Haikus d'Incles / El camí de l'obaga de Joan de la Vega-Ramal per Bel Granya

Joan de la Vega, Santa Coloma de Gramanet (Barcelona, 1975), en realitat la vida d’en Joan estava marcada perquè va créixer entre el paper de la impremta del seu pare i ha viscut sempre de molt a prop el món de les arts gràfiques, un món gairebé desaparegut, on ell subsisteix, insisteix i repeteix una i altra vegada. No és estrany, doncs, que el 2004 provés com a editor amb la creació del segell La Garúa, que tot just acaba de fer els vint anys. Una tasca més que meritòria perquè La Garúa és una editorial de poesia, és allò de “més difícil encara”. I no és un editor qualsevol, perquè coneix l’ofici i li agrada el llibre ben fet, cuida les formes, publica llibres sabent que crea bellesa, són llibres bonics. Amb La Garúa en Joan de la Vega aconsegueix unir tots els seus interessos personals en un de sol: escriu llibres perquè és poeta, els maqueta, els edita, els imprimeix i els ven. A més, els llibres que ell escriu fan possible que ens parli dels temes que el preocupen, i així tanquem el cercle d’interessos d’en Joan, que és molt més divers del que pugui semblar a primera vista.

En Joan de la Vega és fill de la primera generació democràtica d’aquest país, i també d’aquella generació que estrena la Llei de política lingüística de l’enyoradíssima Aina Moll. I per això no renuncia a res i fa l’exercici d’escriure i expressar-se en les dues llengües que reconeix com a seves, que formen part dels seus drets. Així, en Joan és un poeta de llarga tradició en castellà, autor d’un bon grapat de poemaris: Intihuatana (Barcelona, 2002), el poema en prosa Ladino (Gijón, 2006), Trilces Trópicos. Poesía emergente en Nicaragua y El Salvador (Barcelona, La Garúa, 2006), La montaña efímera (Barcelona, 2011), Una luz que viene de fuera (Barcelona, 2012), 365 haikus y un jisey (El Prat de Llobregat, 2012), Y tú Pirene (2013), mereixedor del X Premio César Simón de la UV, Medio mundo en luz (2018), En torno a Issa y otros difuntos (2021), Lo que dicen las piedras Páramo, 2023) [també haikús].

En català ha publicat El verd el roig el negre (Pont del Petroli, 2014), Bare nostrum (La Garúa, Tanit, 2015), Manat de dol (Pont del Pretroli, 2016), El tot solitari (La Breu, 2019), Poètica per a una exhumació (2021) i aquest Haikus d’Incles / El camí de l’obaga, també editat pels amics del Pont del Petroli, 2024.

I com no pot ser d’altra manera, la poesia d’en Joan de la Vega ha estat recollida en antologies i revistes, per exemple a Campo abierto. Antología del poema en prosa en España 1990 – 2005 (Barcelona, 2005),‘Pájaros raíces, en torno a José Ángel Valent’ (Abada Editores, 2010), també i a revistes com Alhucema, Turia, Piedra del Molino, Vulcano, Alba y Letra Internacional, Barcelona review  i Caravansari, entre altres.

No és habitual trobar gaires poetes que exerceixin de poeta bilingüe, encara que ell ho manté des fa més de deu anys, i això l’obliga a fer el sobreesforç de viure dos mons poètics i dues tradicions poètiques. Si ja és difícil estar al dia del que s’edita en una llengua, estar al dia del que s’edita en dues no és cosa fàcil en un món editorial tan fugaç, en què les novetats inunden els taulells i simplement el pas dels mesos esdevé trituradora de llibres i flagell de poetes. Avui la poesia no es sustenta només als taulells de les llibreries, té el seu braç fort al carrer, en recitals, presentacions de llibres i els munts d’actes que cal fer per aguantar una novetat més enllà de tres mesos, per guanyar-se un petit racó en el cor dels lectors. El llibre de poemes ha de competir per un petit espai de visibilitat que, a més, ha de sobreviure entre altres formes poètiques d’espectacle que poc tenen a veure amb la feina reflexiva i pacient del poeta. 

El primer que sorprèn en atansar-se a l’obra de Joan de la Vega és la diversitat de formes poètiques conreades (el poema en prosa, poemes de caire narratiu, poemes més lírics, poemes curts, versificació de tradició oriental).  En realitat tot és fruït d’una dèria poètica, perquè si alguna cosa és en Joan, és un lector voraç de poesia, de poetes espanyols, poetes catalans, poetes llatins, i naturalment els clàssics contemporanis del XX. El que és evident és que en Joan coneix la tradició, cosa que l’allunya d’experiments que no només no tenen res de novetat, sinó que l’allunyarien també de la poesia que ell ens vol mostrar, independentment de corrents estètics i models més o menys a l’ús.

En Joan de la Vega és un poeta de fons, com en la seva altra faceta habitual el poeta també corre una carrera de fons en què el principal repte és la pau amb ell mateix, amb el seu cos i el seu entorn, però també amb la seva ment i amb l’odre amb què la paraula poètica dona sentit a la seva existència. En poeta corre i reflexiona, reflexiona i corre, diria que ja és indissociable. I les seves reflexions en aquest darrer llibre ens duen a dos ports fonamentals, la Natura, sobretot a Haikus d’Incles, i les relacions amb la mare en El camí de l’obaga. Les dues parts del llibre estan més relacionades del que pot semblar en una primera lectura, i ambdues juntes donen sentit a l’ordre universal del qual en formem part. Per exemple, a Haikus d’Incles, el poeta ja ens diu: Emmalalteixen/ les fulles i la mare/ al mateix vers. Perquè el seu temps interior és el vers, i el vers es converteix en la seva mida d’un món que en aquest moment està fet de Natura i de la mare que es va llanguint a poc a poc, que ha tornat caduca, com les fulles, i que desapareix en la tardor accelerada de la demència.

Sobre la primera part de la Vall d’Incles és precís recordar que el haiku és una forma poètica de tradició oriental introduït  a Catalunya a primers de segle per un poeta tan poc amic d’experiments formals com el mallorquí venerable i advocat respectat Joan Alcover, i que després ha estat continuat per poetes que en Joan ha llegit, com Agustí Bartra o Marià Manent. No és la primera aproximació de Joan de la Vega al kaikú, que havia conreat ja en castellà i en català en llibres anteriors, per això el domini de l’estrofa és evident i facilita la comprensió d’uns petits poemes que insinuen més que expliquen, que són simplement un traç d’allò que vol expressar, d’aquell paisatge que ha calat en l’ànim del poeta mentre corre pels cims de la Vall d’Incles:

 
Prenem el vol/ arribem fins al cim/ de cada vall,  
Com cada agost/ ho consulto als experts:/ on sou, glareces?  
Darrera dels arbres/ que amagarà la lluna/ assolellada?  
 
I a l’altra banda de la Vall d’Incles, com si fos a l’altra vall, El camí de l’obaga. Aquí la Vall d’Incles es torna obaga en la segona part del llibre, i el verd del riu i de l’aigua que s’escola per un paisatge viu i plaent, es tornen foscos i tristos en la segona part, dominada per la presència/absència de la mare i la comprensió de la malaltia, del sentir del fill davant d’una realitat que l’aboca a invertir els papers. El nen cuidat es torna el fill adult que cuida. El fill que experimenta l’estranyament de ser davant d’una mare que ja no és mare:
 
Somrius per cada dia de més
Cada dia, somrius.
I se’m fa estrany
que la malaltia despulli,
amb tanta nitidesa,
la filla oculta que duies dins
 
La malaltia ha subvertit el temps i ha invertit els papers. I també ha descol·locat el pare, que s’ha tancat entre murs, sol, desencaixat, tant que el fill no el reconeix.
El poeta fa un exercici clar per explicar el món que l’envolta i per encaixar les peces que s’han desencaixat per la crueltat d’una malaltia que no entén. I de mica en mica va construint a través del llenguatge un nou ordre comprensible, on els elements s’han de relacionar també d’una nova manera, perquè els codis han canviat. La desmemòria i les ombres de l’obaga aconsegueixen tenir sentit en el món intern del poeta que troba el seu lloc, que supera l’abisme del silenci i posa paraules al comiat, a la realitat de l’orfanesa imminent, al seu paper de llavor d’una nissaga que va desapareixent, a l’assumpció d’una realitat no volguda, però que cal afrontar.
Certament la mort sobrevola la segona part del llibre amb un tarannà existencial més que no pas com un tema en ella mateixa, la mort és una conseqüència i un destí que forma part d’un univers que el poeta mira d’endreçar. De vegades hi ha elements inesperats capaços de pervertir l’ordre intern de l’Univers, la fórmula de Joan de la Vega és recórrer a la terra i la seva força atàvica, estar en contacte amb la naturalesa, xuclar la seva saviesa i aplicar-la, si és que som capaços. Però la fórmula no li funciona sense l’eina fonamental que ho fa possible, comunicar la saviesa passa en el seu cas per la poesia i la paraula, la creació d’un llenguatge entenedor i que il·lumini és la seva opció.
Hi ha un tema que he deixat conscientment per al final, i és que el llibre no està exempt de riscos, d’un en particular que fa que tingui un bon mèrit; el tractament de la malaltia. El tractament de la malaltia en la poesia és el culpable d’uns quants nyaps que no han aportat gaire cosa al gènere. També d’alguns exemples reeixits, com I Déu en algun lloc, de Sònia Moll i, més recentment, Tremor, de Maria Antònia Massanet, però cal dir que no abunden. I és que la malaltia és un tema poètic difícil. La distància i la conversió del dolor personal en motiu de reflexió col·lectiva i universal és condició indispensable per no relliscar i caure pel pendís del sentimentalisme tronat. Joan de la Vega surt airós del repte i, a més, ens regala un llibre ben pensat, de bona factura i forma, tendre i dur alhora, esquerp en la superfície però amable en el fons, perquè l’assumpció és també el camí de la pau interior i de l’esperança. Tot plegat, motius més que suficients per llegir aquests Haikus d’Incles. Camí de l’obaga, editat a Badalona pels amics del Pont del petroli i que avui presentem.

