Haikus d'Incles / El camí de l'obaga de Joan de la Vega-Ramal per Bel Granya

Joan de la Vega, Santa Coloma de Gramanet (Barcelona, 1975), en realitat la vida d’en Joan estava marcada perquè va créixer entre el paper de la impremta del seu pare i ha viscut sempre de molt a prop el món de les arts gràfiques, un món gairebé desaparegut, on ell subsisteix, insisteix i repeteix una i altra vegada. No és estrany, doncs, que el 2004 provés com a editor amb la creació del segell La Garúa, que tot just acaba de fer els vint anys. Una tasca més que meritòria perquè La Garúa és una editorial de poesia, és allò de “més difícil encara”. I no és un editor qualsevol, perquè coneix l’ofici i li agrada el llibre ben fet, cuida les formes, publica llibres sabent que crea bellesa, són llibres bonics. Amb La Garúa en Joan de la Vega aconsegueix unir tots els seus interessos personals en un de sol: escriu llibres perquè és poeta, els maqueta, els edita, els imprimeix i els ven. A més, els llibres que ell escriu fan possible que ens parli dels temes que el preocupen, i així tanquem el cercle d’interessos d’en Joan, que és molt més divers del que pugui semblar a primera vista.

En Joan de la Vega és fill de la primera generació democràtica d’aquest país, i també d’aquella generació que estrena la Llei de política lingüística de l’enyoradíssima Aina Moll. I per això no renuncia a res i fa l’exercici d’escriure i expressar-se en les dues llengües que reconeix com a seves, que formen part dels seus drets. Així, en Joan és un poeta de llarga tradició en castellà, autor d’un bon grapat de poemaris: Intihuatana (Barcelona, 2002), el poema en prosa Ladino (Gijón, 2006), Trilces Trópicos. Poesía emergente en Nicaragua y El Salvador (Barcelona, La Garúa, 2006), La montaña efímera (Barcelona, 2011), Una luz que viene de fuera (Barcelona, 2012), 365 haikus y un jisey (El Prat de Llobregat, 2012), Y tú Pirene (2013), mereixedor del X Premio César Simón de la UV, Medio mundo en luz (2018), En torno a Issa y otros difuntos (2021), Lo que dicen las piedras Páramo, 2023) [també haikús].

En català ha publicat El verd el roig el negre (Pont del Petroli, 2014), Bare nostrum (La Garúa, Tanit, 2015), Manat de dol (Pont del Pretroli, 2016), El tot solitari (La Breu, 2019), Poètica per a una exhumació (2021) i aquest Haikus d’Incles / El camí de l’obaga, també editat pels amics del Pont del Petroli, 2024.

I com no pot ser d’altra manera, la poesia d’en Joan de la Vega ha estat recollida en antologies i revistes, per exemple a Campo abierto. Antología del poema en prosa en España 1990 – 2005 (Barcelona, 2005),‘Pájaros raíces, en torno a José Ángel Valent’ (Abada Editores, 2010), també i a revistes com Alhucema, Turia, Piedra del Molino, Vulcano, Alba y Letra Internacional, Barcelona review  i Caravansari, entre altres.

No és habitual trobar gaires poetes que exerceixin de poeta bilingüe, encara que ell ho manté des fa més de deu anys, i això l’obliga a fer el sobreesforç de viure dos mons poètics i dues tradicions poètiques. Si ja és difícil estar al dia del que s’edita en una llengua, estar al dia del que s’edita en dues no és cosa fàcil en un món editorial tan fugaç, en què les novetats inunden els taulells i simplement el pas dels mesos esdevé trituradora de llibres i flagell de poetes. Avui la poesia no es sustenta només als taulells de les llibreries, té el seu braç fort al carrer, en recitals, presentacions de llibres i els munts d’actes que cal fer per aguantar una novetat més enllà de tres mesos, per guanyar-se un petit racó en el cor dels lectors. El llibre de poemes ha de competir per un petit espai de visibilitat que, a més, ha de sobreviure entre altres formes poètiques d’espectacle que poc tenen a veure amb la feina reflexiva i pacient del poeta. 

El primer que sorprèn en atansar-se a l’obra de Joan de la Vega és la diversitat de formes poètiques conreades (el poema en prosa, poemes de caire narratiu, poemes més lírics, poemes curts, versificació de tradició oriental).  En realitat tot és fruït d’una dèria poètica, perquè si alguna cosa és en Joan, és un lector voraç de poesia, de poetes espanyols, poetes catalans, poetes llatins, i naturalment els clàssics contemporanis del XX. El que és evident és que en Joan coneix la tradició, cosa que l’allunya d’experiments que no només no tenen res de novetat, sinó que l’allunyarien també de la poesia que ell ens vol mostrar, independentment de corrents estètics i models més o menys a l’ús.

En Joan de la Vega és un poeta de fons, com en la seva altra faceta habitual el poeta també corre una carrera de fons en què el principal repte és la pau amb ell mateix, amb el seu cos i el seu entorn, però també amb la seva ment i amb l’odre amb què la paraula poètica dona sentit a la seva existència. En poeta corre i reflexiona, reflexiona i corre, diria que ja és indissociable. I les seves reflexions en aquest darrer llibre ens duen a dos ports fonamentals, la Natura, sobretot a Haikus d’Incles, i les relacions amb la mare en El camí de l’obaga. Les dues parts del llibre estan més relacionades del que pot semblar en una primera lectura, i ambdues juntes donen sentit a l’ordre universal del qual en formem part. Per exemple, a Haikus d’Incles, el poeta ja ens diu: Emmalalteixen/ les fulles i la mare/ al mateix vers. Perquè el seu temps interior és el vers, i el vers es converteix en la seva mida d’un món que en aquest moment està fet de Natura i de la mare que es va llanguint a poc a poc, que ha tornat caduca, com les fulles, i que desapareix en la tardor accelerada de la demència.

Sobre la primera part de la Vall d’Incles és precís recordar que el haiku és una forma poètica de tradició oriental introduït  a Catalunya a primers de segle per un poeta tan poc amic d’experiments formals com el mallorquí venerable i advocat respectat Joan Alcover, i que després ha estat continuat per poetes que en Joan ha llegit, com Agustí Bartra o Marià Manent. No és la primera aproximació de Joan de la Vega al kaikú, que havia conreat ja en castellà i en català en llibres anteriors, per això el domini de l’estrofa és evident i facilita la comprensió d’uns petits poemes que insinuen més que expliquen, que són simplement un traç d’allò que vol expressar, d’aquell paisatge que ha calat en l’ànim del poeta mentre corre pels cims de la Vall d’Incles:

 
Prenem el vol/ arribem fins al cim/ de cada vall,  
Com cada agost/ ho consulto als experts:/ on sou, glareces?  
Darrera dels arbres/ que amagarà la lluna/ assolellada?  
 
I a l’altra banda de la Vall d’Incles, com si fos a l’altra vall, El camí de l’obaga. Aquí la Vall d’Incles es torna obaga en la segona part del llibre, i el verd del riu i de l’aigua que s’escola per un paisatge viu i plaent, es tornen foscos i tristos en la segona part, dominada per la presència/absència de la mare i la comprensió de la malaltia, del sentir del fill davant d’una realitat que l’aboca a invertir els papers. El nen cuidat es torna el fill adult que cuida. El fill que experimenta l’estranyament de ser davant d’una mare que ja no és mare:
 
Somrius per cada dia de més
Cada dia, somrius.
I se’m fa estrany
que la malaltia despulli,
amb tanta nitidesa,
la filla oculta que duies dins
 
La malaltia ha subvertit el temps i ha invertit els papers. I també ha descol·locat el pare, que s’ha tancat entre murs, sol, desencaixat, tant que el fill no el reconeix.
El poeta fa un exercici clar per explicar el món que l’envolta i per encaixar les peces que s’han desencaixat per la crueltat d’una malaltia que no entén. I de mica en mica va construint a través del llenguatge un nou ordre comprensible, on els elements s’han de relacionar també d’una nova manera, perquè els codis han canviat. La desmemòria i les ombres de l’obaga aconsegueixen tenir sentit en el món intern del poeta que troba el seu lloc, que supera l’abisme del silenci i posa paraules al comiat, a la realitat de l’orfanesa imminent, al seu paper de llavor d’una nissaga que va desapareixent, a l’assumpció d’una realitat no volguda, però que cal afrontar.
Certament la mort sobrevola la segona part del llibre amb un tarannà existencial més que no pas com un tema en ella mateixa, la mort és una conseqüència i un destí que forma part d’un univers que el poeta mira d’endreçar. De vegades hi ha elements inesperats capaços de pervertir l’ordre intern de l’Univers, la fórmula de Joan de la Vega és recórrer a la terra i la seva força atàvica, estar en contacte amb la naturalesa, xuclar la seva saviesa i aplicar-la, si és que som capaços. Però la fórmula no li funciona sense l’eina fonamental que ho fa possible, comunicar la saviesa passa en el seu cas per la poesia i la paraula, la creació d’un llenguatge entenedor i que il·lumini és la seva opció.
Hi ha un tema que he deixat conscientment per al final, i és que el llibre no està exempt de riscos, d’un en particular que fa que tingui un bon mèrit; el tractament de la malaltia. El tractament de la malaltia en la poesia és el culpable d’uns quants nyaps que no han aportat gaire cosa al gènere. També d’alguns exemples reeixits, com I Déu en algun lloc, de Sònia Moll i, més recentment, Tremor, de Maria Antònia Massanet, però cal dir que no abunden. I és que la malaltia és un tema poètic difícil. La distància i la conversió del dolor personal en motiu de reflexió col·lectiva i universal és condició indispensable per no relliscar i caure pel pendís del sentimentalisme tronat. Joan de la Vega surt airós del repte i, a més, ens regala un llibre ben pensat, de bona factura i forma, tendre i dur alhora, esquerp en la superfície però amable en el fons, perquè l’assumpció és també el camí de la pau interior i de l’esperança. Tot plegat, motius més que suficients per llegir aquests Haikus d’Incles. Camí de l’obaga, editat a Badalona pels amics del Pont del petroli i que avui presentem.

Bel Granya

Espai Betúlia 8 de maig de 2024.

Just Cabot i les veus vives de l'exili de Valentí Soler

Quan va marxar a l’exili l’any 1939, Just Cabot era considerat un dels periodistes més ben informats de Barcelona. Va traduir al català El roig i el negre de Stendhal. Va ser el creador i l’ànima de la revista Mirador i era un crític temut (conegut com Just, l’injust per alguns dels seus damnificats). Però molts de nosaltres no el coneixeríem si no fos per la feinada que, d’un temps ençà, està fent el poeta badaloní Valentí Soler, en paraules del seu amic Quim Torra “expert mundial en Just Cabot”.

Va ser l’editor i expresident de la Generalitat Quim Torra qui va publicar l’any 2009 Just Cabot, el periodisme silenciat, de Valentí Soler, i ara prologa el seu nou llibre Just Cabot i les veus vives de l’exili, en què coneixerem els amics i interlocutors de Cabot a través de la seva correspondència. Aquestes cartes són un retrat molt aproximat a les vivències d’un moment de la nostra història que ens ha d’interessar conèixer bé: la desfeta i l’exili.

Just Cabot es va exiliar la nit del 4 al 5 de febrer de 1939 a França. Tenia quaranta anys i estava en el moment àlgid de la seva carrera periodística. Va acabar residint a París, on va col·laborar amb l’Organisme d’Ajut als Refugiats Espanyols. Durant l’exili, es va refugiar en els llibres i en la correspondència amb els amics perquè, segons deixà escrit, “era l’única possibilitat decent de practicar l’escriptura”. Efectivament, Cabot va morir l’any 1961 a París sense haver publicat cap llibre. La correspondència amb els amics i coneguts va ser la taula de salvació per a un home que estava fet per escriure.

La lectura de Just Cabot i les veus vives de l’exili és emocionant, en ocasions dolorosa, sempre interessant. En aquest nou llibre no és Cabot qui parla més, sinó els seus amics i coneguts, els seus corresponsals. Amb traça i enginy, Soler ens proposa endinsar-nos en l’univers Cabot d’una manera diferent i inèdita. I el resultat és apassionant. Ens internem en la vida d’onze amics de Just Cabot i un darrer amic imaginari, Walter Benjamin. Barrejant la història amb la narració biogràfica, amb rigor i una prosa clara i àgil, Valentí Soler ens desenterra una mica més un tros de la nostra història, el d’un moment extraordinàriament dur: la desfeta i l’exili. Excepte un dels onze amics “reals” de Just Cabot, tots ells en són dignes portaveus. I en qualsevol cas, tots són siluetes de l’esfondrament de 1939, de la immensa desfeta, del tall sec en l’imparable moviment de recuperació nacional on la llengua i la cultura eren els pilars fonamentals.

Com a epíleg o afegitó a la correspondència de Cabot, l’autor del llibre, Valentí Soler, ens ofereix encara un regal final: l’amistat imaginada entre Cabot i Walter Benjamin, dos intel·lectuals exiliats amb vides paral·leles. Una invitació a atrevir-nos a comparar els nostres millors intel·lectuals (silenciats i forçosament oblidats) amb els seus contemporanis.

No hem pogut recuperar-nos de la destralada franquista. Però per això és més necessari que mai que celebrem aquest treball que ens recupera un tros d’aquella memòria esquinçada i que ens omple un buit, un de tants buits que el nostre país encara ha d’omplir.

Extractes del pròleg del Molt Honorable Quim Torra i Pla i de l'article de Sílvia Soler al Diari Ara del 4 de maig de 2024.

Quan escric fujo a Tasmània - Josep Vila Fisas

Trobar una veu prou personal, sovint no és fàcil. En aquest cas som al davant d’un autor que ho ha aconseguit. Segons les seves paraules, quan fa escrits breus trossejats en versos mai no són poesies que s’adaptin a cap ortodòxia, però sí que es converteixen en poemes torts, fets amb tanta honestedat com n’és capaç, de molt d’allò que pensa.
A la primera part del llibre, amb uns textos que poden ser llegits cadascun gairebé d’una tirada i fer-ho sense gaires entrebancs, sembla que al costat algú ens estigui dient: hi ha moltes vegades que un hauria de buscar la simplicitat i són les mateixes que se n’ha de fugir. Per procedir tal com ho aconsella la paradoxa, amb una lucidesa, quan cal colpidora, el Josep Vila ens porta agafats per la mà per seguir-li el fil quan revisita alguns dels esvorancs existencials als quals s’enfronta qui rasca massa en això que anomenem vida.
En la segona part del llibre, més breu, l’autor fa un gir: posats a viure, millor fer-ho amb una mica de lluminositat tot i que sigui artificial. De nou parla amb lucidesa, però aquí amb la consciència que moltes vegades el despropòsit més clarivident és somriure sense cap autèntica raó.

Soc la meva pròpia víctima
això ho sé.
Retraient el meu pas, m’aturo
Per què no ressorgeixo?
Per què no canto?
Per què no ploro
i reprenc pronunciar cada paraula
invocant la meva possible semblança
al fluir d’un rierol?

Habitant
potser ho aconsegueixi
ho he d’intentar ara.
Vull jugar fort.
Trencar els forrellats del meu tancament
i vestir per fi el meu vestit d’àngel.
No va deixar instruccions.
Va morir el sastre enginyer sense deixar instruccions.
Jo he reforçat les puntes del meu cos.
Jo he ajustat els ressorts del meu mecanisme.
Sento finalment que arribarà aviat el moment.
Quan em posi el vestit sobre els meus somnis arrecerats
es desplegaran elegants les ales
embastades a la meva esquena
i simplement seguint el seu impuls
m’aproparan al lloc on tu habites
un lloc on no venç mai el desconsol
i guanya sempre la tendresa del joc.