Submergir-se al llibre que teniu a les mans omple l’esperit de bombolles poètiques. Antoni Robert les ha anat bufant perquè se’ns apareguin captivadores, lleugeres i acolorides, amb paraules inflades al vent del goig i de la pensa. Ho trobem exemplificat al poema «Bombolles», on l’autor s’hi revela, tot esbossant una poètica: «col·leccionista compulsiu, / fetitxista, faig inventari: / records desats / en bombolles volàtils, / escuts turgents i precaris / que oculten miratges / cuinats a foc lent,».
Les versemblances que Antoni Robert formula són les que l’escriptura crea, és llegut que el llenguatge literari construeix la seva pròpia versemblança, com diu Salvador Oliva a Poesia i veritat: «la veritat literària –en el sentit de versemblança o, fins i tot, revelació– es troba, com en totes les arts, en tres elements que estan molt lligats (tècnica, forma i veritat)», un prisma tetraèdric, base de tota creació. I, si un prisma és un cos geomètric de cristall i de base triangular, que s’usa en òptica per reflectir, refractar o descompondre la llum, ben segur que Antoni Robert aplica aquest mateix principi a l’escriptura, i l’usa per descompondre el seu dir, per refractar i reflectir-ne l’esmicolament, per tal de revocar l’ordre imperant del discurs, en una poesia no entesa monolíticament, sinó com el procés d’anar exposant les coses fragmentades, com bocinets d’insinuacions que es reflecteixen les unes damunt les altres, bo i portant llurs enunciats a l’infinit. (del pròleg d'Ester Xargay)
Designi
No és pas un joc
el designi tenaç
de pensar
entresolats hermètics
per desar-hi misteris.
Diables
Lluitaré per perllongar el meu món,
com un imperi en el temps,
disposat a vendre l’ànima al diable.
No cal que m’ho recordis:
amb el darrer sospir
vindrà a prendre el que és seu,
però aleshores seré com ell.
Lluitarem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada