Aquestes meves veus és una obra valent, que evoca la figura de Maria
Aurèlia Capmany en primera persona. La ficció està basada en els mateixos
escrits de Capmany, en la biografia de l’autora, en els escrits i les opinions
dels seus contemporanis, els que la van conèixer, els que la van tractar de
prop, i no tan de prop. Indubtablement Capmany és la protagonista absoluta de
l’obra, encara que conversa i conviu amb un noi que es desdobla entre un jove
perseguit la policia franquista i un possible alumne seu; la mare, una amiga, i
una dona amb qui coincideix al tramvia i que és la mare d’una alumna seva. Tots
els personatges serveixen un únic objectiu, fer de mirall a una Capmany que
reflexiona sobre la seva vida i que passa comptes amb el seu trajecte vital,
les seves decisions, les seves relacions amoroses, familiars, amb els
alumnes...i és clar, també amb les seves contradiccions més profundes. El
personatge de la mare, el de l’amiga i el de la dona del tramvia tenen la
missiva clara de qüestionar les accions de Capmany, de retreure-li aquestes contradiccions
aparents, i ella se’n defensa amb el seu to desenfadat i impertinent, però
adduint raons potents que tenen molt a veure amb la supervivència i el moment
històric que li tocà de viure. L’ambientació històrica passa davant del lector
com una pel·lícula de fons que, sense ser part del tema central, afecta de
manera directa la vida de la protagonista i modifica indefectiblement la seva
trajectòria vital.
Resulta fàcil reconèixer Capmany i el seu entorn proper,
malgrat que cap personatge té nom llevat de Maria Aurèlia, i que l’autora juga
amb aquella advertència inicial i retòrica que diu que: «Qualsevol semblança
amb la realitat podria no ser mera coincidència». Així, es reconeixen sense
problema la mare, Maria Farnés; l’amiga, Maria Lluïsa Miralles; o alguns dels
homes amb qui mantingué una relació de parella (Joan Barat, Ricard Salvat,
Jaume Vidal Alcover). Fins i tot apareixen en el text molt ben situades, sempre
en moments clau, algunes de les seves fílies literàries més sabudes (Sartre,
Woolf, Duras), que la salven de la interrogació despietada de la seva mare, o
d’algun altre personatge.
La facilitat amb què el lector reconeix la veu de
Capmany/les veus de Capmany, és un dels encerts de l’obra i diu molt de les
qualitats d’escriptora d’Aymar, perquè el text podia haver-se convertit
simplement en un encadenament de citacions capmanyanes, en un poti-poti més
proper a la xafarderia que no pas a la introspecció del personatge i les seves
motivacions més íntimes. No és el cas, les veus de Capmany s’entrellacen,
s’expliquen, s’interroguen, dialoguen entre elles i ens retornen una Capmany
vital, que lluita amb totes les seves forces contra un món que no era el que
ella volia, i perquè n’era conscient de la importància de passar el testimoni
als joves que no havien conegut el món del qual ella provenia, el que va quedar
a l’altra banda de la derrota republicana. Per això es va convertir en una de
les veus més importants de la cultura catalana del segle XX, per això va
decidir escriure, ensenyar, fer teatre, traduir, fer televisió, ràdio,
política, i fer-ho tot des del cor, amb la seva intel·ligència
privilegiada.
Aquestes meves veus és un text que mereix ser representat, que esperem veure representat
pròximament, perquè el teatre s’escriu per ser representat i adquireix tota la
seva dimensió quan arriba finalment al públic en tota la seva esplendor
escènica. Isabel Graña
Àngels Aymar ha fet, com se sol dir, tots els papers de l’auca en el món
teatral. Com a actriu té una llarga trajectòria des que es va iniciar amb l’Antaviana
(1978) de Joan Lluís Bozzo, i ha treballat també en el cinema i la
televisió. És directora d’escena i una incansable promotora de projectes
teatrals, però també una dramaturga amb una llarga bibliografia d’obres
premiades, representades, traduïdes i algunes fins representades a l’estranger,
aquest any mateix ha estrenat Avvelenate a Siena, Itàlia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada