Quartet de vent sota la pluja de febrer - Pius Morera (il·lustracions d'Ana Cloe Brugueras)

 El poeta, amant del jazz, s’imagina endut pels efluvis de la música de quatre instruments de vent sota la pluja del mes més breu. No hi ha certeses, però tampoc incerteses. Costa de moure’s per l’inconformisme i la revolta, com ha fet sempre l’autor. No enganya: el perquè de tot plegat és la lluita de classes, encara ara, quan el comunisme no està de moda. Però no s’enganya tampoc el lector quan pensa en la provocació constant de l’autor. És clar que el dret últim de l’home és la venjança, perquè sense ella no hi ha redempció ni renaixement. I ara s’hi afegeix el mal com a element impensat de distorsió. La malaltia és un fort estímul per a la creació, com remarcà Virginia Woolf, i aquest element és essencial. Fins i tot els puputs, que ja havien abandonat el món dels humans, gaudeixen d’una nova oportunitat, i tornen a casa, amb un perceptible esforç. Encara tinc el temps que em resta i el sucre d’ara no és com el d’abans, conclou.

El llibre conté seixanta-quatre poemes, potser perquè havia estat jugador d’escacs com es diu en un poema i l’escaquer té aquest nombre de caselles. Fa goig un quadre amb tantes escenes, i tan diverses. Des d’Orestes a Hitler, tothom hi té cabuda, però la mirada, desenganyem-nos, és la d’un home avesat a la poesia. L’amor i la mort, per tant, també hi tenen cabuda. No pas amb calçador.

1. LA POESIA SÓN LES ÚLCERES D’ARA I DE SEMPRE
 
És llarga l’agonia de l’esfera.
Minúsculs recs obren de pit en ample
el ventre de la terra. Feblement
es queixa com moixó caigut del niu.
L’home mai no arribarà a conèixer
el secret fondo de les nafres sense
guarir. Pots, però, regar-li les entranyes.
Pots donar-li la mà abans de morir.
 
2. DÉU MEU, ON HE PERDUT EL NOM
 
Ho saps, quin és el meu nom? La bruixa
em mira i m’assenyala. Els ulls, sembrant ordi
en l’arena desèrtica del mar,
es desplomen com biga sense l’ànima,
devorada pels corcs. Estic malalt:
desitjaria no saber-ho, arrítmica-
ment, on m’abandonà de sobte el nom?
 
3. JO VISC ALS CREMADORS DE L’URBS
 
Estossego com home i no com déu,
i deixo les petjades a les roques
que aferrissadament lluiten amb l’aigua.
Dic: com alliberar-se del malson
etern, si duc sentiments a l’entrecuix
i visc als cremadors de la ciutat?
 
El dret últim de l’home és la venjança.  

Pel camí dels àlbers - Rodolfo del Hoyo (fotografies de Míriam G Troncho)

Rodolfo del Hoyo i Miriam G Troncho comencen a col·laborar a partir del llibre Reconstruccions (Ed. Pont del Petroli, 2017). El 2018, la fotògrafa va ser convidada a exposar la seva obra a Benicarló en el marc del Festival Imaginaria de Castelló. Serà en aquesta exposició que tots dos mostraran el treball conjunt POEGRAFIES. La col·laboració artística de tots dos es va incrementant de manera que POEGRAFIES s’exposa en formats diferents i noves incorporacions de fotografies i poemes a la Llibreria de la Imatge i al Centre Cívic Joan Oliver “Pere IV”, de Barcelona. La investigació artística els porta a explorar nous conceptes com ara la sensació que tenen com a éssers poètics d’estar vivint diversos temps alhora, perquè el jo no és inamovible, està en constant evolució, però també està conformat per molts altres jos que conviuen amb nosaltres. Què pot succeir quan aquestes ànimes, de vegades contradictòries, entren en contacte?

FIL VERMELL
 
Volta rere volta, abans de l’origen,
el cabdell anava creixent dins meu.
I cada gir del fil era un assaig
de mi. Pont estret entre la natura
i l’enigma. A cada volta el cordill
era un gos blanc amb els ulls de colors
diferents. Era el jardí d’una casa
familiar, la platja de la infància.
Còdols, sorra gruixuda i el meu mar.
La piscina que em va veure renéixer
emergint de les seves aigües àmniques.
El cabdell és tot el que soc i tot
el que seré, les ombres de les cases
que m’habiten, les olors d’altres cossos,
la meva roba, el meu poble, el meu cel
tan blau pigat pels cors dels estornells.
Ara es deslliga lentament de mi.
Cames avall com la sang germinal. 
Camino sobre el fil com un funàmbul
amb els meus silencis, amb la mirada
acaronant objectes i paisatges
que són en mi com les veus dels amics,
com les absències i les distàncies.
Cada dia em vesteixo amb el que soc
com un costum i segueixo el meu fil
vermell, la pell eriçada, la roba
gastada, les paraules heretades.

CAMÍ DE RONDA
 
Vora mar, m’endinso al camí de ronda,
a una banda bosc d’alzines sureres.
Les opunties als penya-segats,
entapissen el paisatge amb els pins
que esculpits amb formes capricioses
s’inclinen davant el buit que m’atrau.
La dolçor del fonoll perfuma l’aire.
Al lluny, la quietud silenciosa
del poble blanc a la cala, les voltes,
les barques ancorades o en repòs
damunt la sorra on seu el pescador,
que contempla l’horitzó i sent vertigen
perquè voldria penetrar la línia
i perdre’s blau enllà, futur incert.
Sent ben a prop el sempitern murmuri
del vaivé de les ones en el temps.
Anar i tornar va ser sempre tornar.

CUL-DE-SAC - Martí Noy

 El dolor incita el subjecte a una «activitat», ens obliga a fer alguna cosa que ens segueixi impulsant a la supervivència. És aleshores quan el plor esdevé exteriorització d’allò que tendeix a tancar-se en si mateix, allò que emmanilla el «jo» i que de no fer-se extern col·lapsaria la finalitat del dol. I per sobreviure a aquest tancament el poeta el torna a la paraula. Aquella paraula que desapareix en el moment del comiat es torna a fer útil. En el poema es condensa una mena de final de la mort, una obertura que transforma la finitud ja closa en una perdurabilitat que és la dels sonets de Shakespeare, la del lector que mantindrà en vida, fent un salt més enllà de la mort, l’absència que ha sacsejat el poeta. És el final de la mort. Quan la mort de l’altre s’ha fet poema, la mort perd part de la força del seu assetjament, aquesta amenaça de no poder seguir sent davant la presència de la mort, impossibilitat de ser un mateix si no es mata la mort, si no se supera un dol que no és oblit sinó possibilitat d’alè.

Aquest és el procés que, nascut del dolor, emprèn Martí Noy. L’única experiència de mort possible, que és la mort de l’altre, la mort d’un ésser estimat, en aquest cas la mare, és capaç de convertir les llàgrimes —que no es vessen per l’altre perquè no hi ha patiment de l’altre a partir de la seva mort, sinó per un mateix, perquè és un mateix qui pateix la pèrdua, qui ha de digerir l’absència— en paraula, en expressió creada a partir de l’excés emocional que arrossega el «jo» a una necessitat de dir per contenir l’hemorràgia d’una ferida que ja no es tancarà mai més. Així, la paraula de Martí Noy no només és l’expressió de la ràbia i el dolor sinó també la bena que, exposada, fa assumible i comparteix el dolor amb els altres per fer-lo suportable.

Aquests poemes de Martí Noy són dolor, aleshores, però el dolor treballa, crea, en la llum que esclata al fons del pou, al final del túnel, perquè el dol s’escarrassa a eliminar la mort i els poemes que en neixen desafien la mort amb resplendor i obligació d’immortalitat. Són, aquests poemes, un desafiament a la finitud i, per tant, un intent de fer reviure l’ésser que els motiva, una eliminació de la mort com l’hauria volgut Canetti, i també un desafiament al record i a la persona traspassada. Recollit en ràbia i bellesa el plany, el mort queda desafiat a no poder abandonar el poeta.

Martí Noy transforma absència i dolor en una experiència estètica que desafia la mateixa estètica a través de la ràbia. Poemes a voltes bells conviuen amb estirabots d’inconformisme que escapen més enllà dels marges del llenguatge poètic per expressar la violència convertint la respiració de la ferida en un esbufec, un panteix que li permet al poeta recobrar serenitat, assumir la finitud i tornar afable la paraula que encara porta dol, un dol que transmet al lector consciència de la seva condició finita, mortal, una paraula que transforma la particularitat de la pèrdua en experiència col·lectiva. (del pròleg de Marc Romera)

Tota persona té dret
a viure el procés
de la seva mort
 
La samarreta estesa
perd les gotes.
 
Sense aigua,
no pesa l’ànima.

Només personal autoritzat
 
Com la mala herba, l’ànima
arrela a l’esquerda
de la claror.
 
No hi cap tot el cel
a la finestra. No calla
la llum.

Si el botó ELIMINAR
no està disponible,
no teniu permís
per eliminar
 
La calor s’adorm
a les rajoles. El silenci llisca
per les parets. Crepita
la respiració.

Martí Noy (Barcelona, 1974), exarquitecte i gestor cultural. 

Ha publicat els llibres de poesia Ella (Viena Edicions, premi Joan Teixidor d’Olot, 2006), Autoestop (Viena Edicions, premi Joan Llacuna de la ciutat d’Igualada, 2007), D’ara endavant (Viena Edicions, premi J. M. López Picó de la Vila de Vallirana, 2010) i Les danses (Edicions del Pont del Petroli, 2011). 

Ha cocreat i escrit els guions de les sèries audiovisuals Postkarten i Corall (Xarxa de Televisions Local, 2011 i 2012). 

Ha cocreat i interpretat l’espectacle Invocació i ha comissariat les exposicions Paraula i moviment i Recién pintado. 

www.martinoy.cat - @MartiNoyFreixa 

VI(r)US - 2 Antologia de poesia visual catalana

L’octubre de 2005 l’Associació Pont del Petroli publica a edicions fet a mà VI(r)US, una antologia dels autors “més actius i vius dins el món de la poesia visual dels Països Catalans”.
Una antologia radiografia un moviment o unes tendències d’un temps i d’un territori responent a posicionaments generacionals, ideològics o conceptuals, a criteris temàtics, geogràfics o a paràmetres estètics, socials o estilístics. Cert! Una antologia és una cartografia, una constel·lació en què tots els autors fan aportacions idiosincràtiques i valuoses: cada poeta, d’una manera o altra, transgredeix (i construeix) la tradició poètica anterior i ens demostra així que la poesia visual continua sent unes coordenades molt propícies per a la investigació artística. 

Una antologia però, sempre serà incompleta i sempre en caldran de noves des de noves perspectives i amb nous criteris. Aquest és un dels interessos de VI(r)US-dos, un recull que dialoga amb un compendi precedent: conscient que el panorama de la poesia visual és porós i dinàmic, es proposa veure què n’ha canviat i què hi ha perviscut els darrers quinze anys.

Participen a l'antologia: Santi Pau Bertran, Gustavo Vega, César Reglero, Ferran Garcia Mallol, Jordi Cerdà, Xavier Canals, Isabel Jover, Joaquim Brustenga, J. M. Calleja, Toni Prat, Dionís Orrit, Pere Sousa, Ferran Fernández, Pep Segon, Francesc Xavier Forés, Maria Romaní i Marcel Ayats, Jordi Badiella, Edu Barbero, Albert Aragonés, Joan Oriol, Eva Figueras, Carles Canals Masats, Joan Puche, Cristian Porres, Àlex Montfort, Agustín Calvo Galán, Sergi Quiñonero, Jordi Clopés, Eduard Escoffet i Àngels J. Sagués.

Són coses certes, llibre homenatge a Josep Gual en el centenari del seu naixement

El llibre que teniu a les mans recull l’homenatge que li reten un ampli grup de poetes de les més diverses sensibilitats, en reconeixement a la seva obra i record personal. A més, aquesta edició aplega tres creacions de poesia visual així com tres obres procedents de l’exposició “Poesia en Colors: Josep Gual”, de Joan Sansa, amb què el 13 de juliol es va inaugurar el Centenari Gual al local d’Òmnium de Badalona. També inclou, com a curiositat literària que regalem al lector, unes poesies extretes de “Marinada”, el primer recull que Josep Gual va escriure entre els 12 i 14 anys. Un exemplar mecanografiat d’aquest poemari va ser descobert recentment entre els llibres de la biblioteca de Gual per Marçal Font Espí, sagaç llibreter de vell i estimat conciutadà. Aquest fet ha permès exhumar uns versos primicers, que tanmateix ja insinuaven una alta potència poètica. 

D’altra banda, volem aprofitar aquesta ocasió del Centenari, per continuar afirmant l’absoluta vigència de la poesia i del testimoni resistent que ens ha llegat Josep Gual. L’actualitat de la seva obra poètica es basa en la defensa permanent dels drets humans, davant la vulneració dels quals, ja sigui aquí mateix o a l’altra banda del món, Gual hi oposa com una denúncia permanent el crit dels seus poemes. (del pròleg de Valentí Soler)

BADALONA
A Josep Gual, in memoriam.
Als poetes que han fet possible una memòria poètica al       
Barcelonès Nord.

Badalona era el temps de l’amor
entre versos i foc vora el mar,
joventut sempre oberta als camins.
I una pluja de llunes als somnis
de les lletres escrites pels arbres.
I la túnica blanca desada
sota el pas resistent de l’asfalt;
recitar en un museu amb poetes:
veus que encara ressonen dins meu
celebrant una llengua oblidada.
I crear-ne la imatge del món
per ser pont de memòria i vida.
 
 Vicenç Llorca

CARRER DEL MAR
 
El carrer que baixa, antic refugi
dels pescadors de la vila.
Temps perdut de barques
i de llegendes somniades,
cobert per les lloses encara recents
que la gent trepitja.
Però una brisa retorna els sentits
i la memòria 
d’una salabror estranya.
Com un esvoranc obert
envoltat de tanques,
la brisa mostra la terra
que s’amaga.
Treballadors amb la nafra oberta
d’una vida esclava.
Vells lluitadors, torturats,
represaliats.
Carn viva, delerosa encara,
de poder tancar la nafra.

Jordi Tena i Galindo 

Com un grapat de peix - Joan Sansa

Uns quants Nadals (i cap Cap d'any) de Coloma Lleal

Uns quants Nadals (i cap Cap d'any) és un recull on trobareu l'essència mateixa de la poesia de Coloma Lleal en una sèrie de nadales... no massa nadales tampoc.

Poemes acompanyats d'il·lustracions fetes per la mateixa autora. Potser de lluny recorden fugaçment l'estil de Saint Exupéry al Petit Príncep. És a dir, entranyables ornaments sí, però tendres i colpidors alhora van acompanyant perfectament el contingut dels poemes d'aquest breu pomell de sentides paraules. Perquè els poemes d'aquests Quants Nadals i en molts dels seus llibres l'autora ens col·loca al davant d'una altíssima veu sense massa cridòria, que penetra lentament quasi d'una manera imperceptible ben endins, nodrint-nos amb diferents i necessaris clams.

No hi trobareu a Uns quants Nadals ( i cap Cap d'Any) enyor de fum, fum, fum, ni regals al noi de la mare. Trobareu més aviat el camí que marquen diversos intents estelats cap a pessebres ben vivents, travessant mars i deserts, misteris i pors. Trobareu també la mà oberta de la llum de la poesia convertida també en desig esperançat per afrontar cada dia els Nadals que ens toquen viure , potser, des dels seus inicis humans. Aquí doncs teniu aquests versos de Coloma Lleal. Versos que hauríem sovint de recitar com a dècima de Nadal, no ja dalt d'una cadira sinó al mig de muntanyes amb ressò universal.

Dalt de la cadira

amb Foix i Sagarra

i amb tots els Joans

i també la Joana

que em donen la mà

faré rodolins

que no ho semblin gaire

faré rodolins

que em deixin cantar

les velles nadales

que no crèiem mai

que fossin veritat

dins la gran mentida

de tots els Nadals.

Venien d’orient

venien del sud

ni guia ni estel

ni cap companyia

i són tanta gent!

Venien de lluny

venien perdent

ni molsa ni bruc

tan sols amb la lluna

per trist aixopluc.

Venien d’orient

venien creient

que sense recel

germans trobarien

i no mala gent.

Venien del mar

i no van enlloc

veient que ningú

no els dona un ajut

ni arrenca a plorar.

La boira dels dies - Carles Cervelló

Carles Cervelló –doctor en literatura espanyola, docent, escriptor i editor– ens ofereix, en el seu nou lliurament poètic, un d’aquests mapes sentimentals. Proveït d’una àmplia cultura, literària i no, el poeta Cervelló fa ús d’una expressió ajustada i càlida, allunyada de l’afectació i de la grandiloqüència. A La boira dels dies ha decidit servir-se del poema en prosa per traçar l’itinerari d’un temps viscut. Al llarg de cinquanta-un poemes, Cervelló va dibuixant un recorregut on concorren tots els accidents geogràfics de l’experiència humana: l’amor i el dolor, la memòria i l’oblit, l’esperança i la por, la nostàlgia i la joia... I tot plegat, amb un eix vertebrador que, de ben segur, és l’imperatiu per antonomàsia que ens afaiçona: la noció del temps.

I no pas al costat del temps, sinó travant-s’hi amb precisió d’orfebreria, apareix l’altra gran protagonista d’aquest treball: em refereixo a la presència –que ens arriba propera, bategant, gairebé corpòria– dels éssers estimats que habiten l’univers de l’autor i que ell invoca, o damunt els quals diposita suaument el pensament. La visió del món que ens arriba a través d’aquests poemes és lúcida i compromesa, per moments nostàlgica, la visió d’un humanista que observa el món oportunament vacunat contra els miratges de l’idealisme ingenu i del nihilisme eixorc. I aquesta mirada del poeta –que sempre és prèvia a l’acció creativa– es va projectant també sobre els objectes i els detalls de la quotidianitat i els focalitza, tot dotant-los de nous atributs, mentre els va ubicant cadascun al lloc que li correspon dins el plànol de la seva realitat subjectiva; així, “les llambordes del pati”, el “barnús de seda”, el “whisky doble”, “les estovalles”, la “roba estesa”, “la catifa del menjador”, “el diari” o “la finestra mig oberta” esdevenen mollons d’un periple vital que compartim amb l’autor mitjançant l’utillatge prodigiós de la paraula. Un utillatge que Cervelló té ben greixat i sap fer servir amb pulcritud i elegància. (fragments del pròleg de Miquel-Lluís Muntané)

3

Ara que dorms i tot queda en una espera

silent, jo passo pel teu costat a cinquanta

quilòmetres per hora. Massa ràpid, penso,

per entrar en els teus somnis i fer-me

trobadís. No tinc temps per reduir l’esforç

de ser invisible.

4

Aquest dia té massa estones de vint-i-quatre

hores. L’aigua de l’aixeta no para

de gotejar i tinc l’absurda consciència de

no tenir res a fer, llevat d’esperar-te inútilment.

11

La nit no acaba de fondre’s. El temps és

un destorb quan s’insinua un canvi de

sort en començar el dia. Si poguessis

eliminar-lo, ho faries sense pensar-t’ho.

Mentre no arriba la decisió final, però,

segueixes mirant l’hora immòbil al rellotge,

la lenta agonia dels minuts infinits.