Pàgines

diumenge, 12 de novembre del 2023

Quadricromia al blanc - Antònia Sabater Bilbeny

Antònia Sabater Bilbeny, que ja havia donat prova en les obres anteriors de la seva destresa poètica, ha entomat el repte demostrant que posseeix aquella habilitat que consisteix a penetrar el fons de les coses amb una mirada alhora crítica i empàtica (la percepció sempre és prèvia a l’acte creatiu), perquè, de fet, estima la vida a fons i és precisament amb allò que més ens importa que més esmolem el judici. És així com, amb la veu compromesa i la tessitura vital de qui ha assolit un grau de coneixement del món i dels seus topants, l’autora va confegint un calidoscopi ben suggestiu a través del qual ens aboquem als abismes interiors de la realitat humana.
Així, trobem de vegades com els haikus s’encalcen i interactuen tot creant unitats de significació. En d’altres, produeixen l’efecte de les gotes de pluja esquitxant una superfície: totes i cadascuna van ocupant el petit espai que els correspon fins a deixar-la completament amarada. El resultat –l’estampació quadricromàtica– és una fecunda mixtura de coneixement i sentiment a la qual dona forma la voluntat expressiva de la poeta, un corrent sensible que ens pren de la mà i ens convida a descobrir la veritat més oculta de les coses. Miquel-Lluís Muntané

II
Sento un pas tímid.
Primer trepig del dia.
S’adorm la fosca.

Tot s’engalana.
Perles a les finestres.
Espills de mandra.

L’exèrcit s’alça.
Renou que el rei desperta.
El giny esclata.

La llum de l’alba
té una claror neulida
en aparença.

VI
Estel de l’alba.
Convoques les barcasses
amb veu de nacre.

El port s’estira
enllà de l’escullera.
Surt la fillada.

Les aigües solquen
la sal de les pestanyes
del torn de pesca.

Alfils de Venus
amb monacal peresa
guanyeu l’ofici.


 

dissabte, 11 de novembre del 2023

La llarga espera d'Elizabeth Grissom - Josep Maria Teixell Aguilà

XVI Premi de Teatre Breu Andreu Solsona Badalona 2023

L’Elizabeth espera la sortida del seu vol, però el protocol d’identificació de passatgers és feixuc. La companyia s’ha d’assegurar que la Betty, nom pel qual és coneguda a Houston, és realment qui diu que és, fins al punt que la dona es veu abocada a donar detalls d’algunes de les vivències que més l’han marcat al llarg de la seva existència.

Josep Maria Teixell Aguilà (Reus, 1967)
Després d’uns anys de moure’s en el món del teatre amateur va decidir professionalitzar-se com a actor. Va passar pel Teatre de la Riereta, La Casona i Eòlia, on va descobrir que també li agradava escriure teatre. Paral·lelament es va llicenciar en Filologia Catalana a la UB i tot seguit va cursar el Màster en Estudis Teatrals de l’IT i la UAB. També ha seguit el recorregut de dramatúrgia de l’Obrador de la Sala Beckett i assisteix assíduament als seminaris que organitza Creador.es a València cada tardor.
Del 2010 al 2020 va dirigir i coescriure el Ball de Malcasats del Carnaval de Vilanova i la Geltrú. Des del 2015 integra l’equip de dramatúrgia i direcció del projecte Nanoteatre que organitza el Teatre Principal de la ciutat i des del 2022 forma part del Col·lectiu Xató d’Estiu, que cada estiu organitza el Festival de Dramatúrgia Breu de Vilanova i la Geltrú. Durant molts anys va treballar com a actor de publicitat.
El 2015 va guanyar el Premi Rosa Florido de Teatre amb la peça Umbert. Bibí. Trini. Alguns dels seus textos han estat seleccionats pels festivals AlForat de Nun Off (2019), Píndoles (2021), Test (2022 i 2023) i Passejades (2022).

 

Els haikus del Drac - Antoni Robert

Em saluda el parc
amb delicada estora;
plouen els colors!













Fulles de colors
han ballat amb la brisa
d’una revolada.



















El marfull guarda
l’ombra de l’insecte absent
un breu instant.



















Antoni Robert i Gadea (Barcelona 1954).
Físic (UB) i Doctor per la UPC. Malgrat que la seva formació científica ha tingut sempre un gran interès per l’art, probablement per la naturalesa dels seus estudis preuniversitaris a l’Escola Italiana de Barcelona, on es donava gran importància a les lletres i a l’estudi de la llengua llatina. Actiu en diversos fronts, des de 1989 fins a l’any 2001 tingué un segell discogràfic de músiques experimentals i va fer de programador musical a llocs tan emblemàtics com La Cova del Drac, el Mercat de les Flors o la Fundació Joan Miró, en aquest últim cas per recomanació de Carles Santos.
Ha escrit des de jove, però no s’ha decidit a publicar fins a l’any 2020 (Versemblances, Pont del Petroli Edicions). Ara ens presenta un llibre de haikus escrits durant les passejades amb el seu company caní, el Drac, per Collserola i alguns parcs del seu barri. L’Antoni llegeix haikus des de jove, quan va caure per casualitat a les seves mans un llibre de Matsuo Basho en anglès.
Actualment, es dedica a escriure amb més intensitat, sobretot poemes curts com haikus i tankes, i a publicar la seva música. Ha escrit uns set-cents haikus i unes cent tankes en els dos darrers anys.


dilluns, 6 de novembre del 2023

Els dies de Sheeran, Mayer i McLean - Jordi F. Vives

En Gerard Fernández, el protagonista d’aquesta història, és un cardiòpata adult, és a dir, té una malaltia del cor que arrossega des de petit. Els nens no el triaven per a jugar en els seus equips a l’hora del pati. Però amb els anys ha anat passant pantalles d’un joc que, d’entrada, no semblava que completaria: la vida.

Les paraules són els esprints que mai no podrà fer per a desfogar-se, si no vol que el seu cor exploti. Estima, beu, viu i no es talla. Coneix els seus límits. Va tirant fins que pensa que pot córrer algun perill. No sap si té molt a dir, però el que ha dit fins ara li agradaria que fos llegit.

Una novel·la breu, però contundent, vital, amb esperança sempre.

diumenge, 5 de novembre del 2023

Històries de paraules, vocabulari i fraseologia de Badalona - Josep Estruch Traité

 

Hi ha qui surt a passejar i s'entreté contemplant tot allò que va descobrint i que, tot i que passa sovint pels mateixos llocs, té la sensació de veure-ho per primera vegada. En Josep Estruch, en canvi, surt a passejar, o a ramblejar si ho preferiu, i va trobant paraules. Parla amb la seva mare o amb la veïna, i es sorprèn en escoltar unes paraules que no era conscient d'haver-les sentit mai abans. Veu uns nois que s'empaiten, i li ve a la memòria tot un reguitzell de paraules d'uns jocs als quals ja no sap jugar ningú. Veu una nena amb una fruita a la mà i, amb el nom d'una fruita que ja potser no la podrà trobar a plaça, li arriba la tristesa en recordar uns gustos i unes olors que tenien noms i cognoms i que, com totes les paraules antigues, fa olor de magdalena.

De totes aquestes paraules retrobades al fons de la memòria en podia haver fet llargues tirallongues àrides. Però, com a bon passejador, s'hi entreté una bona estona i es pregunta d'on venen, i com i per què han arribat fins a nosaltres, i també, ai las!, com i per què les hem anat perdent. Sense grans disquisicions teòriques ni grans escarafalls. Simplement, com una llarga conversa amb una persona sàvia, de vegades irònica, sovint riallera, que ens va recordant un munt de coses que teníem ja mig oblidades, i que, a més, ens permet de descobrir-ne d'altres que potser no havíem conegut mai.