Bel Granya

Espai Betúlia 8 de maig de 2024.

Just Cabot i les veus vives de l'exili de Valentí Soler

Quan va marxar a l’exili l’any 1939, Just Cabot era considerat un dels periodistes més ben informats de Barcelona. Va traduir al català El roig i el negre de Stendhal. Va ser el creador i l’ànima de la revista Mirador i era un crític temut (conegut com Just, l’injust per alguns dels seus damnificats). Però molts de nosaltres no el coneixeríem si no fos per la feinada que, d’un temps ençà, està fent el poeta badaloní Valentí Soler, en paraules del seu amic Quim Torra “expert mundial en Just Cabot”.

Va ser l’editor i expresident de la Generalitat Quim Torra qui va publicar l’any 2009 Just Cabot, el periodisme silenciat, de Valentí Soler, i ara prologa el seu nou llibre Just Cabot i les veus vives de l’exili, en què coneixerem els amics i interlocutors de Cabot a través de la seva correspondència. Aquestes cartes són un retrat molt aproximat a les vivències d’un moment de la nostra història que ens ha d’interessar conèixer bé: la desfeta i l’exili.

Just Cabot es va exiliar la nit del 4 al 5 de febrer de 1939 a França. Tenia quaranta anys i estava en el moment àlgid de la seva carrera periodística. Va acabar residint a París, on va col·laborar amb l’Organisme d’Ajut als Refugiats Espanyols. Durant l’exili, es va refugiar en els llibres i en la correspondència amb els amics perquè, segons deixà escrit, “era l’única possibilitat decent de practicar l’escriptura”. Efectivament, Cabot va morir l’any 1961 a París sense haver publicat cap llibre. La correspondència amb els amics i coneguts va ser la taula de salvació per a un home que estava fet per escriure.

La lectura de Just Cabot i les veus vives de l’exili és emocionant, en ocasions dolorosa, sempre interessant. En aquest nou llibre no és Cabot qui parla més, sinó els seus amics i coneguts, els seus corresponsals. Amb traça i enginy, Soler ens proposa endinsar-nos en l’univers Cabot d’una manera diferent i inèdita. I el resultat és apassionant. Ens internem en la vida d’onze amics de Just Cabot i un darrer amic imaginari, Walter Benjamin. Barrejant la història amb la narració biogràfica, amb rigor i una prosa clara i àgil, Valentí Soler ens desenterra una mica més un tros de la nostra història, el d’un moment extraordinàriament dur: la desfeta i l’exili. Excepte un dels onze amics “reals” de Just Cabot, tots ells en són dignes portaveus. I en qualsevol cas, tots són siluetes de l’esfondrament de 1939, de la immensa desfeta, del tall sec en l’imparable moviment de recuperació nacional on la llengua i la cultura eren els pilars fonamentals.

Com a epíleg o afegitó a la correspondència de Cabot, l’autor del llibre, Valentí Soler, ens ofereix encara un regal final: l’amistat imaginada entre Cabot i Walter Benjamin, dos intel·lectuals exiliats amb vides paral·leles. Una invitació a atrevir-nos a comparar els nostres millors intel·lectuals (silenciats i forçosament oblidats) amb els seus contemporanis.

No hem pogut recuperar-nos de la destralada franquista. Però per això és més necessari que mai que celebrem aquest treball que ens recupera un tros d’aquella memòria esquinçada i que ens omple un buit, un de tants buits que el nostre país encara ha d’omplir.

Extractes del pròleg del Molt Honorable Quim Torra i Pla i de l'article de Sílvia Soler al Diari Ara del 4 de maig de 2024.

Quan escric fujo a Tasmània - Josep Vila Fisas

Trobar una veu prou personal, sovint no és fàcil. En aquest cas som al davant d’un autor que ho ha aconseguit. Segons les seves paraules, quan fa escrits breus trossejats en versos mai no són poesies que s’adaptin a cap ortodòxia, però sí que es converteixen en poemes torts, fets amb tanta honestedat com n’és capaç, de molt d’allò que pensa.
A la primera part del llibre, amb uns textos que poden ser llegits cadascun gairebé d’una tirada i fer-ho sense gaires entrebancs, sembla que al costat algú ens estigui dient: hi ha moltes vegades que un hauria de buscar la simplicitat i són les mateixes que se n’ha de fugir. Per procedir tal com ho aconsella la paradoxa, amb una lucidesa, quan cal colpidora, el Josep Vila ens porta agafats per la mà per seguir-li el fil quan revisita alguns dels esvorancs existencials als quals s’enfronta qui rasca massa en això que anomenem vida.
En la segona part del llibre, més breu, l’autor fa un gir: posats a viure, millor fer-ho amb una mica de lluminositat tot i que sigui artificial. De nou parla amb lucidesa, però aquí amb la consciència que moltes vegades el despropòsit més clarivident és somriure sense cap autèntica raó.

Soc la meva pròpia víctima
això ho sé.
Retraient el meu pas, m’aturo
Per què no ressorgeixo?
Per què no canto?
Per què no ploro
i reprenc pronunciar cada paraula
invocant la meva possible semblança
al fluir d’un rierol?

Habitant
potser ho aconsegueixi
ho he d’intentar ara.
Vull jugar fort.
Trencar els forrellats del meu tancament
i vestir per fi el meu vestit d’àngel.
No va deixar instruccions.
Va morir el sastre enginyer sense deixar instruccions.
Jo he reforçat les puntes del meu cos.
Jo he ajustat els ressorts del meu mecanisme.
Sento finalment que arribarà aviat el moment.
Quan em posi el vestit sobre els meus somnis arrecerats
es desplegaran elegants les ales
embastades a la meva esquena
i simplement seguint el seu impuls
m’aproparan al lloc on tu habites
un lloc on no venç mai el desconsol
i guanya sempre la tendresa del joc.

 

Els motius del pallasso - Paco Fanés

Que puc comentar de coses com aquesta on el poeta sembla indicar l’inici d’un passeig amb minses possibilitats de retorn?

L’ànima més breu de l’instant
ha sentit endins el clam del públic
a l’hora del pallasso i les bufetades...

I els versos encara més personals, àdhuc col·lectius, sembrats de referències en honor de les hores perdudes que tan bé coneixem d’altres llibres d’aquest autor.

N’han passat moltes Algunes rebel·lions
s’han quedat per sempre S’han explicat
contes de bons i dolents a redós del gel encès...

Guerau Peabody

 

La ruleta s’atura -rien ne va plus-
ha cridat el joglar pels altaveus
Alimentaves ocells amb celísties boges
Revoltats gargalls d’andana clamen
sense remei instants abans d’anihilar el tren,
l’estació, el taller, l’occidor de veus
Estimàvem ser el refugi més al nord
d’una gota de pluja
Volíem la veu de les mirades completes
Plomes i colors volíem
Els corbs eren aus majestuoses
que no traïen mai
Tros a tros moríem com un bes a l’escala
Després vivíem en somnis d’altres.

Molt lentament desarrela la cara dels miralls
No signis cap paper
Convoca el vell tacte de les esquenes
Cerca el sobre de les últimes voluntats,
aquelles que amagues
entre la pols de les primeres
El camí enllà de les fogueres
no ha estat més que una mirada furtiva
al mig de l’ombra embastada.

Quadricromia al blanc - Antònia Sabater Bilbeny

Antònia Sabater Bilbeny, que ja havia donat prova en les obres anteriors de la seva destresa poètica, ha entomat el repte demostrant que posseeix aquella habilitat que consisteix a penetrar el fons de les coses amb una mirada alhora crítica i empàtica (la percepció sempre és prèvia a l’acte creatiu), perquè, de fet, estima la vida a fons i és precisament amb allò que més ens importa que més esmolem el judici. És així com, amb la veu compromesa i la tessitura vital de qui ha assolit un grau de coneixement del món i dels seus topants, l’autora va confegint un calidoscopi ben suggestiu a través del qual ens aboquem als abismes interiors de la realitat humana.

Així, trobem de vegades com els haikus s’encalcen i interactuen tot creant unitats de significació. En d’altres, produeixen l’efecte de les gotes de pluja esquitxant una superfície: totes i cadascuna van ocupant el petit espai que els correspon fins a deixar-la completament amarada. El resultat –l’estampació quadricromàtica– és una fecunda mixtura de coneixement i sentiment a la qual dona forma la voluntat expressiva de la poeta, un corrent sensible que ens pren de la mà i ens convida a descobrir la veritat més oculta de les coses. Miquel-Lluís Muntané

II

Sento un pas tímid.

Primer trepig del dia.

S’adorm la fosca.

Tot s’engalana.

Perles a les finestres.

Espills de mandra.

L’exèrcit s’alça.

Renou que el rei desperta.

El giny esclata.

La llum de l’alba

té una claror neulida

en aparença.

VI

Estel de l’alba.

Convoques les barcasses

amb veu de nacre.

El port s’estira

enllà de l’escullera.

Surt la fillada.

Les aigües solquen

la sal de les pestanyes

del torn de pesca.

Alfils de Venus

amb monacal peresa

guanyeu l’ofici.

 

La llarga espera d'Elizabeth Grissom - Josep Maria Teixell Aguilà

XVI Premi de Teatre Breu Andreu Solsona Badalona 2023

L’Elizabeth espera la sortida del seu vol, però el protocol d’identificació de passatgers és feixuc. La companyia s’ha d’assegurar que la Betty, nom pel qual és coneguda a Houston, és realment qui diu que és, fins al punt que la dona es veu abocada a donar detalls d’algunes de les vivències que més l’han marcat al llarg de la seva existència.

Josep Maria Teixell Aguilà (Reus, 1967)
Després d’uns anys de moure’s en el món del teatre amateur va decidir professionalitzar-se com a actor. Va passar pel Teatre de la Riereta, La Casona i Eòlia, on va descobrir que també li agradava escriure teatre. Paral·lelament es va llicenciar en Filologia Catalana a la UB i tot seguit va cursar el Màster en Estudis Teatrals de l’IT i la UAB. També ha seguit el recorregut de dramatúrgia de l’Obrador de la Sala Beckett i assisteix assíduament als seminaris que organitza Creador.es a València cada tardor.
Del 2010 al 2020 va dirigir i coescriure el Ball de Malcasats del Carnaval de Vilanova i la Geltrú. Des del 2015 integra l’equip de dramatúrgia i direcció del projecte Nanoteatre que organitza el Teatre Principal de la ciutat i des del 2022 forma part del Col·lectiu Xató d’Estiu, que cada estiu organitza el Festival de Dramatúrgia Breu de Vilanova i la Geltrú. Durant molts anys va treballar com a actor de publicitat.
El 2015 va guanyar el Premi Rosa Florido de Teatre amb la peça Umbert. Bibí. Trini. Alguns dels seus textos han estat seleccionats pels festivals AlForat de Nun Off (2019), Píndoles (2021), Test (2022 i 2023) i Passejades (2022).

 

Els haikus del Drac - Antoni Robert

Em saluda el parc
amb delicada estora;
plouen els colors!

Fulles de colors

han ballat amb la brisa

d’una revolada.

El marfull guarda

l’ombra de l’insecte absent

un breu instant.

Antoni Robert i Gadea (Barcelona 1954).

Físic (UB) i Doctor per la UPC. Malgrat que la seva formació científica ha tingut sempre un gran interès per l’art, probablement per la naturalesa dels seus estudis preuniversitaris a l’Escola Italiana de Barcelona, on es donava gran importància a les lletres i a l’estudi de la llengua llatina. Actiu en diversos fronts, des de 1989 fins a l’any 2001 tingué un segell discogràfic de músiques experimentals i va fer de programador musical a llocs tan emblemàtics com La Cova del Drac, el Mercat de les Flors o la Fundació Joan Miró, en aquest últim cas per recomanació de Carles Santos.

Ha escrit des de jove, però no s’ha decidit a publicar fins a l’any 2020 (Versemblances, Pont del Petroli Edicions). Ara ens presenta un llibre de haikus escrits durant les passejades amb el seu company caní, el Drac, per Collserola i alguns parcs del seu barri. L’Antoni llegeix haikus des de jove, quan va caure per casualitat a les seves mans un llibre de Matsuo Basho en anglès.

Actualment, es dedica a escriure amb més intensitat, sobretot poemes curts com haikus i tankes, i a publicar la seva música. Ha escrit uns set-cents haikus i unes cent tankes en els dos darrers anys.

Els dies de Sheeran, Mayer i McLean - Jordi F. Vives

En Gerard Fernández, el protagonista d’aquesta història, és un cardiòpata adult, és a dir, té una malaltia del cor que arrossega des de petit. Els nens no el triaven per a jugar en els seus equips a l’hora del pati. Però amb els anys ha anat passant pantalles d’un joc que, d’entrada, no semblava que completaria: la vida.

Les paraules són els esprints que mai no podrà fer per a desfogar-se, si no vol que el seu cor exploti. Estima, beu, viu i no es talla. Coneix els seus límits. Va tirant fins que pensa que pot córrer algun perill. No sap si té molt a dir, però el que ha dit fins ara li agradaria que fos llegit.

Una novel·la breu, però contundent, vital, amb esperança sempre.

Històries de paraules, vocabulari i fraseologia de Badalona - Josep Estruch Traité

 

Hi ha qui surt a passejar i s'entreté contemplant tot allò que va descobrint i que, tot i que passa sovint pels mateixos llocs, té la sensació de veure-ho per primera vegada. En Josep Estruch, en canvi, surt a passejar, o a ramblejar si ho preferiu, i va trobant paraules. Parla amb la seva mare o amb la veïna, i es sorprèn en escoltar unes paraules que no era conscient d'haver-les sentit mai abans. Veu uns nois que s'empaiten, i li ve a la memòria tot un reguitzell de paraules d'uns jocs als quals ja no sap jugar ningú. Veu una nena amb una fruita a la mà i, amb el nom d'una fruita que ja potser no la podrà trobar a plaça, li arriba la tristesa en recordar uns gustos i unes olors que tenien noms i cognoms i que, com totes les paraules antigues, fa olor de magdalena.

De totes aquestes paraules retrobades al fons de la memòria en podia haver fet llargues tirallongues àrides. Però, com a bon passejador, s'hi entreté una bona estona i es pregunta d'on venen, i com i per què han arribat fins a nosaltres, i també, ai las!, com i per què les hem anat perdent. Sense grans disquisicions teòriques ni grans escarafalls. Simplement, com una llarga conversa amb una persona sàvia, de vegades irònica, sovint riallera, que ens va recordant un munt de coses que teníem ja mig oblidades, i que, a més, ens permet de descobrir-ne d'altres que potser no havíem conegut mai.

Una llarga i lluminosa passejada pel passat i el present d'una llengua que ens dona dades noves, sempre imprescindibles, per conèixer la seva immensa riquesa i que ens obliga a reflexionar sobre allò que, de tan pròxim, ens passa desapercebut: la inesgotable creativitat d'uns parlants que dia a dia, incansables, l'hem anat fent i refent, protagonistes pacients, de vegades genials, potser també un xic eixelebrats i no sempre comprensibles, de la seva constant, imparable, evolució. Perquè, com tota història de les paraules, aquesta és, en realitat, la nostra veritable història. Passegem-nos-hi de gust!

Coloma Lleal i Galceran

RAÏLS I PARAULES, 49 haikus i tanques ferroviaris de Jordi Font i Anna Espí

Amb només tres versos la veu poètica aconsegueix introduir-nos a tot un món, el del ferrocarril, però no és de cap manera un món aïllat, és un món connectat amb la seva època, i els autors aporten els referents necessaris perquè el lector completi el context.

La fotografia no fa el paper de suport, és un relat en paral·lel del mateix relat poètic però en un altre llenguatge artístic, la fusió és total. Ni les fotografies serveixen el text ni el text serveix les fotografies, és un autèntic procés de fusió en què dos llenguatge artístics dialoguen i conformen un tercer llenguatge, una unitat perfecta.

L’estació juga,

amb el vapor i el fum,

a ser un Turner.

En via morta,
retirat del servei.
Mortalla blanca.

Inútil fugir de Salvatore Toma

Salvatore Toma (1951-1987), va néixer a Maglie, província de Lecce, (Salento,  Itàlia). Va abandonar la preparatòria per estudiar literatura i poesia de manera autodidacta. Del 1970 al 1983 va publicar sis reculls de poemes: Poesie, Ad esempio una vacanza (A Babi), Poesie scelte, Un anno in sospeso, Ancora un anno i Forse ci siamo.

Toma vivia en una casa de camp al districte de Ciàncole i allà, en l’aïllament de la província, escriu una poesia molt allunyada de la ideologització neoexperimental que es feia a Roma i Milà. Va percebre la innocència, la ingenuïtat màgica i misteriosa dels animals, i una cosa definitiva que els elevava perdamunt de l’home: la puresa i la moralitat. Salvatore Toma va ser un poeta oblidat pels grans editors. El reconeixement de la seva poesia va arribar l’any 2000 amb la publicació del llibre Canzoniere della Morte (Giulio Einaudi Editore), recull a cura de Maria Corti. La seva poesia completa ha estat publicada per Musicaos Editore sota el títol Poesie (1970–1983).

Aquesta traducció realitzada per JoanRa Lladós és la primera que publicada del poeta salentí.

Els aniversaris
els natalicis
les llibretes
les trobades
les frases irrefutables
i el gall dindi per nadal
són tot obra del temps
vent que passa
i no deixa més ànsia
que la d’aturar-lo.
I l’home
que davant de la mort
sempre s’ha venjat
enviant al futur
un mica del passat
retroba en aquesta tàctica ambigua
la dolcesa del pecat original.

No hi ha res que sigui
més banal que la certesa.
És la il·lusió sentimental
de nosaltres mateixos
que fa el temps
menys ràpid de l’usual.

Visc amb la idea de la sang
com un assassí.
És el meu clau ferm
el meu punt
d’encaix amb la vida
amb la bona sort
però acostumar-m’hi
mai no ho he aconseguit:
acostumar-m’hi a la mort.

Sovint penso en la mort
en la forma com diré adéu a la vida
com tindré la boca en aquell instant
les mans el cos.
Voldria morir em dic
sense saber-ho
a traïció
en un moment
que no m’ho espero.
Però vet aquí que l’alba
aflora novament absurda
i la vida esdevé altre cop
l’incontenible joc.

Petits pensaments, mil aforismes de Joan Tudela

L’aforisme és un gènere literari singular i no massa freqüent. Constitueix una expressió tan breu i condensada com enginyosa, un art de la paraula minimalista que no és a l’abast de tothom, tot i que l’hagin conreat plomes tan insignes com Rabindranath Tagore, Hans Magnus Enzensberger, Milan Kundera, Jorge Semprún, Simone Weil, Michel de Montaigne, François de la Rochefoucauld, Oscar Wilde, Victor Hugo, Friedrich Nietzsche o Woody Allen. I, entre nosaltres, Joan Fuster, Josep Pla, Frederic Soler “Pitarra”, Joan Oliver “Pere Quart”, Santiago Rusiñol, Màrius Torres o Miquel de Palol.

I en Joan Tudela n’ha escrit un miler exacte, que ha dividit en dos capítols que corresponen al temps en què es van escriure i un breu epíleg on es donen a conèixer les referències i cites i podem conèixer breument  la intrahistòria del llibre que presenta.

Un petit avançament del llibre:

Exigeixo a Déu que existeixi! És el mínim que se li pot demanar.

La sinceritat és perillosa: un assassinat pot ser –perfectament–un acte d’autèntica sinceritat. 

Els abstemis em semblen sospitosos. Sospitosos de què? No ho sé. I això me’ls fa semblar encara més sospitosos. 

Si us obliguen a triar llibertat o igualtat, sense cap mena de dubte, trieu llibertat i igualtat. Amb una mica de fraternitat, si pot ser. 

No crec en la reencarnació; però si n’hi ha a la pròxima vida vull ser funcionari. Més ben dit, funcionari als matins i poeta a les tardes. 

La virtut és voluptuosa, però esforçada; el vici és voluptuós, però fàcil: per això el vici té més adeptes

Joan Tudela ha treballat com a periodista a premsa escrita, ràdio i televisió; ha estat director de la revista Grama i subdirector del setmanari El Món. També ha treballat com a guionista de documentals a TVE. És autor de diferents llibres periodístics. Pertany al Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Com a escriptor, ha conreat la narrativa, l’assaig i els aforismes. El seu últim llibre literari publicat és el recull de narracions breus Amb molt de gust. Molt actiu com a articulista, ha publicat centenars d’articles d’opinió a diaris –sobretot a l’Avui, al Diari de Barcelona i a El Periódico– i a revistes –sobretot al setmanari El Món. Pertany a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. 

Faules d'estar per la selva i sentir-se com a casa - Pep Mita

El ramat de bens i Plató

Plató, quan va voler experimentar la seva analogia de la caverna amb un ramat de bens, primer va haver de parlar amb el pastor perquè no hi haguessin malentesos. En veure que l’home no sabia de què parlava va haver d’explicar-li molt a poc a poc. “Miri. Imagini’s que el seu ramat està format per persones en comptes de bens. I que aquesta gent ha estat encadenada i tancada en una caverna tota la seva vida, encarada a una paret blanca. De manera que tot allò que sempre han vist han estat només ombres de les coses que han estat passant per davant d’un foc que es trobava darrere seu i de resultes, eren projectades en el mur. Mai han vist la realitat cara a cara, tal com és. I un dia una d’aquestes persones es gira, veu les coses tal com són i comença a pensar. En el cas dels seus bens també podríem ben dir que només han vist les herbes que mengen, el gos que les guia, vostè i el seu bastó. Doncs miri, jo voldria provar amb una de les seves bèsties la meva analogia de la caverna. O sigui, fer girar un animal, apartar-lo de la resta del ramat i ensenyar-li la vida que ha estat passant al seu darrere, sense que ell se n’hagués adonat mai. Convertir el be en filòsof i que es qüestionés el seu futur, la seva raó d’existir. Que pensés, en definitiva.”
Plató va haver de fugir cames ajudeu-me. El pastor l’estava perseguint brandant el bastó amb ganes de fer-li veure a ell la realitat de les coses.
Pel cap baix, però, es podria dir que havia convertit el pastor en filòsof. O potser encara havia aconseguit una cosa més important. Perquè mentre corrien Plató i el pastor per la vall, de reüll un be mirava l’escena amb molta atenció.

La biblioteca - Manuel Brugarolas

Aquesta obra, La biblioteca, forma part de La trilogia del perdó, iniciada per Les altres troianes (Premi Teatre Breu Inicia't de l'Ajuntament de Badalona 2017) i que continua amb El mur. La biblioteca va quedar finalista del Premi Born de Teatre 2018.

Al diari de cultura, Núvol, l'1.08.2016, Clàudia Rius va publicar un article en el qual es feia ressò del reportatge de Mike Thomson titulat Sirya's secret library. En ell s'explicava que, durant el llarg setge de Damasc, en un soterrani del suburbi de Darayya, ocupat per les forces rebels, joves voluntaris, la majoria estudiants, havien rescatat entre les runes a prop de 14.000 llibres de tots els temes: Narrativa, Història, Poesia, Ciència i Tècnica. L'adreça d'aquesta biblioteca subterrània es mantenia en secret per protegir-la. Un dels estudiants que havien pres al seu càrrec la biblioteca, era Abdulbaset Alahmar, de vint anys. Alahmar va explicar a Mike Thomson que ell, sobretot, llegia poetes àrabs i autors francesos, però que el seu llibre preferit era Hamlet. "Llegir m'ha fet més fort", li va dir. I va afegir: "En certa manera, la biblioteca m'ha retornat la vida".

Po-ètica per a una exhumació - Joan de la Vega

 

Art brut - Jordi Tena i Galindo

 Art brut, 14è Premi de Teatre Breu Andreu Solsona, s’ha imposat entre 21 obres presentades. El jurat ha volgut destacar «l’originalitat del tema i el llenguatge acurat que fa servir l’autor. L’estètica de la disposició escènica és senzilla, els actors i actrius, suficients per donar vida a la història, i el desenvolupament de la trama enganxa a l’espectador, que espera un final de novel·la negra que compleix les expectatives. És una obra intel·ligent, documentada, seriosa i reflecteix la indefensió dels malalts mentals quan internen en un centre psiquiàtric».

Jordi Tena i Galindo (Barcelona, 1980) és llicenciat en Dret i funcionari a l’administració local. Com a escriptor s’ha dedicat especialment a la poesia. Ha publicat tres poemaris i ha participat en nombrosos recitals poètics. Així mateix, ha participat com a col·laborador en programes radiofònics dedicats a la poesia. L’obra amb què ha guanyat el Premi de Teatre Breu Andreu Solsona és la seva primera incursió en la dramatúrgia.

El fil és teu... i altres poemes - Joan Puche

Síntesi - Toni Prat

La imatge és essencialment sintètica, mostra d’un cop d’ull i de manera quasi instantània un duplicat il·lusori, una aparença de la realitat perceptiva, d’allò visible. Una aparença simple que conté, amagada, la complexitat de les coses, d’allò real. Moltes vegades ens quedem només amb aquesta aparença, però l’artista, el poeta, ens commina a fer surar la complexitat que s’amaga sota l’aparença: “Totes les coses visibles amaguen una altra cosa visible”, deia René Magritte. La realitat s’amaga sota l’aparença de les coses, dels objectes.
Toni Prat té el seu propi mètode per fer aflorar aquesta realitat que s’esmuny sota l’epidermis d’allò visual. No és un mètode pròpiament seu, Magritte entre altres, ja el va utilitzar. Es tracta de juxtaposar, de relacionar, objectes quotidians d’una manera improbable o sorprenent, de manera que aquesta juxtaposició generi en l’espectador idees. Idees normalment escabroses, ombrívoles, inquietants, pertorbadores. Idees carregades a vegades de continguts polítics, de referències sexuals, de propostes que contradiuen o subverteixen la funció dels objectes reproduïts en la imatge. Tot plegat, en un conjunt determinat per una voluntat de crítica, de provocació, amb dosis de sornegueria i “una mica de mala llet”.        Miquel Pérez i Mas

Memòria de la pols - Valentí Soler

Cal justificar un llibre de poemes, o el seu títol? És que el lector no tindrà ja prou criteri per arribar a les pròpies conclusions? Ben segur que sí. Permeteu, però, que l’autor pugui dir-hi alguna cosa. Aquest llibre conté un primer apartat (“D’un vençut català, roig i obrer”) escrit gairebé a raig aquest final d’estiu. Va seguit d’uns altres aplecs de poemes (“Molts anys i molts capvespres”, “Sis homenatges” i “Dues cançons i dues nadales”) que són el resultat de fer aquella acció tan descriptiva que l’enyorat i admirat Josep Gual va triar com a títol per al seu darrer llibre: abocar el sac. Però això de remenar, al fons dels calaixos, carpetes gairebé oblidades, de fer la tria de poemes i, sovint, retocar-los, esmenar-los, refer-los o bé trencar el full i abandonar-lo definitivament, és un procés en el qual l’autor s’encara també amb la visió panoràmica del seu trànsit creatiu. La vida que ja ha passat, la cendra del goig i el dolor. El record retorna a moments viscuts, personals i col·lectius, que ja són només història. Camí passat, però camí fet. I un també s’adona que el to dels versos escrits només fa quatre dies té una vibració gairebé idèntica a la d’altres, vells de potser quaranta anys. Llavors, l’autor, fill de vençuts i que, com la immensa majoria dels seus coetanis, va mamar el silenci i la por de la dictadura, pensa que sí que hi ha una continuïtat en tot el volum: la voluntat de fixar la memòria prohibida i soterrada dels vençuts. Dels qui van lluitar i seguiran lluitant sempre per viure amb dignitat. Fins que esdevinguin pols, digníssima pols que cal recordar. Memòria de la pols.

I

No vas estar pas d’aquella mena

d’elegits

dels qui, per exemple, algú pot dir:

“L’esguard serè, un ample front

i el nas aquilí dibuixaven

un evident destí de triomf”.

És clar, tanmateix, que aquestes coses,

tals bestieses, no es diuen mai

per parlar d’un modest contramestre

de teixits.

II

I, de fet, tampoc no fora cert,

pare meu,

perquè tu vas ser, senzillament,

un de tants d’aqueixa majoria

dels qui, just quan naixem, ja quedem

allistats per vida a la lluita

per resistir l’embat de l’abús.

Car som de classe treballadora

i, a més, de nació ocupada

amb menyspreu.

III

Ras i curt: vas ser un perdedor.

T’ho ben dic

amb tot l’honor del mot i dels fets

que et donaren tal condició: 

un vençut català, roig i obrer.

Un de tants, i un entre tants: un, però.

Un que vas treballar i lluitar

pels drets bàsics i la llibertat

de viure entre ciutadans iguals.

I ho escric.