Just Cabot i les veus vives de l'exili de Valentí Soler

Quan va marxar a l’exili l’any 1939, Just Cabot era considerat un dels periodistes més ben informats de Barcelona. Va traduir al català El roig i el negre de Stendhal. Va ser el creador i l’ànima de la revista Mirador i era un crític temut (conegut com Just, l’injust per alguns dels seus damnificats). Però molts de nosaltres no el coneixeríem si no fos per la feinada que, d’un temps ençà, està fent el poeta badaloní Valentí Soler, en paraules del seu amic Quim Torra “expert mundial en Just Cabot”.

Va ser l’editor i expresident de la Generalitat Quim Torra qui va publicar l’any 2009 Just Cabot, el periodisme silenciat, de Valentí Soler, i ara prologa el seu nou llibre Just Cabot i les veus vives de l’exili, en què coneixerem els amics i interlocutors de Cabot a través de la seva correspondència. Aquestes cartes són un retrat molt aproximat a les vivències d’un moment de la nostra història que ens ha d’interessar conèixer bé: la desfeta i l’exili.

Just Cabot es va exiliar la nit del 4 al 5 de febrer de 1939 a França. Tenia quaranta anys i estava en el moment àlgid de la seva carrera periodística. Va acabar residint a París, on va col·laborar amb l’Organisme d’Ajut als Refugiats Espanyols. Durant l’exili, es va refugiar en els llibres i en la correspondència amb els amics perquè, segons deixà escrit, “era l’única possibilitat decent de practicar l’escriptura”. Efectivament, Cabot va morir l’any 1961 a París sense haver publicat cap llibre. La correspondència amb els amics i coneguts va ser la taula de salvació per a un home que estava fet per escriure.

La lectura de Just Cabot i les veus vives de l’exili és emocionant, en ocasions dolorosa, sempre interessant. En aquest nou llibre no és Cabot qui parla més, sinó els seus amics i coneguts, els seus corresponsals. Amb traça i enginy, Soler ens proposa endinsar-nos en l’univers Cabot d’una manera diferent i inèdita. I el resultat és apassionant. Ens internem en la vida d’onze amics de Just Cabot i un darrer amic imaginari, Walter Benjamin. Barrejant la història amb la narració biogràfica, amb rigor i una prosa clara i àgil, Valentí Soler ens desenterra una mica més un tros de la nostra història, el d’un moment extraordinàriament dur: la desfeta i l’exili. Excepte un dels onze amics “reals” de Just Cabot, tots ells en són dignes portaveus. I en qualsevol cas, tots són siluetes de l’esfondrament de 1939, de la immensa desfeta, del tall sec en l’imparable moviment de recuperació nacional on la llengua i la cultura eren els pilars fonamentals.

Com a epíleg o afegitó a la correspondència de Cabot, l’autor del llibre, Valentí Soler, ens ofereix encara un regal final: l’amistat imaginada entre Cabot i Walter Benjamin, dos intel·lectuals exiliats amb vides paral·leles. Una invitació a atrevir-nos a comparar els nostres millors intel·lectuals (silenciats i forçosament oblidats) amb els seus contemporanis.

No hem pogut recuperar-nos de la destralada franquista. Però per això és més necessari que mai que celebrem aquest treball que ens recupera un tros d’aquella memòria esquinçada i que ens omple un buit, un de tants buits que el nostre país encara ha d’omplir.

Extractes del pròleg del Molt Honorable Quim Torra i Pla i de l'article de Sílvia Soler al Diari Ara del 4 de maig de 2024.