Hem de
felicitar els editors del Pont del Petroli per haver volgut celebrar els seus
primers vint anys amb l'edició bilingüe del llibre de Marta Petreu, un gran
llibre de poesia amb una traducció tan reeixida que ens fa oblidar que no estem
llegint el text original.
Alguns crítics insisteixen destacant
l'obra de Marta Petreu com una obra dominada per la racionalitat i la
coherència, però dir només això no és dir gairebé res. Sobretot, no és dir res
de la poesia de Marta Petreu. El mètode de Descartes o la raó de Kant són grans
fites del pensament racional, però no m'atreviria mai a dir que són obres
poètiques (a no ser que emprem el terme en el sentit etimològic de poiesis com 'creació', o 'pas del no-ser
al ser'.)
Marta Petreu, en aquesta antologia,
ens ofereix un conjunt de poemes que es poden llegir com si fos un llarguíssim
poema fet i refet al llarg de gairebé quaranta anys, on ens mostra com es
despulla progressivament, fins arribar al despullament total.
L'autora coneixia des de ben petita
el llibre de l'Apocalipsi, aquest
llibre tan estrany dins del Nou Testament,
perquè s'allunya totalment de la idea de "bona nova" i, en canvi, ens
mostra un llenguatge farcit de la simbologia (i la crueltat) dels textos
profètics de la Biblia.
I potser perquè el coneixia bé, Marta
Petreu juga amb els múltiples significats del mot, des de l'etimològic, com a 'destapament
o desemmascarament' que trobem ja als textos clàssics, fins als posteriors
sentits religiosos, com el de 'revelació', o el secundari, derivat d'una
lectura del llibre profètic, com a 'destrucció o anihilament total'.
Poques vegades un títol ens porta
tan directament a la comprensió de la complexitat del text. La poeta ens diu,
des dels primers versos, que ens parlarà d'allò que només saben els poetes,
d'allò que és més real que la mateixa vida, quan, a través del joc amb els verbs
... en humiliant solitud, el cervell es
contempla en els relleus externs
i
es reconeix en tota la seva petitesa, en tota la seva humanitat.
És aleshores quan es revolta contra els records falsificats de l'amor i
contra l'aprenentatge del que anomena la
ciència de la supervivència, contra tota aquesta hipocresia que hem anat
creant per sobreviure. I, empesa per la raó, ens confessa:
Sego el cap de
qualsevol il·lusió de qualsevol fantasma
com tallava el pare l'herba amb la dalla.
Quan es treu la màscara, la lucidesa
la mena (ens mena?), inexorablement, a la solitud. És la solitud de qui no vol
enganyar-se. La solitud conscientment assumida:
Nit rere nit em
tinc a mi mateixa als braços
...
Em porto a mi
mateixa sota la pell.
en una solitud vella, espantadissa.
I no serveix de res cridar auxili,
cridar Dòmine, Dòmine, quan davant
nostre només hi ha el buit.
I en arribar al
final
l'urpa de quin déu
m'agafarà quan es faci de dia pels cabells?
...
a qui cridaré a la
nit
si en la limpidesa
miraculosa de les idees
només amb les mans
buides
no puc protegir-me el cervell, els ulls?
No hi ha anestèsia possible, només
la consciència del no-res. I cap gest, cap substitut no pot enganyar el no-res.
Només aquesta claredat tallant que ens
il·lumina quan som cara a cara amb el no-res. Només el reconeixement que hi ha
un cel baix, baix, a nivell de les
espatlles, a nivell del turmell, negre, buit, insoportable.
Després d'aquesta assumpció, no hi
ha desesperació, perquè desesperar només és possible quan
abans s'ha esperat. Marta Petreu no parteix de l'esperança, aquest drapot suat als fonaments del tron celestial,
sinó de la culpa, del sentiment de culpa. És d'aquest sentiment que cal
desfer-se. I ho farà sola, només amb la poesia. Tot i que la raó li ho vulgui
impedir:
Vull fer-me sentir
Vull existir Vull cridar
Amb gestos precisos
destres
la raó pura
m'entafora cada dia a la boca el mocador.
Vencent-la, ens ofereix malgrat tot la lliçó d'història de la seva vida.
La poesia que aleshores ens ofereix no
és una poesia plaent. És una poesia que ens fereix perquè, com ella mateixa ens
diu, escriu
...poemes sense vergonya
trepitjant descalça
el prat de trossets de vidre
com si trepitgés la vostre carn.
I ens confessa:
I jo no menteixo
quan dic que escric amb sang
i neurones que es
cremen dins del meu cervell com unes tristes bombetes
sotmeses
a un voltatge
insuportable
Sí. Escric amb
sang. Amb la meva sang. I amb la tinta
que s'escorre lentament — en lloc d'esperma—
dels vostres cossos ossats.
I perquè Marta Petreu escriu amb
sang, la seva poesia se'ns enganxa a l'entranya i passa a formar part de nosaltres.
Potser ofegant-nos. O, potser, deslliurant-nos, quan admetem, amb ella,
Que
queda exclosa la salvació. Punt
Paco Fanés, Coloma Lleal i Xavier Montoliu a la presentació del llibre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada