Pàgines

dimecres, 16 de març de 2022

Faules d'estar per la selva i sentir-se com a casa - Pep Mita

El ramat de bens i Plató

Plató, quan va voler experimentar la seva analogia de la caverna amb un ramat de bens, primer va haver de parlar amb el pastor perquè no hi haguessin malentesos. En veure que l’home no sabia de què parlava va haver d’explicar-li molt a poc a poc. “Miri. Imagini’s que el seu ramat està format per persones en comptes de bens. I que aquesta gent ha estat encadenada i tancada en una caverna tota la seva vida, encarada a una paret blanca. De manera que tot allò que sempre han vist han estat només ombres de les coses que han estat passant per davant d’un foc que es trobava darrere seu i de resultes, eren projectades en el mur. Mai han vist la realitat cara a cara, tal com és. I un dia una d’aquestes persones es gira, veu les coses tal com són i comença a pensar. En el cas dels seus bens també podríem ben dir que només han vist les herbes que mengen, el gos que les guia, vostè i el seu bastó. Doncs miri, jo voldria provar amb una de les seves bèsties la meva analogia de la caverna. O sigui, fer girar un animal, apartar-lo de la resta del ramat i ensenyar-li la vida que ha estat passant al seu darrere, sense que ell se n’hagués adonat mai. Convertir el be en filòsof i que es qüestionés el seu futur, la seva raó d’existir. Que pensés, en definitiva.”
Plató va haver de fugir cames ajudeu-me. El pastor l’estava perseguint brandant el bastó amb ganes de fer-li veure a ell la realitat de les coses.
Pel cap baix, però, es podria dir que havia convertit el pastor en filòsof. O potser encara havia aconseguit una cosa més important. Perquè mentre corrien Plató i el pastor per la vall, de reüll un be mirava l’escena amb molta atenció.

diumenge, 6 de març de 2022

La biblioteca - Manuel Brugarolas

Aquesta obra, La biblioteca, forma part de La trilogia del perdó, iniciada per Les altres troianes (Premi Teatre Breu Inicia't de l'Ajuntament de Badalona 2017) i que continua amb El mur. La biblioteca va quedar finalista del Premi Born de Teatre 2018.

Al diari de cultura, Núvol, l'1.08.2016, Clàudia Rius va publicar un article en el qual es feia ressò del reportatge de Mike Thomson titulat Sirya's secret library. En ell s'explicava que, durant el llarg setge de Damasc, en un soterrani del suburbi de Darayya, ocupat per les forces rebels, joves voluntaris, la majoria estudiants, havien rescatat entre les runes a prop de 14.000 llibres de tots els temes: Narrativa, Història, Poesia, Ciència i Tècnica. L'adreça d'aquesta biblioteca subterrània es mantenia en secret per protegir-la. Un dels estudiants que havien pres al seu càrrec la biblioteca, era Abdulbaset Alahmar, de vint anys. Alahmar va explicar a Mike Thomson que ell, sobretot, llegia poetes àrabs i autors francesos, però que el seu llibre preferit era Hamlet. "Llegir m'ha fet més fort", li va dir. I va afegir: "En certa manera, la biblioteca m'ha retornat la vida".


diumenge, 5 de desembre de 2021

Art brut - Jordi Tena i Galindo

 Art brut, 14è Premi de Teatre Breu Andreu Solsona, s’ha imposat entre 21 obres presentades. El jurat ha volgut destacar «l’originalitat del tema i el llenguatge acurat que fa servir l’autor. L’estètica de la disposició escènica és senzilla, els actors i actrius, suficients per donar vida a la història, i el desenvolupament de la trama enganxa a l’espectador, que espera un final de novel·la negra que compleix les expectatives. És una obra intel·ligent, documentada, seriosa i reflecteix la indefensió dels malalts mentals quan internen en un centre psiquiàtric».

Jordi Tena i Galindo (Barcelona, 1980) és llicenciat en Dret i funcionari a l’administració local. Com a escriptor s’ha dedicat especialment a la poesia. Ha publicat tres poemaris i ha participat en nombrosos recitals poètics. Així mateix, ha participat com a col·laborador en programes radiofònics dedicats a la poesia. L’obra amb què ha guanyat el Premi de Teatre Breu Andreu Solsona és la seva primera incursió en la dramatúrgia.



El fil és teu... i altres poemes - Joan Puche







divendres, 3 de desembre de 2021

Síntesi - Toni Prat

La imatge és essencialment sintètica, mostra d’un cop d’ull i de manera quasi instantània un duplicat il·lusori, una aparença de la realitat perceptiva, d’allò visible. Una aparença simple que conté, amagada, la complexitat de les coses, d’allò real. Moltes vegades ens quedem només amb aquesta aparença, però l’artista, el poeta, ens commina a fer surar la complexitat que s’amaga sota l’aparença: “Totes les coses visibles amaguen una altra cosa visible”, deia René Magritte. La realitat s’amaga sota l’aparença de les coses, dels objectes.
Toni Prat té el seu propi mètode per fer aflorar aquesta realitat que s’esmuny sota l’epidermis d’allò visual. No és un mètode pròpiament seu, Magritte entre altres, ja el va utilitzar. Es tracta de juxtaposar, de relacionar, objectes quotidians d’una manera improbable o sorprenent, de manera que aquesta juxtaposició generi en l’espectador idees. Idees normalment escabroses, ombrívoles, inquietants, pertorbadores. Idees carregades a vegades de continguts polítics, de referències sexuals, de propostes que contradiuen o subverteixen la funció dels objectes reproduïts en la imatge. Tot plegat, en un conjunt determinat per una voluntat de crítica, de provocació, amb dosis de sornegueria i “una mica de mala llet”.       
Miquel Pérez i Mas







dissabte, 27 de novembre de 2021

Memòria de la pols - Valentí Soler

Cal justificar un llibre de poemes, o el seu títol? És que el lector no tindrà ja prou criteri per arribar a les pròpies conclusions? Ben segur que sí. Permeteu, però, que l’autor pugui dir-hi alguna cosa. Aquest llibre conté un primer apartat (“D’un vençut català, roig i obrer”) escrit gairebé a raig aquest final d’estiu. Va seguit d’uns altres aplecs de poemes (“Molts anys i molts capvespres”, “Sis homenatges” i “Dues cançons i dues nadales”) que són el resultat de fer aquella acció tan descriptiva que l’enyorat i admirat Josep Gual va triar com a títol per al seu darrer llibre: abocar el sac. Però això de remenar, al fons dels calaixos, carpetes gairebé oblidades, de fer la tria de poemes i, sovint, retocar-los, esmenar-los, refer-los o bé trencar el full i abandonar-lo definitivament, és un procés en el qual l’autor s’encara també amb la visió panoràmica del seu trànsit creatiu. La vida que ja ha passat, la cendra del goig i el dolor. El record retorna a moments viscuts, personals i col·lectius, que ja són només història. Camí passat, però camí fet. I un també s’adona que el to dels versos escrits només fa quatre dies té una vibració gairebé idèntica a la d’altres, vells de potser quaranta anys. Llavors, l’autor, fill de vençuts i que, com la immensa majoria dels seus coetanis, va mamar el silenci i la por de la dictadura, pensa que sí que hi ha una continuïtat en tot el volum: la voluntat de fixar la memòria prohibida i soterrada dels vençuts. Dels qui van lluitar i seguiran lluitant sempre per viure amb dignitat. Fins que esdevinguin pols, digníssima pols que cal recordar. Memòria de la pols.

I

No vas estar pas d’aquella mena
d’elegits
dels qui, per exemple, algú pot dir:
“L’esguard serè, un ample front
i el nas aquilí dibuixaven
un evident destí de triomf”.

És clar, tanmateix, que aquestes coses,
tals bestieses, no es diuen mai
per parlar d’un modest contramestre
de teixits.

II

I, de fet, tampoc no fora cert,
pare meu,
perquè tu vas ser, senzillament,
un de tants d’aqueixa majoria
dels qui, just quan naixem, ja quedem
allistats per vida a la lluita
per resistir l’embat de l’abús.

Car som de classe treballadora
i, a més, de nació ocupada
amb menyspreu.

III

Ras i curt: vas ser un perdedor.

T’ho ben dic
amb tot l’honor del mot i dels fets
que et donaren tal condició: 
un vençut català, roig i obrer.

Un de tants, i un entre tants: un, però.
Un que vas treballar i lluitar
pels drets bàsics i la llibertat
de viure entre ciutadans iguals.
I ho escric.