El
dol sol ser per una persona desapareguda. Però també pot ser per a un gos.
Aquesta és la lliçó d’humanitat que ens ofereix "Manat de dol" de
Joan de la Vega.
El
dolor de la pèrdua és intransferible i malgrat els intents de transmetre’l, sempre
ens queda la sensació de que les paraules no són suficients, que necessitem nous
mots per expressar aquest doll de sentiments. En aquest terreny de buit i
paraules els poemes de Joan de la Vega es converteixen en l’espai simbòlic de
la absència.
Vindrà
la mort
i ens
retornarà els lladrucs…
Fes com si res
d’això es
tracta
d’allò altre
se n’ocupa l’aiguada
Treure’s el
mort
(de sobre)
el cadàver del
poema
Ara
mateix
se’ns
rifa la mort
se’n riu
de tots dos
lector
Si t’hi
trobes
a la
vall dels morts
sigues com el
vent
suau i veloç
jo
he cremat tots els paisatges
He sortit cap
al verd
a buscar-te
un abisme de
paraules
em separa de tu
al fons del
poema
un gos d’aigua
el tot solitari
cap llum
i un desànim
sense cura
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada