Pàgines

dissabte, 27 de novembre del 2021

Memòria de la pols - Valentí Soler

Cal justificar un llibre de poemes, o el seu títol? És que el lector no tindrà ja prou criteri per arribar a les pròpies conclusions? Ben segur que sí. Permeteu, però, que l’autor pugui dir-hi alguna cosa. Aquest llibre conté un primer apartat (“D’un vençut català, roig i obrer”) escrit gairebé a raig aquest final d’estiu. Va seguit d’uns altres aplecs de poemes (“Molts anys i molts capvespres”, “Sis homenatges” i “Dues cançons i dues nadales”) que són el resultat de fer aquella acció tan descriptiva que l’enyorat i admirat Josep Gual va triar com a títol per al seu darrer llibre: abocar el sac. Però això de remenar, al fons dels calaixos, carpetes gairebé oblidades, de fer la tria de poemes i, sovint, retocar-los, esmenar-los, refer-los o bé trencar el full i abandonar-lo definitivament, és un procés en el qual l’autor s’encara també amb la visió panoràmica del seu trànsit creatiu. La vida que ja ha passat, la cendra del goig i el dolor. El record retorna a moments viscuts, personals i col·lectius, que ja són només història. Camí passat, però camí fet. I un també s’adona que el to dels versos escrits només fa quatre dies té una vibració gairebé idèntica a la d’altres, vells de potser quaranta anys. Llavors, l’autor, fill de vençuts i que, com la immensa majoria dels seus coetanis, va mamar el silenci i la por de la dictadura, pensa que sí que hi ha una continuïtat en tot el volum: la voluntat de fixar la memòria prohibida i soterrada dels vençuts. Dels qui van lluitar i seguiran lluitant sempre per viure amb dignitat. Fins que esdevinguin pols, digníssima pols que cal recordar. Memòria de la pols.

I

No vas estar pas d’aquella mena
d’elegits
dels qui, per exemple, algú pot dir:
“L’esguard serè, un ample front
i el nas aquilí dibuixaven
un evident destí de triomf”.

És clar, tanmateix, que aquestes coses,
tals bestieses, no es diuen mai
per parlar d’un modest contramestre
de teixits.

II

I, de fet, tampoc no fora cert,
pare meu,
perquè tu vas ser, senzillament,
un de tants d’aqueixa majoria
dels qui, just quan naixem, ja quedem
allistats per vida a la lluita
per resistir l’embat de l’abús.

Car som de classe treballadora
i, a més, de nació ocupada
amb menyspreu.

III

Ras i curt: vas ser un perdedor.

T’ho ben dic
amb tot l’honor del mot i dels fets
que et donaren tal condició: 
un vençut català, roig i obrer.

Un de tants, i un entre tants: un, però.
Un que vas treballar i lluitar
pels drets bàsics i la llibertat
de viure entre ciutadans iguals.
I ho escric.

26 poegrames - Jordi Navarro Fisas

Les persones que utilitzem el català per comunicar-nos a més dels vint-i-sis grafemes que formen l'alfabet, disposem de la ce trencada ç de la ela geminada l·l de set dígrafs reconeguts per la majoria dels lingüistes: rrssllnyqugu, ix, i d'altres nou considerats per alguns com a conjunts de grafemes: djdsigsctgtjtstx, i tz.

Aquesta organització de signes acceptada de manera convencional, que ens permet representar les paraules i els sons d'una llengua, i fixar els missatges lingüístics de manera permanent i emmagatzemar-los fora del cervell per transmetre'ls de generació en generació, en la seva evolució, des que aparegueren en les parets de les cavernes els primers símbols fa gairebé quaranta mil anys, és sense cap dubte el recurs més sofisticat de l'enteniment de l'ésser humà.






Retorn al laberint - Àngel Pla

Si fullegéssim el llibre i poguéssim olorar les seves aromes, imaginem-nos-ho... sentiríem l'olor del mar, de l'Egeu, i si poguéssim veure el color dominant, també seria el del blau mar. Viatjaríem a terres hel·lenes en temps mitològics, veuríem l'aspror d'alguns paisatges i sentiríem les veus de Teseu, de la seva mare Etra, de Minos, rei de Creta, els brams esfereïdors del Minotaure, el dolç descabdellar del fil d'Ariadna, la torturada veu d'Egeu, pare de Teseu que va donar nom al mar i seríem capaços de sentir el garbí, el xaloc, vents esmentats en un dels poemes, que ens recordarien les nostres contrades i potser, algun poema d'Ausiàs March, prou conegut. Un munt de sensacions.


Tanmateix a través del periple de Teseu, Àngel ens parla de temes eterns, per humans. Em limitaré a esmentar-ne alguns, a tall d'exemple, tot dient abans que tots nosaltres hem hagut d'entrar alguna vegada en un laberint; hem hagut de lluitar amb Minotaures i no sé si a tots ens ha salvat el valor i l'amor: el valor per la lluita, l'amor per saber sortir de la trampa de Dèdal.

Poema Alfa:

Sigues digne del teu passat,
que les paraules alienes
no et trenquin la passió de la revolta"
Etra va dir-li en fer els setze.


La passió per la revolta... Li diu Etra- la mare- al fill quan ja se sap que és fill d'Egeu. La mateixa que Àngel ha demostrat des de sempre. En aquest cas, passió compartida. Poc o molt els qui hem sentit aquesta passió des de l'adolescència (setze anys més o menys) hem hagut de lluitar contra paraules alienes, traïcions, derrotes i errors... Cada un de nosaltres contra els seus particulars- o no- Minotaures...

Al poema Delta, Àngel escriu:

Res es manté fidel, no ho és
el gessamí que s'enreda
a la paret fugint de la calor,
ni el crepuscle fugaç, com les mirades.
Som només pols d'estels,
ni tan sols vam ser semi deus
quan vam gaudir del foc ancestral.
I ara jaiem desposseïts i nus.


Una descripció precisa- colpidora- de la nostra petitesa (som només pols d'estels...) i de la fidelitat, traïda per les mirades. Res es manté fidel. Desposseïts i nus.

i segueix:

Va ser la remor del palau,
de les estances on va explotar
una remor plena d'enveja.
Teseu jeu oferint el cos als déus.

Lleialtats que en altres temps
semblaven incorruptes,
de mans i cors oberts,
s'amaguen darrere verbs enverinats.


La traïció, quin mal que fa! La difamació, el verí de l'enveja. Quantes traïcions hem patit a la nostra vida? Segurament la traïció és d'aquells dolors que se t'incrusten a l'ànima després d'esmicolar-la. Quin mal!

Al poemari hi ha altres temes, com el dolor, l'esperança la desesperança, la humilitat, la derrota... Temes humans i eterns. 

Carles Bort