La pell trencada de Conxita Jiménez

La pell trencada, el recull que tens a les mans està format per 18 poemes, però la meva impressió és que es tracta d'un llarg poema dividit en capítols. L’autora fa servir un heterònim masculí moribund que va recordant en primera persona episodis de la seva vida, alguns molt durs i punyents, altres sensuals, però sempre amb el dolor de la pèrdua, amb un cert sentiment de culpabilitat i amb la nostàlgia de no haver-los viscut com calia o com pensa ara que calia.

El recull és una elegia, però al darrer poema ens ho vol confirmar “Dedico una elegia a un gran desconegut. / És mort de fa tant temps que ni tan sols m’esguarda / l’absurd del seu record inesgotable i mut.” L’home reflexiona i alhora té por a la recerca del sentit, com si allò que estimés i allò que temés fos dins seu alhora: “Pretenc percebre en ell aquell desconegut. / El sento tan proper i a la vegada estrany”. De vegades ens costa reconèixer-nos tot i veure’ns al mirall “M’adono que el reflex que observava és molt fràgil. / Només el pas del vent i la pluja el deformen / i encara que la imatge alterada retorni / sé que m’ha abandonat, sé que en el fons s’oculta, / i que mai no ha tastat l’acidesa d’un crit.” Al llarg del poema divaga entre ell i el reflex, però finalment reconeix que “De sobte me’n recordo: l’oblidat era jo”. (Rodolfo del Hoyo del pròleg del llibre)

 

Setembre. Mes que aferma la foscúria
i la fredor incipient que cau serena
com un paper grisós, sofert, solemne,
de les cases tancades, de les cares
cobertes d’una pàtina profunda,
com una flor metàl·lica, no oblido
que no estaré mai sol malgrat els canvis.
Recordo un buit cobert de llum de taula
i un vent dubtós nodrit de guants tallats.
Recordo un so bullent entre les mans
i un camí abrupte seduït per una onada.
Recordo un llit blavós sota una biga
i una cortina travessada pel despit.
Calladament desperto d’una amable
dolçor caldosa que em revela que no sóc
tan feble que no sàpiga oblidar.
I segueixo en un tram on tot s’exposa
en una línia que reté un gest nítid
que s’allibera com un son perdut.
Abraço el sòl banyat. T’enyoro, mare,
encara sento el teu perfum lletós
i el meu desig de despertar al teu ventre.
Tants anys callada, sento al cos l’absència
de tu, ferida dolça entre les mans:
me’n vaig anar i quan vaig tornar no hi eres.
Plena de sal la teva pell trencada
es filtra en mi com un record perenne,
plena de solcs la teva veu em diu
que sóc tan lluny que el temps s’esmuny i minva,
plena de fosc cada minut aguaita
i el sòl m’amara amb una gran nostàlgia.
Com sóc tan sol ja ni tan sols recordo
els dies que eres tan present en mi.
I em sento transparent com una cala
humida d’aigua fràgil i sorpresa
per la fortor invasiva de la llum.