Memòria de la pols - Valentí Soler

Cal justificar un llibre de poemes, o el seu títol? És que el lector no tindrà ja prou criteri per arribar a les pròpies conclusions? Ben segur que sí. Permeteu, però, que l’autor pugui dir-hi alguna cosa. Aquest llibre conté un primer apartat (“D’un vençut català, roig i obrer”) escrit gairebé a raig aquest final d’estiu. Va seguit d’uns altres aplecs de poemes (“Molts anys i molts capvespres”, “Sis homenatges” i “Dues cançons i dues nadales”) que són el resultat de fer aquella acció tan descriptiva que l’enyorat i admirat Josep Gual va triar com a títol per al seu darrer llibre: abocar el sac. Però això de remenar, al fons dels calaixos, carpetes gairebé oblidades, de fer la tria de poemes i, sovint, retocar-los, esmenar-los, refer-los o bé trencar el full i abandonar-lo definitivament, és un procés en el qual l’autor s’encara també amb la visió panoràmica del seu trànsit creatiu. La vida que ja ha passat, la cendra del goig i el dolor. El record retorna a moments viscuts, personals i col·lectius, que ja són només història. Camí passat, però camí fet. I un també s’adona que el to dels versos escrits només fa quatre dies té una vibració gairebé idèntica a la d’altres, vells de potser quaranta anys. Llavors, l’autor, fill de vençuts i que, com la immensa majoria dels seus coetanis, va mamar el silenci i la por de la dictadura, pensa que sí que hi ha una continuïtat en tot el volum: la voluntat de fixar la memòria prohibida i soterrada dels vençuts. Dels qui van lluitar i seguiran lluitant sempre per viure amb dignitat. Fins que esdevinguin pols, digníssima pols que cal recordar. Memòria de la pols.

I

No vas estar pas d’aquella mena

d’elegits

dels qui, per exemple, algú pot dir:

“L’esguard serè, un ample front

i el nas aquilí dibuixaven

un evident destí de triomf”.

És clar, tanmateix, que aquestes coses,

tals bestieses, no es diuen mai

per parlar d’un modest contramestre

de teixits.

II

I, de fet, tampoc no fora cert,

pare meu,

perquè tu vas ser, senzillament,

un de tants d’aqueixa majoria

dels qui, just quan naixem, ja quedem

allistats per vida a la lluita

per resistir l’embat de l’abús.

Car som de classe treballadora

i, a més, de nació ocupada

amb menyspreu.

III

Ras i curt: vas ser un perdedor.

T’ho ben dic

amb tot l’honor del mot i dels fets

que et donaren tal condició: 

un vençut català, roig i obrer.

Un de tants, i un entre tants: un, però.

Un que vas treballar i lluitar

pels drets bàsics i la llibertat

de viure entre ciutadans iguals.

I ho escric.

26 poegrames - Jordi Navarro Fisas

Les persones que utilitzem el català per comunicar-nos a més dels vint-i-sis grafemes que formen l'alfabet, disposem de la ce trencada ç de la ela geminada l·l de set dígrafs reconeguts per la majoria dels lingüistes: rr, ss, ll, ny, qu, gu, ix, i d'altres nou considerats per alguns com a conjunts de grafemes: dj, ds, ig, sc, tg, tj, ts, tx, i tz.

Aquesta organització de signes acceptada de manera convencional, que ens permet representar les paraules i els sons d'una llengua, i fixar els missatges lingüístics de manera permanent i emmagatzemar-los fora del cervell per transmetre'ls de generació en generació, en la seva evolució, des que aparegueren en les parets de les cavernes els primers símbols fa gairebé quaranta mil anys, és sense cap dubte el recurs més sofisticat de l'enteniment de l'ésser humà.

Retorn al laberint - Àngel Pla

Si fullegéssim el llibre i poguéssim olorar les seves aromes, imaginem-nos-ho... sentiríem l'olor del mar, de l'Egeu, i si poguéssim veure el color dominant, també seria el del blau mar. Viatjaríem a terres hel·lenes en temps mitològics, veuríem l'aspror d'alguns paisatges i sentiríem les veus de Teseu, de la seva mare Etra, de Minos, rei de Creta, els brams esfereïdors del Minotaure, el dolç descabdellar del fil d'Ariadna, la torturada veu d'Egeu, pare de Teseu que va donar nom al mar i seríem capaços de sentir el garbí, el xaloc, vents esmentats en un dels poemes, que ens recordarien les nostres contrades i potser, algun poema d'Ausiàs March, prou conegut. Un munt de sensacions.

Tanmateix a través del periple de Teseu, Àngel ens parla de temes eterns, per humans. Em limitaré a esmentar-ne alguns, a tall d'exemple, tot dient abans que tots nosaltres hem hagut d'entrar alguna vegada en un laberint; hem hagut de lluitar amb Minotaures i no sé si a tots ens ha salvat el valor i l'amor: el valor per la lluita, l'amor per saber sortir de la trampa de Dèdal.

Poema Alfa:

Sigues digne del teu passat,
que les paraules alienes
no et trenquin la passió de la revolta"
Etra va dir-li en fer els setze.

La passió per la revolta... Li diu Etra- la mare- al fill quan ja se sap que és fill d'Egeu. La mateixa que Àngel ha demostrat des de sempre. En aquest cas, passió compartida. Poc o molt els qui hem sentit aquesta passió des de l'adolescència (setze anys més o menys) hem hagut de lluitar contra paraules alienes, traïcions, derrotes i errors... Cada un de nosaltres contra els seus particulars- o no- Minotaures...

Al poema Delta, Àngel escriu:

Res es manté fidel, no ho és
el gessamí que s'enreda
a la paret fugint de la calor,
ni el crepuscle fugaç, com les mirades.
Som només pols d'estels,
ni tan sols vam ser semi deus
quan vam gaudir del foc ancestral.
I ara jaiem desposseïts i nus.

Una descripció precisa- colpidora- de la nostra petitesa (som només pols d'estels...) i de la fidelitat, traïda per les mirades. Res es manté fidel. Desposseïts i nus.

i segueix:

Va ser la remor del palau,
de les estances on va explotar
una remor plena d'enveja.
Teseu jeu oferint el cos als déus.

Lleialtats que en altres temps
semblaven incorruptes,
de mans i cors oberts,
s'amaguen darrere verbs enverinats.

La traïció, quin mal que fa! La difamació, el verí de l'enveja. Quantes traïcions hem patit a la nostra vida? Segurament la traïció és d'aquells dolors que se t'incrusten a l'ànima després d'esmicolar-la. Quin mal!

Al poemari hi ha altres temes, com el dolor, l'esperança la desesperança, la humilitat, la derrota... Temes humans i eterns. 

Carles Bort

Quartet de vent sota la pluja de febrer - Pius Morera (il·lustracions d'Ana Cloe Brugueras)

 El poeta, amant del jazz, s’imagina endut pels efluvis de la música de quatre instruments de vent sota la pluja del mes més breu. No hi ha certeses, però tampoc incerteses. Costa de moure’s per l’inconformisme i la revolta, com ha fet sempre l’autor. No enganya: el perquè de tot plegat és la lluita de classes, encara ara, quan el comunisme no està de moda. Però no s’enganya tampoc el lector quan pensa en la provocació constant de l’autor. És clar que el dret últim de l’home és la venjança, perquè sense ella no hi ha redempció ni renaixement. I ara s’hi afegeix el mal com a element impensat de distorsió. La malaltia és un fort estímul per a la creació, com remarcà Virginia Woolf, i aquest element és essencial. Fins i tot els puputs, que ja havien abandonat el món dels humans, gaudeixen d’una nova oportunitat, i tornen a casa, amb un perceptible esforç. Encara tinc el temps que em resta i el sucre d’ara no és com el d’abans, conclou.

El llibre conté seixanta-quatre poemes, potser perquè havia estat jugador d’escacs com es diu en un poema i l’escaquer té aquest nombre de caselles. Fa goig un quadre amb tantes escenes, i tan diverses. Des d’Orestes a Hitler, tothom hi té cabuda, però la mirada, desenganyem-nos, és la d’un home avesat a la poesia. L’amor i la mort, per tant, també hi tenen cabuda. No pas amb calçador.

1. LA POESIA SÓN LES ÚLCERES D’ARA I DE SEMPRE
 
És llarga l’agonia de l’esfera.
Minúsculs recs obren de pit en ample
el ventre de la terra. Feblement
es queixa com moixó caigut del niu.
L’home mai no arribarà a conèixer
el secret fondo de les nafres sense
guarir. Pots, però, regar-li les entranyes.
Pots donar-li la mà abans de morir.
 
2. DÉU MEU, ON HE PERDUT EL NOM
 
Ho saps, quin és el meu nom? La bruixa
em mira i m’assenyala. Els ulls, sembrant ordi
en l’arena desèrtica del mar,
es desplomen com biga sense l’ànima,
devorada pels corcs. Estic malalt:
desitjaria no saber-ho, arrítmica-
ment, on m’abandonà de sobte el nom?
 
3. JO VISC ALS CREMADORS DE L’URBS
 
Estossego com home i no com déu,
i deixo les petjades a les roques
que aferrissadament lluiten amb l’aigua.
Dic: com alliberar-se del malson
etern, si duc sentiments a l’entrecuix
i visc als cremadors de la ciutat?
 
El dret últim de l’home és la venjança.  

Pel camí dels àlbers - Rodolfo del Hoyo (fotografies de Míriam G Troncho)

Rodolfo del Hoyo i Miriam G Troncho comencen a col·laborar a partir del llibre Reconstruccions (Ed. Pont del Petroli, 2017). El 2018, la fotògrafa va ser convidada a exposar la seva obra a Benicarló en el marc del Festival Imaginaria de Castelló. Serà en aquesta exposició que tots dos mostraran el treball conjunt POEGRAFIES. La col·laboració artística de tots dos es va incrementant de manera que POEGRAFIES s’exposa en formats diferents i noves incorporacions de fotografies i poemes a la Llibreria de la Imatge i al Centre Cívic Joan Oliver “Pere IV”, de Barcelona. La investigació artística els porta a explorar nous conceptes com ara la sensació que tenen com a éssers poètics d’estar vivint diversos temps alhora, perquè el jo no és inamovible, està en constant evolució, però també està conformat per molts altres jos que conviuen amb nosaltres. Què pot succeir quan aquestes ànimes, de vegades contradictòries, entren en contacte?

FIL VERMELL
 
Volta rere volta, abans de l’origen,
el cabdell anava creixent dins meu.
I cada gir del fil era un assaig
de mi. Pont estret entre la natura
i l’enigma. A cada volta el cordill
era un gos blanc amb els ulls de colors
diferents. Era el jardí d’una casa
familiar, la platja de la infància.
Còdols, sorra gruixuda i el meu mar.
La piscina que em va veure renéixer
emergint de les seves aigües àmniques.
El cabdell és tot el que soc i tot
el que seré, les ombres de les cases
que m’habiten, les olors d’altres cossos,
la meva roba, el meu poble, el meu cel
tan blau pigat pels cors dels estornells.
Ara es deslliga lentament de mi.
Cames avall com la sang germinal. 
Camino sobre el fil com un funàmbul
amb els meus silencis, amb la mirada
acaronant objectes i paisatges
que són en mi com les veus dels amics,
com les absències i les distàncies.
Cada dia em vesteixo amb el que soc
com un costum i segueixo el meu fil
vermell, la pell eriçada, la roba
gastada, les paraules heretades.

CAMÍ DE RONDA
 
Vora mar, m’endinso al camí de ronda,
a una banda bosc d’alzines sureres.
Les opunties als penya-segats,
entapissen el paisatge amb els pins
que esculpits amb formes capricioses
s’inclinen davant el buit que m’atrau.
La dolçor del fonoll perfuma l’aire.
Al lluny, la quietud silenciosa
del poble blanc a la cala, les voltes,
les barques ancorades o en repòs
damunt la sorra on seu el pescador,
que contempla l’horitzó i sent vertigen
perquè voldria penetrar la línia
i perdre’s blau enllà, futur incert.
Sent ben a prop el sempitern murmuri
del vaivé de les ones en el temps.
Anar i tornar va ser sempre tornar.

CUL-DE-SAC - Martí Noy

 El dolor incita el subjecte a una «activitat», ens obliga a fer alguna cosa que ens segueixi impulsant a la supervivència. És aleshores quan el plor esdevé exteriorització d’allò que tendeix a tancar-se en si mateix, allò que emmanilla el «jo» i que de no fer-se extern col·lapsaria la finalitat del dol. I per sobreviure a aquest tancament el poeta el torna a la paraula. Aquella paraula que desapareix en el moment del comiat es torna a fer útil. En el poema es condensa una mena de final de la mort, una obertura que transforma la finitud ja closa en una perdurabilitat que és la dels sonets de Shakespeare, la del lector que mantindrà en vida, fent un salt més enllà de la mort, l’absència que ha sacsejat el poeta. És el final de la mort. Quan la mort de l’altre s’ha fet poema, la mort perd part de la força del seu assetjament, aquesta amenaça de no poder seguir sent davant la presència de la mort, impossibilitat de ser un mateix si no es mata la mort, si no se supera un dol que no és oblit sinó possibilitat d’alè.

Aquest és el procés que, nascut del dolor, emprèn Martí Noy. L’única experiència de mort possible, que és la mort de l’altre, la mort d’un ésser estimat, en aquest cas la mare, és capaç de convertir les llàgrimes —que no es vessen per l’altre perquè no hi ha patiment de l’altre a partir de la seva mort, sinó per un mateix, perquè és un mateix qui pateix la pèrdua, qui ha de digerir l’absència— en paraula, en expressió creada a partir de l’excés emocional que arrossega el «jo» a una necessitat de dir per contenir l’hemorràgia d’una ferida que ja no es tancarà mai més. Així, la paraula de Martí Noy no només és l’expressió de la ràbia i el dolor sinó també la bena que, exposada, fa assumible i comparteix el dolor amb els altres per fer-lo suportable.

Aquests poemes de Martí Noy són dolor, aleshores, però el dolor treballa, crea, en la llum que esclata al fons del pou, al final del túnel, perquè el dol s’escarrassa a eliminar la mort i els poemes que en neixen desafien la mort amb resplendor i obligació d’immortalitat. Són, aquests poemes, un desafiament a la finitud i, per tant, un intent de fer reviure l’ésser que els motiva, una eliminació de la mort com l’hauria volgut Canetti, i també un desafiament al record i a la persona traspassada. Recollit en ràbia i bellesa el plany, el mort queda desafiat a no poder abandonar el poeta.

Martí Noy transforma absència i dolor en una experiència estètica que desafia la mateixa estètica a través de la ràbia. Poemes a voltes bells conviuen amb estirabots d’inconformisme que escapen més enllà dels marges del llenguatge poètic per expressar la violència convertint la respiració de la ferida en un esbufec, un panteix que li permet al poeta recobrar serenitat, assumir la finitud i tornar afable la paraula que encara porta dol, un dol que transmet al lector consciència de la seva condició finita, mortal, una paraula que transforma la particularitat de la pèrdua en experiència col·lectiva. (del pròleg de Marc Romera)

Tota persona té dret
a viure el procés
de la seva mort
 
La samarreta estesa
perd les gotes.
 
Sense aigua,
no pesa l’ànima.

Només personal autoritzat
 
Com la mala herba, l’ànima
arrela a l’esquerda
de la claror.
 
No hi cap tot el cel
a la finestra. No calla
la llum.

Si el botó ELIMINAR
no està disponible,
no teniu permís
per eliminar
 
La calor s’adorm
a les rajoles. El silenci llisca
per les parets. Crepita
la respiració.

Martí Noy (Barcelona, 1974), exarquitecte i gestor cultural. 

Ha publicat els llibres de poesia Ella (Viena Edicions, premi Joan Teixidor d’Olot, 2006), Autoestop (Viena Edicions, premi Joan Llacuna de la ciutat d’Igualada, 2007), D’ara endavant (Viena Edicions, premi J. M. López Picó de la Vila de Vallirana, 2010) i Les danses (Edicions del Pont del Petroli, 2011). 

Ha cocreat i escrit els guions de les sèries audiovisuals Postkarten i Corall (Xarxa de Televisions Local, 2011 i 2012). 

Ha cocreat i interpretat l’espectacle Invocació i ha comissariat les exposicions Paraula i moviment i Recién pintado. 

www.martinoy.cat - @MartiNoyFreixa 

VI(r)US - 2 Antologia de poesia visual catalana

L’octubre de 2005 l’Associació Pont del Petroli publica a edicions fet a mà VI(r)US, una antologia dels autors “més actius i vius dins el món de la poesia visual dels Països Catalans”.
Una antologia radiografia un moviment o unes tendències d’un temps i d’un territori responent a posicionaments generacionals, ideològics o conceptuals, a criteris temàtics, geogràfics o a paràmetres estètics, socials o estilístics. Cert! Una antologia és una cartografia, una constel·lació en què tots els autors fan aportacions idiosincràtiques i valuoses: cada poeta, d’una manera o altra, transgredeix (i construeix) la tradició poètica anterior i ens demostra així que la poesia visual continua sent unes coordenades molt propícies per a la investigació artística. 

Una antologia però, sempre serà incompleta i sempre en caldran de noves des de noves perspectives i amb nous criteris. Aquest és un dels interessos de VI(r)US-dos, un recull que dialoga amb un compendi precedent: conscient que el panorama de la poesia visual és porós i dinàmic, es proposa veure què n’ha canviat i què hi ha perviscut els darrers quinze anys.

Participen a l'antologia: Santi Pau Bertran, Gustavo Vega, César Reglero, Ferran Garcia Mallol, Jordi Cerdà, Xavier Canals, Isabel Jover, Joaquim Brustenga, J. M. Calleja, Toni Prat, Dionís Orrit, Pere Sousa, Ferran Fernández, Pep Segon, Francesc Xavier Forés, Maria Romaní i Marcel Ayats, Jordi Badiella, Edu Barbero, Albert Aragonés, Joan Oriol, Eva Figueras, Carles Canals Masats, Joan Puche, Cristian Porres, Àlex Montfort, Agustín Calvo Galán, Sergi Quiñonero, Jordi Clopés, Eduard Escoffet i Àngels J. Sagués.