A la primera joventut, quan es peca de tant, i un bada i tot s’obre, vaig descobrir el Món i a mi mateix. O el Món en mi mateix. O a mi mateix en el Món. El Món, el jo, i els altres: la poesia.
Poesia de mars interns i oceans globals, líquids, eteris, sulfurosos, tel·lúrics de moviments enormes. La poesia que diu el Món, el jo i els altres (mons). Un Món de mons indestriables.
Les paraules
Les sento dèbils
Però necessàries
Jo practico la mirada
: és fulminant
ENCARA
Parracs
De foc i brumolla
Parracs
La cara
La pena
És ara
Que me’n percaço
Ho abordo
Encara
Amb pena
La vena que em lliga
No pot extingir-me
La força
Navego
A l’esquena
Fuetades
Vers l’aura
M’ennuego
SOLITUD CENTRÍFUGA a Joan Argenté
D’alguna manera
Juguem a ser nosaltres
Ens movem pels confins
Del nostre Jo inexorable
No hi ha un “nosaltres”
Només un Tu
I un Jo
Inajustables
D’alguna manera
Falsos
Però rígids
Ens trenquem
De tant en tant
I ens diluïm en l’Amor o la Compassió
Amb algú altre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada