Pau Riba té una manera trobadoresca i molt seva de tocar la pera a les paraules, d’inventar senyals, de trobar entremesclaments dements de mots pròxims o remots. Si Pau Riba ha saquejat i sacsejat la fonètica del rock, la del folk, la de la cançó (tradicional i no), la de la poesia pura i la de la prosa, és perquè li interessa la fonètica de l’amor, i per això el preocupa la fonètica del nostre destí, del viure i del morir, del néixer i del créixer i del tenir fills. I fonètica ho dic en sentit ampli, des del més simple ah! fins als trencacolls més emocionants del significar. Pau Riba no és provocador pel sol gust de provocar, que també, sinó sobretot perquè diu i fa el que li sembla que ha de fer i, inevitablement, sovint, trenca les previsions dels organitzadors, rebenta la bombolla del públic i desperta amb calfreds el sopor dels mons polític-o-culturals, que malgrat tot no tenen cura i de seguida tornen a fer pell morta, perquè els interessa més la insensibilitat.
Enric Casasses
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada