Inútil fugir de Salvatore Toma

Salvatore Toma (1951-1987), va néixer a Maglie, província de Lecce, (Salento,  Itàlia). Va abandonar la preparatòria per estudiar literatura i poesia de manera autodidacta. Del 1970 al 1983 va publicar sis reculls de poemes: Poesie, Ad esempio una vacanza (A Babi), Poesie scelte, Un anno in sospeso, Ancora un anno i Forse ci siamo.

Toma vivia en una casa de camp al districte de Ciàncole i allà, en l’aïllament de la província, escriu una poesia molt allunyada de la ideologització neoexperimental que es feia a Roma i Milà. Va percebre la innocència, la ingenuïtat màgica i misteriosa dels animals, i una cosa definitiva que els elevava perdamunt de l’home: la puresa i la moralitat. Salvatore Toma va ser un poeta oblidat pels grans editors. El reconeixement de la seva poesia va arribar l’any 2000 amb la publicació del llibre Canzoniere della Morte (Giulio Einaudi Editore), recull a cura de Maria Corti. La seva poesia completa ha estat publicada per Musicaos Editore sota el títol Poesie (1970–1983).

Aquesta traducció realitzada per JoanRa Lladós és la primera que publicada del poeta salentí.

Els aniversaris
els natalicis
les llibretes
les trobades
les frases irrefutables
i el gall dindi per nadal
són tot obra del temps
vent que passa
i no deixa més ànsia
que la d’aturar-lo.
I l’home
que davant de la mort
sempre s’ha venjat
enviant al futur
un mica del passat
retroba en aquesta tàctica ambigua
la dolcesa del pecat original.

No hi ha res que sigui
més banal que la certesa.
És la il·lusió sentimental
de nosaltres mateixos
que fa el temps
menys ràpid de l’usual.

Visc amb la idea de la sang
com un assassí.
És el meu clau ferm
el meu punt
d’encaix amb la vida
amb la bona sort
però acostumar-m’hi
mai no ho he aconseguit:
acostumar-m’hi a la mort.

Sovint penso en la mort
en la forma com diré adéu a la vida
com tindré la boca en aquell instant
les mans el cos.
Voldria morir em dic
sense saber-ho
a traïció
en un moment
que no m’ho espero.
Però vet aquí que l’alba
aflora novament absurda
i la vida esdevé altre cop
l’incontenible joc.

Petits pensaments, mil aforismes de Joan Tudela

L’aforisme és un gènere literari singular i no massa freqüent. Constitueix una expressió tan breu i condensada com enginyosa, un art de la paraula minimalista que no és a l’abast de tothom, tot i que l’hagin conreat plomes tan insignes com Rabindranath Tagore, Hans Magnus Enzensberger, Milan Kundera, Jorge Semprún, Simone Weil, Michel de Montaigne, François de la Rochefoucauld, Oscar Wilde, Victor Hugo, Friedrich Nietzsche o Woody Allen. I, entre nosaltres, Joan Fuster, Josep Pla, Frederic Soler “Pitarra”, Joan Oliver “Pere Quart”, Santiago Rusiñol, Màrius Torres o Miquel de Palol.

I en Joan Tudela n’ha escrit un miler exacte, que ha dividit en dos capítols que corresponen al temps en què es van escriure i un breu epíleg on es donen a conèixer les referències i cites i podem conèixer breument  la intrahistòria del llibre que presenta.

Un petit avançament del llibre:

Exigeixo a Déu que existeixi! És el mínim que se li pot demanar.

La sinceritat és perillosa: un assassinat pot ser –perfectament–un acte d’autèntica sinceritat. 

Els abstemis em semblen sospitosos. Sospitosos de què? No ho sé. I això me’ls fa semblar encara més sospitosos. 

Si us obliguen a triar llibertat o igualtat, sense cap mena de dubte, trieu llibertat i igualtat. Amb una mica de fraternitat, si pot ser. 

No crec en la reencarnació; però si n’hi ha a la pròxima vida vull ser funcionari. Més ben dit, funcionari als matins i poeta a les tardes. 

La virtut és voluptuosa, però esforçada; el vici és voluptuós, però fàcil: per això el vici té més adeptes

Joan Tudela ha treballat com a periodista a premsa escrita, ràdio i televisió; ha estat director de la revista Grama i subdirector del setmanari El Món. També ha treballat com a guionista de documentals a TVE. És autor de diferents llibres periodístics. Pertany al Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Com a escriptor, ha conreat la narrativa, l’assaig i els aforismes. El seu últim llibre literari publicat és el recull de narracions breus Amb molt de gust. Molt actiu com a articulista, ha publicat centenars d’articles d’opinió a diaris –sobretot a l’Avui, al Diari de Barcelona i a El Periódico– i a revistes –sobretot al setmanari El Món. Pertany a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. 

Faules d'estar per la selva i sentir-se com a casa - Pep Mita

El ramat de bens i Plató

Plató, quan va voler experimentar la seva analogia de la caverna amb un ramat de bens, primer va haver de parlar amb el pastor perquè no hi haguessin malentesos. En veure que l’home no sabia de què parlava va haver d’explicar-li molt a poc a poc. “Miri. Imagini’s que el seu ramat està format per persones en comptes de bens. I que aquesta gent ha estat encadenada i tancada en una caverna tota la seva vida, encarada a una paret blanca. De manera que tot allò que sempre han vist han estat només ombres de les coses que han estat passant per davant d’un foc que es trobava darrere seu i de resultes, eren projectades en el mur. Mai han vist la realitat cara a cara, tal com és. I un dia una d’aquestes persones es gira, veu les coses tal com són i comença a pensar. En el cas dels seus bens també podríem ben dir que només han vist les herbes que mengen, el gos que les guia, vostè i el seu bastó. Doncs miri, jo voldria provar amb una de les seves bèsties la meva analogia de la caverna. O sigui, fer girar un animal, apartar-lo de la resta del ramat i ensenyar-li la vida que ha estat passant al seu darrere, sense que ell se n’hagués adonat mai. Convertir el be en filòsof i que es qüestionés el seu futur, la seva raó d’existir. Que pensés, en definitiva.”
Plató va haver de fugir cames ajudeu-me. El pastor l’estava perseguint brandant el bastó amb ganes de fer-li veure a ell la realitat de les coses.
Pel cap baix, però, es podria dir que havia convertit el pastor en filòsof. O potser encara havia aconseguit una cosa més important. Perquè mentre corrien Plató i el pastor per la vall, de reüll un be mirava l’escena amb molta atenció.

La biblioteca - Manuel Brugarolas

Aquesta obra, La biblioteca, forma part de La trilogia del perdó, iniciada per Les altres troianes (Premi Teatre Breu Inicia't de l'Ajuntament de Badalona 2017) i que continua amb El mur. La biblioteca va quedar finalista del Premi Born de Teatre 2018.

Al diari de cultura, Núvol, l'1.08.2016, Clàudia Rius va publicar un article en el qual es feia ressò del reportatge de Mike Thomson titulat Sirya's secret library. En ell s'explicava que, durant el llarg setge de Damasc, en un soterrani del suburbi de Darayya, ocupat per les forces rebels, joves voluntaris, la majoria estudiants, havien rescatat entre les runes a prop de 14.000 llibres de tots els temes: Narrativa, Història, Poesia, Ciència i Tècnica. L'adreça d'aquesta biblioteca subterrània es mantenia en secret per protegir-la. Un dels estudiants que havien pres al seu càrrec la biblioteca, era Abdulbaset Alahmar, de vint anys. Alahmar va explicar a Mike Thomson que ell, sobretot, llegia poetes àrabs i autors francesos, però que el seu llibre preferit era Hamlet. "Llegir m'ha fet més fort", li va dir. I va afegir: "En certa manera, la biblioteca m'ha retornat la vida".

Po-ètica per a una exhumació - Joan de la Vega

 

Art brut - Jordi Tena i Galindo

 Art brut, 14è Premi de Teatre Breu Andreu Solsona, s’ha imposat entre 21 obres presentades. El jurat ha volgut destacar «l’originalitat del tema i el llenguatge acurat que fa servir l’autor. L’estètica de la disposició escènica és senzilla, els actors i actrius, suficients per donar vida a la història, i el desenvolupament de la trama enganxa a l’espectador, que espera un final de novel·la negra que compleix les expectatives. És una obra intel·ligent, documentada, seriosa i reflecteix la indefensió dels malalts mentals quan internen en un centre psiquiàtric».

Jordi Tena i Galindo (Barcelona, 1980) és llicenciat en Dret i funcionari a l’administració local. Com a escriptor s’ha dedicat especialment a la poesia. Ha publicat tres poemaris i ha participat en nombrosos recitals poètics. Així mateix, ha participat com a col·laborador en programes radiofònics dedicats a la poesia. L’obra amb què ha guanyat el Premi de Teatre Breu Andreu Solsona és la seva primera incursió en la dramatúrgia.

El fil és teu... i altres poemes - Joan Puche