Si fullegéssim el llibre i poguéssim olorar les seves aromes, imaginem-nos-ho... sentiríem l'olor del mar, de l'Egeu, i si poguéssim veure el color dominant, també seria el del blau mar. Viatjaríem a terres hel·lenes en temps mitològics, veuríem l'aspror d'alguns paisatges i sentiríem les veus de Teseu, de la seva mare Etra, de Minos, rei de Creta, els brams esfereïdors del Minotaure, el dolç descabdellar del fil d'Ariadna, la torturada veu d'Egeu, pare de Teseu que va donar nom al mar i seríem capaços de sentir el garbí, el xaloc, vents esmentats en un dels poemes, que ens recordarien les nostres contrades i potser, algun poema d'Ausiàs March, prou conegut. Un munt de sensacions.
Tanmateix a través del periple de Teseu, Àngel ens parla de temes eterns, per humans. Em limitaré a esmentar-ne alguns, a tall d'exemple, tot dient abans que tots nosaltres hem hagut d'entrar alguna vegada en un laberint; hem hagut de lluitar amb Minotaures i no sé si a tots ens ha salvat el valor i l'amor: el valor per la lluita, l'amor per saber sortir de la trampa de Dèdal.
Poema Alfa:
Sigues digne del teu passat,
que les paraules alienes
no et trenquin la passió de la revolta"
Etra va dir-li en fer els setze.
La passió per la revolta... Li diu Etra- la mare- al fill quan ja se sap que és fill d'Egeu. La mateixa que Àngel ha demostrat des de sempre. En aquest cas, passió compartida. Poc o molt els qui hem sentit aquesta passió des de l'adolescència (setze anys més o menys) hem hagut de lluitar contra paraules alienes, traïcions, derrotes i errors... Cada un de nosaltres contra els seus particulars- o no- Minotaures...
Al poema Delta, Àngel escriu:
Res es manté fidel, no ho és
el gessamí que s'enreda
a la paret fugint de la calor,
ni el crepuscle fugaç, com les mirades.
Som només pols d'estels,
ni tan sols vam ser semi deus
quan vam gaudir del foc ancestral.
I ara jaiem desposseïts i nus.
Una descripció precisa- colpidora- de la nostra petitesa (som només pols d'estels...) i de la fidelitat, traïda per les mirades. Res es manté fidel. Desposseïts i nus.
i segueix:
Va ser la remor del palau,
de les estances on va explotar
una remor plena d'enveja.
Teseu jeu oferint el cos als déus.
Lleialtats que en altres temps
semblaven incorruptes,
de mans i cors oberts,
s'amaguen darrere verbs enverinats.
La traïció, quin mal que fa! La difamació, el verí de l'enveja. Quantes traïcions hem patit a la nostra vida? Segurament la traïció és d'aquells dolors que se t'incrusten a l'ànima després d'esmicolar-la. Quin mal!
Al poemari hi ha altres temes, com el dolor, l'esperança la desesperança, la humilitat, la derrota... Temes humans i eterns.
Carles Bort
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada