Últim record de l'Arcàdia - Jordi Tena i Galindo

Aquesta estranya primavera de 2020 veu la llum un nou llibre del poeta Jordi Tena i Galindo. ÚLTIM RECORD DE L’ARCÀDIA

El poeta ens mostra en aquest recull un ventall ben estructurat magnífics instants poètics. Potser un adéu als fugaços temps de felicitat com el poeta ens anuncia en un dels primers poemes: Vull saber / si això és felicitat, / l’absència d’inquietuds / per una connexió / del tot passatgera. / Un petit gest, / emocions senzilles, / sensacions plaents, / que al cap de poc / ens abandonen. / Després torna aquell estat / que ens recorda / allò que som / I les pedres que empenyen / per a la lluita.

De mica en mica anem assistint al profund viatge vital de l’Espècie. “Vida publica, vida privada, vida secreta” Palpitants relacions entres cossos i ànimes. I la memòria, creant evocacions aferrades a la pell: Cap al vespre la memòria / s’apodera del meu ésser / i passejo entre les boires / que esdevenen intangibles.

L’itinerari per aquest ÚLTIM RECORD DE L’ARCÀDIA ens deixa un pòsit de trobada constant al fons dels passos, dels més obscurs als més lluminosos, a voltes amb clars brins de mots esperançats: En el silenci, però, algú cerca entre deixalles / i troba un petit tresor a la brutícia: / un vell ideal que no caduca, / un vell pensament que aporta eines / en un univers malferit per la misèria.

 

KUNDALINI

Finit el temps de torbament

o de tristor profunda,

sorgeix com si res,

per uns moments,

el goig de viure.

Moments de pau

sense temors

en què oblidem

allò que ocupa

la duresa quotidiana.

Una nova energia

que impregna de llum

els mals que ens afligeixen

per l’aplec inevitable

d’experiències.

Vull saber

si això és felicitat,

l’absència d’inquietuds

per una connexió

del tot passatgera.

Un petit gest,

emocions senzilles,

sensacions plaents,

que al cap de poc

ens abandonen.

Després torna aquell estat

que ens recorda

allò que som

i les pedres que empenyem

per a la lluita.

Però esperem

els nous moments

que ens aportin aquell goig,

l’energia lluminosa

que ens reforça.
 

LA MENT I EL MÓN

Un entorn que ennuega pren força

en els caus amagats de l’entranya.

La inquietud que neix esquartera

la calma silent que existia.

L’amenaça velada pren vida

quan la llum penetra instintiva

en un joc de veus que delaten

la por i el dolor que ens envolten.

La reacció sorgeix elèctrica

en la ment totpoderosa

però a cops perd la batalla

quan la guerra és més ferotge.

Tot sovint el dolor ataca

amb extrema virulència

i entre trinxeres absurdes

desborda la ment humana.

Ment que es mou, far protector,

però alguns cops tan absurda,

que veu gegants on hi ha pau

i aterra molins on hi ha gra.

Els ulls clucs no perceben

la immensitat del perill

i el tacte adormit no sent

la magnitud del dolor.

Tot esdevé més plausible

si la consciència assumeix

que la ment humana és forta

per controlar l’amenaça.

 

 

 

 

 

Poesofemes-poemes visuals - Gonçal Mayos i Toni Prat

Intercalar poemes visuals de Toni Prat i poesofemes de Gonçal Mayos els superposa inevitablement. Interpel·len l’amable lector i assumeixen els riscs que els vinculi. No és, però, cap joc de “ventríloc”. Els poesofemes no verbalitzen els poemes visuals, ni aquests en són cap imatge equivalent.

Són dues provocacions paral·leles però especialment amicals. Obren un diàleg amb comuna i diversa voluntat de captivar el lector. Volen fer gaudir... i pensar. El lector és cridat a la joia de la poesia, de la filosofia, del concepte i, sobretot, de la metàfora. Sens dubte, poesofemes i poemes visuals es “fan l’ullet” mútuament. Es llencen les pròpies metàfores fins i tot violentament! Arrisquen atrevits “tu ja m’entens”. Són erronis o encertats? I en quin aspecte concret? Pertoca al lector decidir-ho en cada cas. Només el lector pot jugar a ser “oracle” del llibre-repte present; els “autors” hi van renunciar inclús abans d’exercir-ne “l’autoria”.

Gonçal Mayos hi ha seleccionat els poemes visuals de Toni Prat que el “provoquen” més creativament. Però tots dos han evitat curosament parlar-ne, per eliminar conscientment tota “contaminació” o “aiguabarreig” que enfosquís les diverses propostes. No distreure, ans potenciar lliurement conceptes, pensaments, ironies, metàfores, metonímies, hipèrboles...

Res més enllà. Tampoc importa si són visuals o verbals. Són poemes!”

 

 

Hom protesta: un telèfon que només pot parlar amb ell mateix. Quin contrasentit! Ara bé, quantes vegades només ha servit per això? Quantes vegades únicament ens escoltem a nosaltres mateixos? Quantes vegades la conversació és unidireccional o el que es diu “un diàleg de sords”?

Hi ha una significativa tendència humana a parlar sense escoltar. A escoltar exclusivament les nostres pròpies paraules o idees. En sociologia de les xarxes socials se sol anomenar “efecte túnel o bombolla”. Només s’acaba percebent una petita part (la part oberta del túnel) de tot del camp sensorial. O acabem tancats en la pròpia bombolla d’idees que nosaltres mateixos ens hem creat.

 

 Quantes vegades reproduïm el que odiem? El poema visual ens sorprèn malgrat que és bastant habitual, perquè reflecteix una profunda paradoxa. Sovint no podem sinó repetir en altri allò que rebutgem en nosaltres mateixos Se n’adona l’ocell que -en la seva gàbia- té el seu propi ocell engabiat? Respon a algun tipus de vana revenja? Es distreu del seu engabiament? Se li fa més suportable la pròpia situació, si aconsegueix tenir algú altre empresonat? Pateix menys si pot fer patir algú altre. O és l’únic que ha vist i concep?

M. E. Escher imaginava sovint imatges fractals on es reiteraven infinitament situacions d’aquest estil. La nostra vida quotidiana està plena d’aquestes situacions paradoxals. La poesia filosòfica visual ens obliga a adonar-nos-en.

De sobte, ens reconeixem com a ocells engabiats que anhelen empresonar el seu propi ocell. Com ells, el mirem embadalits, mentre perdem la consciència del propi engabiament. Ho naturalitzem, considerant-ho una constant còsmica o un destí personal. I no ens adonem que així reforcem la nostra presó.

Un altre tornemi, si us plau - Paco Fanés

No m’ho puc creure. Els darrers llibres de Paco Fanés semblava que anunciaven un claríssim, imminent episodi d’autòlisi poètica. Doncs no, el poeta ravaler-badaloní ens ha pres ben bé el número. A mi la primera, ara que una servidora tenia coll avall el seu desastre anunciat i preparava una pregària pòstuma de la seva obreta –i potser sobrenada a la seva persona– resulta que ens agredeix sense pietat amb el que ell en diu: unes humils memorietes (quan em va enviar un correu amb les entranyes del llibre i posterior trucada a les dues de la matinada ja em va amenaçar dient-me que aquests relats eren els de la primera part d’un no sé què molt autèntic i contundent).

I aquí el tenim fresc i revifat com un fènix que ens torna a embolicar amb pasta de paper les àrees cognitives més allunyades de la poesia. Aquesta vegada amb els xuixos –en diuen tornemis a Badalona– amarats amb gots i més gots d’espirituosos licors i per farcit un pomet de toves llagrimetes per justificar la feina. Però quin treball és aquest? No dic que no hi hagi una certa gràcia en alguna d’aquestes evocacions. Tocs d’un estrany deliri protagonitzat en els antres més subterranis de la pols de la imaginació. Pinzellades de tendresa que semblen veritables actes de contrició. Melassa nostàlgica encobrint itineraris impossibles dels personatges més sòrdids d’un temps, d’un país i, d’una ciutat... El bard estava serè en algun moment quan va escriure aquestes penúltimes pàgines?

Bé, al fons del fons en Paco voldria fotre el camp ben lluny d’aquests allevantats carrers –podeu incloure-hi el país–, però ja ho deia Pere Quart: al poema Assaig de plagi a la taverna... Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase i estimo a més amb un irrevocable amor aquesta meva i –nostra– bastant neta, envejada, bonica pàtria. Així que podem dir ben alt que en Paco Fanés sempre tornarà a signar els papers del cens a Badalona.

 

Em costa molt, però per ser justa també vull advertir que, malgrat tot el garbuix d’inclassificables intents per bastir una mena de llibre de memòries en aquestes al·lucinades pàgines trobareu, entre la palla mal amuntegada, veritables agulles de plata que el poeta fa servir per mostrar el seu petit reconeixement a la ciutat que el va acollir i recollir aquell any de 1977 quan gairebé tot era encara singular i sencer. I no sé, potser massa humà. Us puc assegurar que aquests tornemis no embafen.

Isabella Peabody

 

 

Coloma Lleal comenta Apocalipsi segons Marta (Marta Petreu)

Hem de felicitar els editors del Pont del Petroli per haver volgut celebrar els seus primers vint anys amb l'edició bilingüe del llibre de Marta Petreu, un gran llibre de poesia amb una traducció tan reeixida que ens fa oblidar que no estem llegint el text original.

Alguns crítics insisteixen destacant l'obra de Marta Petreu com una obra dominada per la racionalitat i la coherència, però dir només això no és dir gairebé res. Sobretot, no és dir res de la poesia de Marta Petreu. El mètode de Descartes o la raó de Kant són grans fites del pensament racional, però no m'atreviria mai a dir que són obres poètiques (a no ser que emprem el terme en el sentit etimològic de poiesis com 'creació', o 'pas del no-ser al ser'.)

Marta Petreu, en aquesta antologia, ens ofereix un conjunt de poemes que es poden llegir com si fos un llarguíssim poema fet i refet al llarg de gairebé quaranta anys, on ens mostra com es despulla progressivament, fins arribar al despullament total.

L'autora coneixia des de ben petita el llibre de l'Apocalipsi, aquest llibre tan estrany dins del Nou Testament, perquè s'allunya totalment de la idea de "bona nova" i, en canvi, ens mostra un llenguatge farcit de la simbologia (i la crueltat) dels textos profètics de la Biblia.

I potser perquè el coneixia bé, Marta Petreu juga amb els múltiples significats del mot, des de l'etimològic, com a 'destapament o desemmascarament' que trobem ja als textos clàssics, fins als posteriors sentits religiosos, com el de 'revelació', o el secundari, derivat d'una lectura del llibre profètic, com a 'destrucció o anihilament total'.

Poques vegades un títol ens porta tan directament a la comprensió de la complexitat del text. La poeta ens diu, des dels primers versos, que ens parlarà d'allò que només saben els poetes, d'allò que és més real que la mateixa vida, quan, a través del joc amb els verbs

... en humiliant solitud, el cervell es contempla en els relleus externs

i es reconeix en tota la seva petitesa, en tota la seva humanitat.

És aleshores quan es revolta contra els records falsificats de l'amor i contra l'aprenentatge del que anomena la ciència de la supervivència, contra tota aquesta hipocresia que hem anat creant per sobreviure. I, empesa per la raó, ens confessa:

Sego el cap de qualsevol il·lusió de qualsevol fantasma

          com tallava el pare l'herba amb la dalla.

Quan es treu la màscara, la lucidesa la mena (ens mena?), inexorablement, a la solitud. És la solitud de qui no vol enganyar-se. La solitud conscientment assumida:

Nit rere nit em tinc a mi mateixa als braços

...

Em porto a mi mateixa sota la pell.

            en una solitud vella, espantadissa.

I no serveix de res cridar auxili, cridar Dòmine, Dòmine, quan davant nostre només hi ha el buit.

I en arribar al final

            l'urpa de quin déu m'agafarà quan es faci de dia pels cabells?

...

a qui cridaré a la nit

            si en la limpidesa miraculosa de les idees

            només amb les mans buides

            no puc protegir-me el cervell, els ulls?

No hi ha anestèsia possible, només la consciència del no-res. I cap gest, cap substitut no pot enganyar el no-res.  Només aquesta claredat tallant que ens il·lumina quan som cara a cara amb el no-res. Només el reconeixement que hi ha

un cel baix, baix, a nivell de les espatlles, a nivell del turmell, negre, buit, insoportable.

Després d'aquesta assumpció, no hi ha desesperació, perquè desesperar només és possible quan abans s'ha esperat. Marta Petreu no parteix de l'esperança, aquest drapot suat als fonaments del tron celestial, sinó de la culpa, del sentiment de culpa. És d'aquest sentiment que cal desfer-se. I ho farà sola, només amb la poesia. Tot i que la raó li ho vulgui impedir:

Vull fer-me sentir Vull existir Vull cridar

           Amb gestos precisos destres

           la raó pura

           m'entafora cada dia a la boca el mocador.

Vencent-la, ens ofereix malgrat tot la lliçó d'història de la seva vida.

La poesia que aleshores ens ofereix no és una poesia plaent. És una poesia que ens fereix perquè, com ella mateixa ens diu, escriu

...poemes sense vergonya

           trepitjant descalça el prat de trossets de vidre

           com si trepitgés la vostre carn.

I ens confessa:

I jo no menteixo quan dic que escric amb sang

           i neurones que es cremen dins del meu cervell com unes tristes bombetes

          sotmeses

          a un voltatge insuportable

          Sí. Escric amb sang. Amb la meva sang. I amb la tinta

          que s'escorre lentament — en lloc d'esperma— dels vostres cossos ossats.

I perquè Marta Petreu escriu amb sang, la seva poesia se'ns enganxa a l'entranya i passa a formar part de nosaltres. Potser ofegant-nos. O, potser, deslliurant-nos, quan admetem, amb ella,

            Que queda exclosa la salvació. Punt

 

Paco Fanés, Coloma Lleal i Xavier Montoliu a la presentació del llibre

 

 

Versemblances - Antoni Robert

Submergir-se al llibre que teniu a les mans omple l’esperit de bombolles poètiques. Antoni Robert les ha anat bufant perquè se’ns apareguin captivadores, lleugeres i acolorides, amb paraules inflades al vent del goig i de la pensa. Ho trobem exemplificat al poema «Bombolles», on l’autor s’hi revela, tot esbossant una poètica: «col·leccionista compulsiu, / fetitxista, faig inventari: / records desats / en bombolles volàtils, / escuts turgents i precaris / que oculten miratges / cuinats a foc lent,».

Les versemblances que Antoni Robert formula són les que l’escriptura crea, és llegut que el llenguatge literari construeix la seva pròpia versemblança, com diu Salvador Oliva a Poesia i veritat: «la veritat literària –en el sentit de versemblança o, fins i tot, revelació– es troba, com en totes les arts, en tres elements que estan molt lligats (tècnica, forma i veritat)», un prisma tetraèdric, base de tota creació. I, si un prisma és un cos geomètric de cristall i de base triangular, que s’usa en òptica per reflectir, refractar o descompondre la llum, ben segur que Antoni Robert aplica aquest mateix principi a l’escriptura, i l’usa per descompondre el seu dir, per refractar i reflectir-ne l’esmicolament, per tal de revocar l’ordre imperant del discurs, en una poesia no entesa monolíticament, sinó com el procés d’anar exposant les coses fragmentades, com bocinets d’insinuacions que es reflecteixen les unes damunt les altres, bo i portant llurs enunciats a l’infinit. (del pròleg d'Ester Xargay)

 

Designi

 

No és pas un joc

el designi tenaç

de pensar

entresolats hermètics

per desar-hi misteris.

 

Diables

Lluitaré per perllongar el meu món,

com un imperi en el temps,

disposat a vendre l’ànima al diable.

 

No cal que m’ho recordis:

amb el darrer sospir

vindrà a prendre el que és seu,

però aleshores seré com ell.

 

Lluitarem.