Una llarga i lluminosa passejada pel passat i el present d'una llengua que ens dona dades noves, sempre imprescindibles, per conèixer la seva immensa riquesa i que ens obliga a reflexionar sobre allò que, de tan pròxim, ens passa desapercebut: la inesgotable creativitat d'uns parlants que dia a dia, incansables, l'hem anat fent i refent, protagonistes pacients, de vegades genials, potser també un xic eixelebrats i no sempre comprensibles, de la seva constant, imparable, evolució. Perquè, com tota història de les paraules, aquesta és, en realitat, la nostra veritable història. Passegem-nos-hi de gust!

Coloma Lleal i Galceran

diumenge, 22 d’octubre del 2023

RAÏLS I PARAULES, 49 haikus i tanques ferroviaris de Jordi Font i Anna Espí

Amb només tres versos la veu poètica aconsegueix introduir-nos a tot un món, el del ferrocarril, però no és de cap manera un món aïllat, és un món connectat amb la seva època, i els autors aporten els referents necessaris perquè el lector completi el context.

La fotografia no fa el paper de suport, és un relat en paral·lel del mateix relat poètic però en un altre llenguatge artístic, la fusió és total. Ni les fotografies serveixen el text ni el text serveix les fotografies, és un autèntic procés de fusió en què dos llenguatge artístics dialoguen i conformen un tercer llenguatge, una unitat perfecta.


L’estació juga,
amb el vapor i el fum,
a ser un Turner.










En via morta,
retirat del servei.
Mortalla blanca.



diumenge, 17 de setembre del 2023

Inútil fugir de Salvatore Toma

Salvatore Toma (1951-1987), va néixer a Maglie, província de Lecce, (Salento,  Itàlia). Va abandonar la preparatòria per estudiar literatura i poesia de manera autodidacta. Del 1970 al 1983 va publicar sis reculls de poemes: Poesie, Ad esempio una vacanza (A Babi), Poesie scelte, Un anno in sospeso, Ancora un anno i Forse ci siamo.

Toma vivia en una casa de camp al districte de Ciàncole i allà, en l’aïllament de la província, escriu una poesia molt allunyada de la ideologització neoexperimental que es feia a Roma i Milà. Va percebre la innocència, la ingenuïtat màgica i misteriosa dels animals, i una cosa definitiva que els elevava perdamunt de l’home: la puresa i la moralitat. Salvatore Toma va ser un poeta oblidat pels grans editors. El reconeixement de la seva poesia va arribar l’any 2000 amb la publicació del llibre Canzoniere della Morte (Giulio Einaudi Editore), recull a cura de Maria Corti. La seva poesia completa ha estat publicada per Musicaos Editore sota el títol Poesie (1970–1983).

Aquesta traducció realitzada per JoanRa Lladós és la primera que publicada del poeta salentí.


Els aniversaris
els natalicis
les llibretes
les trobades
les frases irrefutables
i el gall dindi per nadal
són tot obra del temps
vent que passa
i no deixa més ànsia
que la d’aturar-lo.
I l’home
que davant de la mort
sempre s’ha venjat
enviant al futur
un mica del passat
retroba en aquesta tàctica ambigua
la dolcesa del pecat original.


No hi ha res que sigui
més banal que la certesa.
És la il·lusió sentimental
de nosaltres mateixos
que fa el temps
menys ràpid de l’usual.


Visc amb la idea de la sang
com un assassí.
És el meu clau ferm
el meu punt
d’encaix amb la vida
amb la bona sort
però acostumar-m’hi
mai no ho he aconseguit:
acostumar-m’hi a la mort.


Sovint penso en la mort
en la forma com diré adéu a la vida
com tindré la boca en aquell instant
les mans el cos.
Voldria morir em dic
sense saber-ho
a traïció
en un moment
que no m’ho espero.
Però vet aquí que l’alba
aflora novament absurda
i la vida esdevé altre cop
l’incontenible joc.