Les
paraules són els esprints que mai no podrà fer per a desfogar-se, si no vol que
el seu cor exploti. Estima, beu, viu i no es talla. Coneix els seus límits. Va
tirant fins que pensa que pot córrer algun perill. No sap si té molt a dir,
però el que ha dit fins ara li agradaria que fos llegit.
Una novel·la breu, però contundent, vital, amb esperança sempre.
Hi ha qui surt a passejar i s'entreté contemplant tot allò que va descobrint i que, tot i que passa sovint pels mateixos llocs, té la sensació de veure-ho per primera vegada. En Josep Estruch, en canvi, surt a passejar, o a ramblejar si ho preferiu, i va trobant paraules. Parla amb la seva mare o amb la veïna, i es sorprèn en escoltar unes paraules que no era conscient d'haver-les sentit mai abans. Veu uns nois que s'empaiten, i li ve a la memòria tot un reguitzell de paraules d'uns jocs als quals ja no sap jugar ningú. Veu una nena amb una fruita a la mà i, amb el nom d'una fruita que ja potser no la podrà trobar a plaça, li arriba la tristesa en recordar uns gustos i unes olors que tenien noms i cognoms i que, com totes les paraules antigues, fa olor de magdalena.
De totes aquestes paraules retrobades al fons de la memòria en podia haver fet llargues tirallongues àrides. Però, com a bon passejador, s'hi entreté una bona estona i es pregunta d'on venen, i com i per què han arribat fins a nosaltres, i també, ai las!, com i per què les hem anat perdent. Sense grans disquisicions teòriques ni grans escarafalls. Simplement, com una llarga conversa amb una persona sàvia, de vegades irònica, sovint riallera, que ens va recordant un munt de coses que teníem ja mig oblidades, i que, a més, ens permet de descobrir-ne d'altres que potser no havíem conegut mai.
Una llarga i lluminosa passejada pel passat i el present d'una llengua que ens dona dades noves, sempre imprescindibles, per conèixer la seva immensa riquesa i que ens obliga a reflexionar sobre allò que, de tan pròxim, ens passa desapercebut: la inesgotable creativitat d'uns parlants que dia a dia, incansables, l'hem anat fent i refent, protagonistes pacients, de vegades genials, potser també un xic eixelebrats i no sempre comprensibles, de la seva constant, imparable, evolució. Perquè, com tota història de les paraules, aquesta és, en realitat, la nostra veritable història. Passegem-nos-hi de gust!
Coloma Lleal i Galceran
Amb només tres versos la veu poètica aconsegueix introduir-nos a tot un món, el del ferrocarril, però no és de cap manera un món aïllat, és un món connectat amb la seva època, i els autors aporten els referents necessaris perquè el lector completi el context.
La fotografia no fa el paper de suport, és un relat en paral·lel del mateix relat poètic però en un altre llenguatge artístic, la fusió és total. Ni les fotografies serveixen el text ni el text serveix les fotografies, és un autèntic procés de fusió en què dos llenguatge artístics dialoguen i conformen un tercer llenguatge, una unitat perfecta.
Salvatore Toma (1951-1987), va néixer a Maglie, província de Lecce, (Salento, Itàlia). Va abandonar la preparatòria per estudiar literatura i poesia de manera autodidacta. Del 1970 al 1983 va publicar sis reculls de poemes: Poesie, Ad esempio una vacanza (A Babi), Poesie scelte, Un anno in sospeso, Ancora un anno i Forse ci siamo.
Toma vivia en una casa de camp al districte de Ciàncole i allà, en l’aïllament de la província, escriu una poesia molt allunyada de la ideologització neoexperimental que es feia a Roma i Milà. Va percebre la innocència, la ingenuïtat màgica i misteriosa dels animals, i una cosa definitiva que els elevava perdamunt de l’home: la puresa i la moralitat. Salvatore Toma va ser un poeta oblidat pels grans editors. El reconeixement de la seva poesia va arribar l’any 2000 amb la publicació del llibre Canzoniere della Morte (Giulio Einaudi Editore), recull a cura de Maria Corti. La seva poesia completa ha estat publicada per Musicaos Editore sota el títol Poesie (1970–1983).
Aquesta traducció realitzada per JoanRa Lladós és la primera que publicada del poeta salentí.
Els aniversaris
els natalicis
les llibretes
les trobades
les frases irrefutables
i el gall dindi per nadal
són tot obra del temps
vent que passa
i no deixa més ànsia
que la d’aturar-lo.
I l’home
que davant de la mort
sempre s’ha venjat
enviant al futur
un mica del passat
retroba en aquesta tàctica ambigua
la dolcesa del pecat original.
No hi ha res que sigui
més banal que la certesa.
És la il·lusió sentimental
de nosaltres mateixos
que fa el temps
menys ràpid de l’usual.
Visc amb la idea de la sang
com un assassí.
És el meu clau ferm
el meu punt
d’encaix amb la vida
amb la bona sort
però acostumar-m’hi
mai no ho he aconseguit:
acostumar-m’hi a la mort.
Sovint penso en la mort
en la forma com diré adéu a la vida
com tindré la boca en aquell instant
les mans el cos.
Voldria morir em dic
sense saber-ho
a traïció
en un moment
que no m’ho espero.
Però vet aquí que l’alba
aflora novament absurda
i la vida esdevé altre cop
l’incontenible joc.
L’aforisme és un gènere literari singular i no massa freqüent. Constitueix una expressió tan breu i condensada com enginyosa, un art de la paraula minimalista que no és a l’abast de tothom, tot i que l’hagin conreat plomes tan insignes com Rabindranath Tagore, Hans Magnus Enzensberger, Milan Kundera, Jorge Semprún, Simone Weil, Michel de Montaigne, François de la Rochefoucauld, Oscar Wilde, Victor Hugo, Friedrich Nietzsche o Woody Allen. I, entre nosaltres, Joan Fuster, Josep Pla, Frederic Soler “Pitarra”, Joan Oliver “Pere Quart”, Santiago Rusiñol, Màrius Torres o Miquel de Palol.
I en Joan Tudela n’ha escrit un miler exacte, que ha dividit en dos capítols que corresponen al temps en què es van escriure i un breu epíleg on es donen a conèixer les referències i cites i podem conèixer breument la intrahistòria del llibre que presenta.
Un petit avançament del llibre:
Exigeixo a Déu que existeixi! És el mínim que se li pot demanar.
La sinceritat és perillosa: un assassinat pot ser –perfectament–un acte d’autèntica sinceritat.
Els abstemis em semblen sospitosos. Sospitosos de què? No ho sé. I això me’ls fa semblar encara més sospitosos.
Si us obliguen a triar llibertat o igualtat, sense cap mena de dubte, trieu llibertat i igualtat. Amb una mica de fraternitat, si pot ser.
No crec en la reencarnació; però si n’hi ha a la pròxima vida vull ser funcionari. Més ben dit, funcionari als matins i poeta a les tardes.
La virtut és voluptuosa, però esforçada; el vici és voluptuós, però fàcil: per això el vici té més adeptes
Joan Tudela ha treballat com a periodista a premsa escrita, ràdio i televisió; ha estat director de la revista Grama i subdirector del setmanari El Món. També ha treballat com a guionista de documentals a TVE. És autor de diferents llibres periodístics. Pertany al Col·legi de Periodistes de Catalunya.
Com a escriptor, ha conreat la narrativa, l’assaig i els aforismes. El seu últim llibre literari publicat és el recull de narracions breus Amb molt de gust. Molt actiu com a articulista, ha publicat centenars d’articles d’opinió a diaris –sobretot a l’Avui, al Diari de Barcelona i a El Periódico– i a revistes –sobretot al setmanari El Món. Pertany a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Aquesta obra, La biblioteca, forma part de La trilogia del perdó, iniciada per Les altres troianes (Premi Teatre Breu Inicia't de l'Ajuntament de Badalona 2017) i que continua amb El mur. La biblioteca va quedar finalista del Premi Born de Teatre 2018.
Al diari de cultura, Núvol, l'1.08.2016, Clàudia Rius va publicar un article en el qual es feia ressò del reportatge de Mike Thomson titulat Sirya's secret library. En ell s'explicava que, durant el llarg setge de Damasc, en un soterrani del suburbi de Darayya, ocupat per les forces rebels, joves voluntaris, la majoria estudiants, havien rescatat entre les runes a prop de 14.000 llibres de tots els temes: Narrativa, Història, Poesia, Ciència i Tècnica. L'adreça d'aquesta biblioteca subterrània es mantenia en secret per protegir-la. Un dels estudiants que havien pres al seu càrrec la biblioteca, era Abdulbaset Alahmar, de vint anys. Alahmar va explicar a Mike Thomson que ell, sobretot, llegia poetes àrabs i autors francesos, però que el seu llibre preferit era Hamlet. "Llegir m'ha fet més fort", li va dir. I va afegir: "En certa manera, la biblioteca m'ha retornat la vida".
