Quartet de vent sota la pluja de febrer - Pius Morera (il·lustracions d'Ana Cloe Brugueras)

 El poeta, amant del jazz, s’imagina endut pels efluvis de la música de quatre instruments de vent sota la pluja del mes més breu. No hi ha certeses, però tampoc incerteses. Costa de moure’s per l’inconformisme i la revolta, com ha fet sempre l’autor. No enganya: el perquè de tot plegat és la lluita de classes, encara ara, quan el comunisme no està de moda. Però no s’enganya tampoc el lector quan pensa en la provocació constant de l’autor. És clar que el dret últim de l’home és la venjança, perquè sense ella no hi ha redempció ni renaixement. I ara s’hi afegeix el mal com a element impensat de distorsió. La malaltia és un fort estímul per a la creació, com remarcà Virginia Woolf, i aquest element és essencial. Fins i tot els puputs, que ja havien abandonat el món dels humans, gaudeixen d’una nova oportunitat, i tornen a casa, amb un perceptible esforç. Encara tinc el temps que em resta i el sucre d’ara no és com el d’abans, conclou.

El llibre conté seixanta-quatre poemes, potser perquè havia estat jugador d’escacs com es diu en un poema i l’escaquer té aquest nombre de caselles. Fa goig un quadre amb tantes escenes, i tan diverses. Des d’Orestes a Hitler, tothom hi té cabuda, però la mirada, desenganyem-nos, és la d’un home avesat a la poesia. L’amor i la mort, per tant, també hi tenen cabuda. No pas amb calçador.

1. LA POESIA SÓN LES ÚLCERES D’ARA I DE SEMPRE
 
És llarga l’agonia de l’esfera.
Minúsculs recs obren de pit en ample
el ventre de la terra. Feblement
es queixa com moixó caigut del niu.
L’home mai no arribarà a conèixer
el secret fondo de les nafres sense
guarir. Pots, però, regar-li les entranyes.
Pots donar-li la mà abans de morir.
 
2. DÉU MEU, ON HE PERDUT EL NOM
 
Ho saps, quin és el meu nom? La bruixa
em mira i m’assenyala. Els ulls, sembrant ordi
en l’arena desèrtica del mar,
es desplomen com biga sense l’ànima,
devorada pels corcs. Estic malalt:
desitjaria no saber-ho, arrítmica-
ment, on m’abandonà de sobte el nom?
 
3. JO VISC ALS CREMADORS DE L’URBS
 
Estossego com home i no com déu,
i deixo les petjades a les roques
que aferrissadament lluiten amb l’aigua.
Dic: com alliberar-se del malson
etern, si duc sentiments a l’entrecuix
i visc als cremadors de la ciutat?
 
El dret últim de l’home és la venjança.