser llegits cadascun gairebé d’una tirada i fer-ho sense gaires entrebancs, sembla que al costat algú ens estigui dient: hi ha moltes vegades que un hauria de buscar la simplicitat i són les mateixes que se n’ha de fugir. Per procedir tal com ho aconsella la paradoxa, amb una lucidesa, quan cal colpidora, el Josep Vila ens porta agafats per la mà per seguir-li el fil quan revisita alguns dels esvorancs existencials als quals s’enfronta qui rasca massa en això que anomenem vida.
En la segona part del llibre, més breu, l’autor fa un gir: posats a viure, millor fer-ho amb una mica de lluminositat tot i que sigui artificial. De nou parla amb lucidesa, però aquí amb la consciència que moltes vegades el despropòsit més clarivident és somriure sense cap autèntica raó.
Soc la meva pròpia víctima
això ho sé.
Retraient el meu pas, m’aturo
Per què no ressorgeixo?
Per què no canto?
Per què no ploro
i reprenc pronunciar cada paraula
invocant la meva possible semblança
al fluir d’un rierol?
Habitant
potser ho aconsegueixi
ho he d’intentar ara.
Vull jugar fort.
Trencar els forrellats del meu tancament
i vestir per fi el meu vestit d’àngel.
No va deixar instruccions.
Va morir el sastre enginyer sense deixar instruccions.
Jo he reforçat les puntes del meu cos.
Jo he ajustat els ressorts del meu mecanisme.
Sento finalment que arribarà aviat el moment.
Quan em posi el vestit sobre els meus somnis arrecerats
es desplegaran elegants les ales
embastades a la meva esquena
i simplement seguint el seu impuls
m’aproparan al lloc on tu habites
un lloc on no venç mai el desconsol
i guanya sempre la tendresa del joc.
