Intercalar poemes visuals de Toni Prat i poesofemes de Gonçal Mayos els superposa inevitablement. Interpel·len l’amable lector i assumeixen els riscs que els vinculi. No és, però, cap joc de “ventríloc”. Els poesofemes no verbalitzen els poemes visuals, ni aquests en són cap imatge equivalent.
Són dues provocacions paral·leles però especialment amicals. Obren un diàleg amb comuna i diversa voluntat de captivar el lector. Volen fer gaudir... i pensar. El lector és cridat a la joia de la poesia, de la filosofia, del concepte i, sobretot, de la metàfora. Sens dubte, poesofemes i poemes visuals es “fan l’ullet” mútuament. Es llencen les pròpies metàfores fins i tot violentament! Arrisquen atrevits “tu ja m’entens”. Són erronis o encertats? I en quin aspecte concret? Pertoca al lector decidir-ho en cada cas. Només el lector pot jugar a ser “oracle” del llibre-repte present; els “autors” hi van renunciar inclús abans d’exercir-ne “l’autoria”.
Gonçal Mayos hi ha seleccionat els poemes visuals de Toni Prat que el “provoquen” més creativament. Però tots dos han evitat curosament parlar-ne, per eliminar conscientment tota “contaminació” o “aiguabarreig” que enfosquís les diverses propostes. No distreure, ans potenciar lliurement conceptes, pensaments, ironies, metàfores, metonímies, hipèrboles...
Res més enllà. Tampoc importa si són visuals o verbals. Són poemes!”
Hom protesta: un telèfon que només pot parlar amb ell mateix. Quin contrasentit! Ara bé, quantes vegades només ha servit per això? Quantes vegades únicament ens escoltem a nosaltres mateixos? Quantes vegades la conversació és unidireccional o el que es diu “un diàleg de sords”?
Hi ha una significativa tendència humana a parlar sense escoltar. A escoltar exclusivament les nostres pròpies paraules o idees. En sociologia de les xarxes socials se sol anomenar “efecte túnel o bombolla”. Només s’acaba percebent una petita part (la part oberta del túnel) de tot del camp sensorial. O acabem tancats en la pròpia bombolla d’idees que nosaltres mateixos ens hem creat.
Quantes vegades reproduïm el que odiem? El poema visual ens sorprèn malgrat que és bastant habitual, perquè reflecteix una profunda paradoxa. Sovint no podem sinó repetir en altri allò que rebutgem en nosaltres mateixos
Se n’adona l’ocell que -en la seva gàbia- té el seu propi ocell engabiat? Respon a algun tipus de vana revenja? Es distreu del seu engabiament? Se li fa més suportable la pròpia situació, si aconsegueix tenir algú altre empresonat? Pateix menys si pot fer patir algú altre. O és l’únic que ha vist i concep?
M. E. Escher imaginava sovint imatges fractals on es reiteraven infinitament situacions d’aquest estil. La nostra vida quotidiana està plena d’aquestes situacions paradoxals. La poesia filosòfica visual ens obliga a adonar-nos-en.
De sobte, ens reconeixem com a ocells engabiats que anhelen empresonar el seu propi ocell. Com ells, el mirem embadalits, mentre perdem la consciència del propi engabiament. Ho naturalitzem, considerant-ho una constant còsmica o un destí personal. I no ens adonem que així reforcem la nostra presó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada