Primeres Pedres: "Arrelar"

Amb el projecte "Arrelar", la càpsula del temps de Pomar, Paco Fanés i Joan Puche participen a "Primeres Pedres, la refundació permanent de la ciutat" al eix est de Badalona. En el fons, cada una d’aquestes càpsules temporals són una aposta pel futur, una forma de connectar-lo amb el present. El que pretenen és enterrar, com si fos una llavor, l’esperit del barri, aquells trets d’identitat que l’han fet tal com és avui i amb els que s’identifiquen els seus habitants, deixar un temps per que pugui arrelar i recollir en un futur els possibles fruits.



Al·locució per un enterrament
Avui aquests turons que miren la Mediterrània ens observen per a donar testimoni d'aquest acte de confiar al caliu de la terra de Pomar aquesta capsula del temps que transporta retalls de la crònica d'aquestes contrades. Aquí, a l'est de Badalona (perquè Pomar és el primer amic de la ciutat en rebre el sol de cada dia) arrelem i cantem perquè els dies futurs sàpiguen del nostre camí. Aquesta capsula ens dirà demà moltes de les lluites, molts dels somnis amb els que Pomar ha guarnit els dies de la seva història.
Dins d'aquesta acció creativa, memorial i lúdica que ara inaugurem esperem que hi fecundi la llavor dels instants i doni els fruits d'una gran collita d’il·lusions i somnis complerts. Arrelem perquè aquests carrers que avui evoquen el seu record en aquesta pedra-càpsula tinguin la força de tots els vents , de totes les aventures dels seus fills i la visió constant de la clara identitat dels homes i dones de Pomar.
Lliurem a la terra l'esperit de Pomar en aquests representatius trets de la identitat que han fet el barri tal com és avui i amb els que s'identifiquen els seus habitants.
Amb aquest ritual pagà, creatiu, festiu; arrelem. Amb el sol creixent de l'est, fem que la grana soterrada es transformi en clar futur: en la realitat dels somnis de cadascú, i de tots.
ARRELEM!!!

Els dolents no guanyaren perquè els bons no els en deixaren
Respirar…
estirar-nos amb l’esquena ben recta intentant treure-li els ulls a la hipocresia. No demanar perdó per no plorar. No necessitem originalitat ni novetat en las idees, només necessitem que ens les deixin fer. Que collonuts que som canviant el destí que altres volien imposar-nos! Tertúlies de veïns als seients assolellats dels parcs, entre els riures dels nens que juguen, addictes a l’emoció, entre les veus dels grans, veus que parlen de lluites, d’interessos comuns i de reptes aconseguits, de “queremos la luz” i del segrest d’autobusos… i de tantes petites heroïcitats que converteixen allò insignificant en quelcom inconteniblement gran…

Patty de Frutos i José Manuel Vara