En Joan de la Vega és fill de la primera generació democràtica d’aquest país, i també d’aquella generació que estrena la Llei de política lingüística de l’enyoradíssima Aina Moll. I per això no renuncia a res i fa l’exercici d’escriure i expressar-se en les dues llengües que reconeix com a seves, que formen part dels seus drets. Així, en Joan és un poeta de llarga tradició en castellà, autor d’un bon grapat de poemaris: Intihuatana (Barcelona, 2002), el poema en prosa Ladino (Gijón, 2006), Trilces Trópicos. Poesía emergente en Nicaragua y El Salvador (Barcelona, La Garúa, 2006), La montaña efímera (Barcelona, 2011), Una luz que viene de fuera (Barcelona, 2012), 365 haikus y un jisey (El Prat de Llobregat, 2012), Y tú Pirene (2013), mereixedor del X Premio César Simón de la UV, Medio mundo en luz (2018), En torno a Issa y otros difuntos (2021), Lo que dicen las piedras Páramo, 2023) [també haikús].
En català ha publicat El verd el roig el negre (Pont del Petroli, 2014), Bare nostrum (La Garúa, Tanit, 2015), Manat de dol (Pont del Pretroli, 2016), El tot solitari (La Breu, 2019), Poètica per a una exhumació (2021) i aquest Haikus d’Incles / El camí de l’obaga, també editat pels amics del Pont del Petroli, 2024.
I com no pot ser d’altra manera, la poesia d’en Joan de la Vega ha estat recollida en antologies i revistes, per exemple a Campo abierto. Antología del poema en prosa en España 1990 – 2005 (Barcelona, 2005),‘Pájaros raíces, en torno a José Ángel Valent’ (Abada Editores, 2010), també i a revistes com Alhucema, Turia, Piedra del Molino, Vulcano, Alba y Letra Internacional, Barcelona review i Caravansari, entre altres.
No és habitual trobar gaires poetes que exerceixin de poeta bilingüe, encara que ell ho manté des fa més de deu anys, i això l’obliga a fer el sobreesforç de viure dos mons poètics i dues tradicions poètiques. Si ja és difícil estar al dia del que s’edita en una llengua, estar al dia del que s’edita en dues no és cosa fàcil en un món editorial tan fugaç, en què les novetats inunden els taulells i simplement el pas dels mesos esdevé trituradora de llibres i flagell de poetes. Avui la poesia no es sustenta només als taulells de les llibreries, té el seu braç fort al carrer, en recitals, presentacions de llibres i els munts d’actes que cal fer per aguantar una novetat més enllà de tres mesos, per guanyar-se un petit racó en el cor dels lectors. El llibre de poemes ha de competir per un petit espai de visibilitat que, a més, ha de sobreviure entre altres formes poètiques d’espectacle que poc tenen a veure amb la feina reflexiva i pacient del poeta.
En Joan de la Vega és un poeta de fons, com en la seva altra faceta habitual el poeta també corre una carrera de fons en què el principal repte és la pau amb ell mateix, amb el seu cos i el seu entorn, però també amb la seva ment i amb l’odre amb què la paraula poètica dona sentit a la seva existència. En poeta corre i reflexiona, reflexiona i corre, diria que ja és indissociable. I les seves reflexions en aquest darrer llibre ens duen a dos ports fonamentals, la Natura, sobretot a Haikus d’Incles, i les relacions amb la mare en El camí de l’obaga. Les dues parts del llibre estan més relacionades del que pot semblar en una primera lectura, i ambdues juntes donen sentit a l’ordre universal del qual en formem part. Per exemple, a Haikus d’Incles, el poeta ja ens diu: Emmalalteixen/ les fulles i la mare/ al mateix vers. Perquè el seu temps interior és el vers, i el vers es converteix en la seva mida d’un món que en aquest moment està fet de Natura i de la mare que es va llanguint a poc a poc, que ha tornat caduca, com les fulles, i que desapareix en la tardor accelerada de la demència.
Sobre la primera part de la Vall d’Incles és precís recordar que el haiku és una forma poètica de tradició oriental introduït a Catalunya a primers de segle per un poeta tan poc amic d’experiments formals com el mallorquí venerable i advocat respectat Joan Alcover, i que després ha estat continuat per poetes que en Joan ha llegit, com Agustí Bartra o Marià Manent. No és la primera aproximació de Joan de la Vega al kaikú, que havia conreat ja en castellà i en català en llibres anteriors, per això el domini de l’estrofa és evident i facilita la comprensió d’uns petits poemes que insinuen més que expliquen, que són simplement un traç d’allò que vol expressar, d’aquell paisatge que ha calat en l’ànim del poeta mentre corre pels cims de la Vall d’Incles:
Cada dia, somrius.
I se’m fa estrany
que la malaltia despulli,
amb tanta nitidesa,
la filla oculta que duies dins
El poeta fa un exercici clar per explicar el món que l’envolta i per encaixar les peces que s’han desencaixat per la crueltat d’una malaltia que no entén. I de mica en mica va construint a través del llenguatge un nou ordre comprensible, on els elements s’han de relacionar també d’una nova manera, perquè els codis han canviat. La desmemòria i les ombres de l’obaga aconsegueixen tenir sentit en el món intern del poeta que troba el seu lloc, que supera l’abisme del silenci i posa paraules al comiat, a la realitat de l’orfanesa imminent, al seu paper de llavor d’una nissaga que va desapareixent, a l’assumpció d’una realitat no volguda, però que cal afrontar.
Certament la mort sobrevola la segona part del llibre amb un tarannà existencial més que no pas com un tema en ella mateixa, la mort és una conseqüència i un destí que forma part d’un univers que el poeta mira d’endreçar. De vegades hi ha elements inesperats capaços de pervertir l’ordre intern de l’Univers, la fórmula de Joan de la Vega és recórrer a la terra i la seva força atàvica, estar en contacte amb la naturalesa, xuclar la seva saviesa i aplicar-la, si és que som capaços. Però la fórmula no li funciona sense l’eina fonamental que ho fa possible, comunicar la saviesa passa en el seu cas per la poesia i la paraula, la creació d’un llenguatge entenedor i que il·lumini és la seva opció.
Hi ha un tema que he deixat conscientment per al final, i és que el llibre no està exempt de riscos, d’un en particular que fa que tingui un bon mèrit; el tractament de la malaltia. El tractament de la malaltia en la poesia és el culpable d’uns quants nyaps que no han aportat gaire cosa al gènere. També d’alguns exemples reeixits, com I Déu en algun lloc, de Sònia Moll i, més recentment, Tremor, de Maria Antònia Massanet, però cal dir que no abunden. I és que la malaltia és un tema poètic difícil. La distància i la conversió del dolor personal en motiu de reflexió col·lectiva i universal és condició indispensable per no relliscar i caure pel pendís del sentimentalisme tronat. Joan de la Vega surt airós del repte i, a més, ens regala un llibre ben pensat, de bona factura i forma, tendre i dur alhora, esquerp en la superfície però amable en el fons, perquè l’assumpció és també el camí de la pau interior i de l’esperança. Tot plegat, motius més que suficients per llegir aquests Haikus d’Incles. Camí de l’obaga, editat a Badalona pels amics del Pont del petroli i que avui presentem.
