Quatre nous volums de la puça del petroli

La puça és un dels animals més molestos que coneixem, amb la paparra i els polls esdevenen una triologia exemplificant de les aspiracions de l’espècie humana. Com a diferència essencial, s’ha de dir, que la puça mostra una esveltesa i unes propietats insòlites, algú encara podrà recordar haver vist un circ de puces amb les seves acrobàcies increíbles. La motivació de la puça sempre és la mateixa observar els espectadors, amb la delectança de qui ofereix el nèctar que les faria felices. Un dels encerts de l’Associació Cultural del Pont del Petroli, ha estat crear una col·lecció de poesia amb el genèric de la Puça, així la identificació de l’animal amb la definició del tamany butxaca dels llibres. La puça també es caracteritza per no ser sedentària, per ser d’un inconformisme infatigable.












La poesia editada a la col·lecció la puça mereix també els qualificatius que defineixen l’animal: inconformista, nòmada, experimental, i molesta, sobretot, molesta. Fins a dia actual compta amb 18 títols i compta amb els autors: Valentí Soler, Paco Fanés, Gerard Sala, Joan Puche, J.M. Calleja, Jaume Sisterna, Jordi Badiella, Fidel Picó, Sergi Quiñonero, Dionís Orrit, Xavier Canals, Ariel Gangi, Jordi Valls, Bel Granya, Martí Noy i Toni Prat.

Una altra de les virtuts de la col·lecció és no discriminar per una línia d’expressió poètica: la poesia visual, el poema llarg, l’experimentació fa que la Puça esdevingui un laboratori interessant per la poesia catalana, i un reclam de cultura comarcal de primera línia. Les quatre darreres puces són una mostra d’aquesta vitalitat.

“Ni un pam de net al tancat dels ànecs” de Jordi Valls és un homenatge irreverent als poetes que han representat la comarca en els moments foscos del franquisme: Josep Gual, Joan Argenté i Màrius Sampere, uns poemes punyents, d’un onirisme deutor d’aquests grans monstres de la nostra literatura.

“La diversió de la paradoxa”… d’Antoni Prat, fa servir el llenguatge de la imatge per fer-nos interactuar amb les contradiccions conceptuals dels objectes quotidians, així el món simbòlic subliminal resta alterat per la pregunta poètica que busca mirar més enllà d’allò que sembla evident.

"Les danses” de Martí Noy, és una aventura poètica, d’un sol poema, on Martí, investiga les possibilitats de la dança, la subtilesa del llenguatge corporal com a definidor de l’espai humanitzat, on la paraula expressa els volums, i els temps buits els silencis.

“Anagrama de Sal” de Bel Granya és un volum dividit en tres apartats: “Pujo al rellotge” on el pas del temps i les absències deixen petjada d’estranyesa, “Poemes de Menorca” on es mesuren dos paisatges: l’interior de l’autoria i el de l’illa, i “De memòria” on la ironia pren la paraula i esdevé d’una lúcida fermesa.


Jordi Valls