"El verd, el roig, el negre" de Joan de la Vega

Això no és teatre, sinó poesia. Mentida! No és poesia és Poesia en majúscules, perquè la que va amb el cap cot sempre necessita amagar-se rere les lletres petites de tanta covardia, i molts pocs són capaços d’atrevir-se a atrevir-se. I no diré que Joan de la Vega ho aconsegueixi, no, perquè Joan de la Vega sols vol fracassar, cada vegada millor, sí, però fracassar, cagar-la i contribuir a aquest bassal significant d’excrements i vòmits demencials de tan preciosos que són, ara mateix, casa seva, aquest cor seu pútrid i despullat que ens arriba com una ofrena libidinosa. Joan de la Vega no anhela cap altra cosa que no sigui la sang catapultada, el mot groller, l’atac amb armes de destrucció lasciva com són les paraules. Jaume C. Pons Alorda (del pròleg del llibre)

20è

Hi ha l’ocell
altiu
i una flor
inescrutable

una allau d’estels
melosos

la fiblada de la carn
el batec de la son

si fa no fa
-desposseït de mi-

l’erta plenitud

12è

Al captard
la llum foscant
regalima el corrent
i crema la vall
entre fulgents papallones

la fredor immanent
pren vida i forma

insecte de nit

POETARI

En silenci
he vingut
per acaronar
el vostre fum

patum d’escollits

ferum de poetes

portada de Carlos Azagra