VI(r)US - 2 Antologia de poesia visual catalana

L’octubre de 2005 l’Associació Pont del Petroli publica a edicions fet a mà VI(r)US, una antologia dels autors “més actius i vius dins el món de la poesia visual dels Països Catalans”.
Una antologia radiografia un moviment o unes tendències d’un temps i d’un territori responent a posicionaments generacionals, ideològics o conceptuals, a criteris temàtics, geogràfics o a paràmetres estètics, socials o estilístics. Cert! Una antologia és una cartografia, una constel·lació en què tots els autors fan aportacions idiosincràtiques i valuoses: cada poeta, d’una manera o altra, transgredeix (i construeix) la tradició poètica anterior i ens demostra així que la poesia visual continua sent unes coordenades molt propícies per a la investigació artística. 

Una antologia però, sempre serà incompleta i sempre en caldran de noves des de noves perspectives i amb nous criteris. Aquest és un dels interessos de VI(r)US-dos, un recull que dialoga amb un compendi precedent: conscient que el panorama de la poesia visual és porós i dinàmic, es proposa veure què n’ha canviat i què hi ha perviscut els darrers quinze anys.

Participen a l'antologia: Santi Pau Bertran, Gustavo Vega, César Reglero, Ferran Garcia Mallol, Jordi Cerdà, Xavier Canals, Isabel Jover, Joaquim Brustenga, J. M. Calleja, Toni Prat, Dionís Orrit, Pere Sousa, Ferran Fernández, Pep Segon, Francesc Xavier Forés, Maria Romaní i Marcel Ayats, Jordi Badiella, Edu Barbero, Albert Aragonés, Joan Oriol, Eva Figueras, Carles Canals Masats, Joan Puche, Cristian Porres, Àlex Montfort, Agustín Calvo Galán, Sergi Quiñonero, Jordi Clopés, Eduard Escoffet i Àngels J. Sagués.

Són coses certes, llibre homenatge a Josep Gual en el centenari del seu naixement

El llibre que teniu a les mans recull l’homenatge que li reten un ampli grup de poetes de les més diverses sensibilitats, en reconeixement a la seva obra i record personal. A més, aquesta edició aplega tres creacions de poesia visual així com tres obres procedents de l’exposició “Poesia en Colors: Josep Gual”, de Joan Sansa, amb què el 13 de juliol es va inaugurar el Centenari Gual al local d’Òmnium de Badalona. També inclou, com a curiositat literària que regalem al lector, unes poesies extretes de “Marinada”, el primer recull que Josep Gual va escriure entre els 12 i 14 anys. Un exemplar mecanografiat d’aquest poemari va ser descobert recentment entre els llibres de la biblioteca de Gual per Marçal Font Espí, sagaç llibreter de vell i estimat conciutadà. Aquest fet ha permès exhumar uns versos primicers, que tanmateix ja insinuaven una alta potència poètica. 

D’altra banda, volem aprofitar aquesta ocasió del Centenari, per continuar afirmant l’absoluta vigència de la poesia i del testimoni resistent que ens ha llegat Josep Gual. L’actualitat de la seva obra poètica es basa en la defensa permanent dels drets humans, davant la vulneració dels quals, ja sigui aquí mateix o a l’altra banda del món, Gual hi oposa com una denúncia permanent el crit dels seus poemes. (del pròleg de Valentí Soler)

BADALONA
A Josep Gual, in memoriam.
Als poetes que han fet possible una memòria poètica al       
Barcelonès Nord.

Badalona era el temps de l’amor
entre versos i foc vora el mar,
joventut sempre oberta als camins.
I una pluja de llunes als somnis
de les lletres escrites pels arbres.
I la túnica blanca desada
sota el pas resistent de l’asfalt;
recitar en un museu amb poetes:
veus que encara ressonen dins meu
celebrant una llengua oblidada.
I crear-ne la imatge del món
per ser pont de memòria i vida.
 
 Vicenç Llorca

CARRER DEL MAR
 
El carrer que baixa, antic refugi
dels pescadors de la vila.
Temps perdut de barques
i de llegendes somniades,
cobert per les lloses encara recents
que la gent trepitja.
Però una brisa retorna els sentits
i la memòria 
d’una salabror estranya.
Com un esvoranc obert
envoltat de tanques,
la brisa mostra la terra
que s’amaga.
Treballadors amb la nafra oberta
d’una vida esclava.
Vells lluitadors, torturats,
represaliats.
Carn viva, delerosa encara,
de poder tancar la nafra.

Jordi Tena i Galindo 

Com un grapat de peix - Joan Sansa

Uns quants Nadals (i cap Cap d'any) de Coloma Lleal

Uns quants Nadals (i cap Cap d'any) és un recull on trobareu l'essència mateixa de la poesia de Coloma Lleal en una sèrie de nadales... no massa nadales tampoc.

Poemes acompanyats d'il·lustracions fetes per la mateixa autora. Potser de lluny recorden fugaçment l'estil de Saint Exupéry al Petit Príncep. És a dir, entranyables ornaments sí, però tendres i colpidors alhora van acompanyant perfectament el contingut dels poemes d'aquest breu pomell de sentides paraules. Perquè els poemes d'aquests Quants Nadals i en molts dels seus llibres l'autora ens col·loca al davant d'una altíssima veu sense massa cridòria, que penetra lentament quasi d'una manera imperceptible ben endins, nodrint-nos amb diferents i necessaris clams.

No hi trobareu a Uns quants Nadals ( i cap Cap d'Any) enyor de fum, fum, fum, ni regals al noi de la mare. Trobareu més aviat el camí que marquen diversos intents estelats cap a pessebres ben vivents, travessant mars i deserts, misteris i pors. Trobareu també la mà oberta de la llum de la poesia convertida també en desig esperançat per afrontar cada dia els Nadals que ens toquen viure , potser, des dels seus inicis humans. Aquí doncs teniu aquests versos de Coloma Lleal. Versos que hauríem sovint de recitar com a dècima de Nadal, no ja dalt d'una cadira sinó al mig de muntanyes amb ressò universal.

Dalt de la cadira

amb Foix i Sagarra

i amb tots els Joans

i també la Joana

que em donen la mà

faré rodolins

que no ho semblin gaire

faré rodolins

que em deixin cantar

les velles nadales

que no crèiem mai

que fossin veritat

dins la gran mentida

de tots els Nadals.

Venien d’orient

venien del sud

ni guia ni estel

ni cap companyia

i són tanta gent!

Venien de lluny

venien perdent

ni molsa ni bruc

tan sols amb la lluna

per trist aixopluc.

Venien d’orient

venien creient

que sense recel

germans trobarien

i no mala gent.

Venien del mar

i no van enlloc

veient que ningú

no els dona un ajut

ni arrenca a plorar.

La boira dels dies - Carles Cervelló

Carles Cervelló –doctor en literatura espanyola, docent, escriptor i editor– ens ofereix, en el seu nou lliurament poètic, un d’aquests mapes sentimentals. Proveït d’una àmplia cultura, literària i no, el poeta Cervelló fa ús d’una expressió ajustada i càlida, allunyada de l’afectació i de la grandiloqüència. A La boira dels dies ha decidit servir-se del poema en prosa per traçar l’itinerari d’un temps viscut. Al llarg de cinquanta-un poemes, Cervelló va dibuixant un recorregut on concorren tots els accidents geogràfics de l’experiència humana: l’amor i el dolor, la memòria i l’oblit, l’esperança i la por, la nostàlgia i la joia... I tot plegat, amb un eix vertebrador que, de ben segur, és l’imperatiu per antonomàsia que ens afaiçona: la noció del temps.

I no pas al costat del temps, sinó travant-s’hi amb precisió d’orfebreria, apareix l’altra gran protagonista d’aquest treball: em refereixo a la presència –que ens arriba propera, bategant, gairebé corpòria– dels éssers estimats que habiten l’univers de l’autor i que ell invoca, o damunt els quals diposita suaument el pensament. La visió del món que ens arriba a través d’aquests poemes és lúcida i compromesa, per moments nostàlgica, la visió d’un humanista que observa el món oportunament vacunat contra els miratges de l’idealisme ingenu i del nihilisme eixorc. I aquesta mirada del poeta –que sempre és prèvia a l’acció creativa– es va projectant també sobre els objectes i els detalls de la quotidianitat i els focalitza, tot dotant-los de nous atributs, mentre els va ubicant cadascun al lloc que li correspon dins el plànol de la seva realitat subjectiva; així, “les llambordes del pati”, el “barnús de seda”, el “whisky doble”, “les estovalles”, la “roba estesa”, “la catifa del menjador”, “el diari” o “la finestra mig oberta” esdevenen mollons d’un periple vital que compartim amb l’autor mitjançant l’utillatge prodigiós de la paraula. Un utillatge que Cervelló té ben greixat i sap fer servir amb pulcritud i elegància. (fragments del pròleg de Miquel-Lluís Muntané)

3

Ara que dorms i tot queda en una espera

silent, jo passo pel teu costat a cinquanta

quilòmetres per hora. Massa ràpid, penso,

per entrar en els teus somnis i fer-me

trobadís. No tinc temps per reduir l’esforç

de ser invisible.

4

Aquest dia té massa estones de vint-i-quatre

hores. L’aigua de l’aixeta no para

de gotejar i tinc l’absurda consciència de

no tenir res a fer, llevat d’esperar-te inútilment.

11

La nit no acaba de fondre’s. El temps és

un destorb quan s’insinua un canvi de

sort en començar el dia. Si poguessis

eliminar-lo, ho faries sense pensar-t’ho.

Mentre no arriba la decisió final, però,

segueixes mirant l’hora immòbil al rellotge,

la lenta agonia dels minuts infinits.

Últim record de l'Arcàdia - Jordi Tena i Galindo

Aquesta estranya primavera de 2020 veu la llum un nou llibre del poeta Jordi Tena i Galindo. ÚLTIM RECORD DE L’ARCÀDIA

El poeta ens mostra en aquest recull un ventall ben estructurat magnífics instants poètics. Potser un adéu als fugaços temps de felicitat com el poeta ens anuncia en un dels primers poemes: Vull saber / si això és felicitat, / l’absència d’inquietuds / per una connexió / del tot passatgera. / Un petit gest, / emocions senzilles, / sensacions plaents, / que al cap de poc / ens abandonen. / Després torna aquell estat / que ens recorda / allò que som / I les pedres que empenyen / per a la lluita.

De mica en mica anem assistint al profund viatge vital de l’Espècie. “Vida publica, vida privada, vida secreta” Palpitants relacions entres cossos i ànimes. I la memòria, creant evocacions aferrades a la pell: Cap al vespre la memòria / s’apodera del meu ésser / i passejo entre les boires / que esdevenen intangibles.

L’itinerari per aquest ÚLTIM RECORD DE L’ARCÀDIA ens deixa un pòsit de trobada constant al fons dels passos, dels més obscurs als més lluminosos, a voltes amb clars brins de mots esperançats: En el silenci, però, algú cerca entre deixalles / i troba un petit tresor a la brutícia: / un vell ideal que no caduca, / un vell pensament que aporta eines / en un univers malferit per la misèria.

 

KUNDALINI

Finit el temps de torbament

o de tristor profunda,

sorgeix com si res,

per uns moments,

el goig de viure.

Moments de pau

sense temors

en què oblidem

allò que ocupa

la duresa quotidiana.

Una nova energia

que impregna de llum

els mals que ens afligeixen

per l’aplec inevitable

d’experiències.

Vull saber

si això és felicitat,

l’absència d’inquietuds

per una connexió

del tot passatgera.

Un petit gest,

emocions senzilles,

sensacions plaents,

que al cap de poc

ens abandonen.

Després torna aquell estat

que ens recorda

allò que som

i les pedres que empenyem

per a la lluita.

Però esperem

els nous moments

que ens aportin aquell goig,

l’energia lluminosa

que ens reforça.
 

LA MENT I EL MÓN

Un entorn que ennuega pren força

en els caus amagats de l’entranya.

La inquietud que neix esquartera

la calma silent que existia.

L’amenaça velada pren vida

quan la llum penetra instintiva

en un joc de veus que delaten

la por i el dolor que ens envolten.

La reacció sorgeix elèctrica

en la ment totpoderosa

però a cops perd la batalla

quan la guerra és més ferotge.

Tot sovint el dolor ataca

amb extrema virulència

i entre trinxeres absurdes

desborda la ment humana.

Ment que es mou, far protector,

però alguns cops tan absurda,

que veu gegants on hi ha pau

i aterra molins on hi ha gra.

Els ulls clucs no perceben

la immensitat del perill

i el tacte adormit no sent

la magnitud del dolor.

Tot esdevé més plausible

si la consciència assumeix

que la ment humana és forta

per controlar l’amenaça.

 

 

 

 

 

Poesofemes-poemes visuals - Gonçal Mayos i Toni Prat

Intercalar poemes visuals de Toni Prat i poesofemes de Gonçal Mayos els superposa inevitablement. Interpel·len l’amable lector i assumeixen els riscs que els vinculi. No és, però, cap joc de “ventríloc”. Els poesofemes no verbalitzen els poemes visuals, ni aquests en són cap imatge equivalent.

Són dues provocacions paral·leles però especialment amicals. Obren un diàleg amb comuna i diversa voluntat de captivar el lector. Volen fer gaudir... i pensar. El lector és cridat a la joia de la poesia, de la filosofia, del concepte i, sobretot, de la metàfora. Sens dubte, poesofemes i poemes visuals es “fan l’ullet” mútuament. Es llencen les pròpies metàfores fins i tot violentament! Arrisquen atrevits “tu ja m’entens”. Són erronis o encertats? I en quin aspecte concret? Pertoca al lector decidir-ho en cada cas. Només el lector pot jugar a ser “oracle” del llibre-repte present; els “autors” hi van renunciar inclús abans d’exercir-ne “l’autoria”.

Gonçal Mayos hi ha seleccionat els poemes visuals de Toni Prat que el “provoquen” més creativament. Però tots dos han evitat curosament parlar-ne, per eliminar conscientment tota “contaminació” o “aiguabarreig” que enfosquís les diverses propostes. No distreure, ans potenciar lliurement conceptes, pensaments, ironies, metàfores, metonímies, hipèrboles...

Res més enllà. Tampoc importa si són visuals o verbals. Són poemes!”

 

 

Hom protesta: un telèfon que només pot parlar amb ell mateix. Quin contrasentit! Ara bé, quantes vegades només ha servit per això? Quantes vegades únicament ens escoltem a nosaltres mateixos? Quantes vegades la conversació és unidireccional o el que es diu “un diàleg de sords”?

Hi ha una significativa tendència humana a parlar sense escoltar. A escoltar exclusivament les nostres pròpies paraules o idees. En sociologia de les xarxes socials se sol anomenar “efecte túnel o bombolla”. Només s’acaba percebent una petita part (la part oberta del túnel) de tot del camp sensorial. O acabem tancats en la pròpia bombolla d’idees que nosaltres mateixos ens hem creat.

 

 Quantes vegades reproduïm el que odiem? El poema visual ens sorprèn malgrat que és bastant habitual, perquè reflecteix una profunda paradoxa. Sovint no podem sinó repetir en altri allò que rebutgem en nosaltres mateixos Se n’adona l’ocell que -en la seva gàbia- té el seu propi ocell engabiat? Respon a algun tipus de vana revenja? Es distreu del seu engabiament? Se li fa més suportable la pròpia situació, si aconsegueix tenir algú altre empresonat? Pateix menys si pot fer patir algú altre. O és l’únic que ha vist i concep?

M. E. Escher imaginava sovint imatges fractals on es reiteraven infinitament situacions d’aquest estil. La nostra vida quotidiana està plena d’aquestes situacions paradoxals. La poesia filosòfica visual ens obliga a adonar-nos-en.

De sobte, ens reconeixem com a ocells engabiats que anhelen empresonar el seu propi ocell. Com ells, el mirem embadalits, mentre perdem la consciència del propi engabiament. Ho naturalitzem, considerant-ho una constant còsmica o un destí personal. I no ens adonem que així reforcem la nostra presó.

Un altre tornemi, si us plau - Paco Fanés

No m’ho puc creure. Els darrers llibres de Paco Fanés semblava que anunciaven un claríssim, imminent episodi d’autòlisi poètica. Doncs no, el poeta ravaler-badaloní ens ha pres ben bé el número. A mi la primera, ara que una servidora tenia coll avall el seu desastre anunciat i preparava una pregària pòstuma de la seva obreta –i potser sobrenada a la seva persona– resulta que ens agredeix sense pietat amb el que ell en diu: unes humils memorietes (quan em va enviar un correu amb les entranyes del llibre i posterior trucada a les dues de la matinada ja em va amenaçar dient-me que aquests relats eren els de la primera part d’un no sé què molt autèntic i contundent).

I aquí el tenim fresc i revifat com un fènix que ens torna a embolicar amb pasta de paper les àrees cognitives més allunyades de la poesia. Aquesta vegada amb els xuixos –en diuen tornemis a Badalona– amarats amb gots i més gots d’espirituosos licors i per farcit un pomet de toves llagrimetes per justificar la feina. Però quin treball és aquest? No dic que no hi hagi una certa gràcia en alguna d’aquestes evocacions. Tocs d’un estrany deliri protagonitzat en els antres més subterranis de la pols de la imaginació. Pinzellades de tendresa que semblen veritables actes de contrició. Melassa nostàlgica encobrint itineraris impossibles dels personatges més sòrdids d’un temps, d’un país i, d’una ciutat... El bard estava serè en algun moment quan va escriure aquestes penúltimes pàgines?

Bé, al fons del fons en Paco voldria fotre el camp ben lluny d’aquests allevantats carrers –podeu incloure-hi el país–, però ja ho deia Pere Quart: al poema Assaig de plagi a la taverna... Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase i estimo a més amb un irrevocable amor aquesta meva i –nostra– bastant neta, envejada, bonica pàtria. Així que podem dir ben alt que en Paco Fanés sempre tornarà a signar els papers del cens a Badalona.

 

Em costa molt, però per ser justa també vull advertir que, malgrat tot el garbuix d’inclassificables intents per bastir una mena de llibre de memòries en aquestes al·lucinades pàgines trobareu, entre la palla mal amuntegada, veritables agulles de plata que el poeta fa servir per mostrar el seu petit reconeixement a la ciutat que el va acollir i recollir aquell any de 1977 quan gairebé tot era encara singular i sencer. I no sé, potser massa humà. Us puc assegurar que aquests tornemis no embafen.

Isabella Peabody