Un paisatge és sempre una paret.
Tu que contemples t’hi capbusses d’un salt,
voles sobre el camí que s’esmuny pel boscatge
(o el mar)
i sents la brisa que alleugera les hores.
Saps que a Terra Ferma només s’hi torna.
La llenya de l’arbre caigut
Fes llenya de l’arbre caigut.
Fa fred i la nit s’atansa.
Cremarà lent tot el vespre fent recompte dels anys.
A l’alba, quan la rosada glaci i la boira et cegui,
enclotada a la cendra hi trobaràs la brasa.
Et durà, rabiosa, la llum d’un nou dia on escalfar-te.
Verbum supernum prodiens
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada