Ni un pam de net... de Jordi Valls

Aquí teniu la crítica apareguda al bloc Última ronda de Ricard Mirabete del llibre "Ni un pam de net al tancat dels ànecs" de Jordi Valls.

En cadascun dels poemes d’aquest nou llibre de Jordi Valls, hi trobem un seguit de símptomes lírics que apunten a fites d’urbanitat poètica en les quals cadascú pot reposar-hi. Sojornar-hi durant un lapse de temps prou llarg. Ja des del començament del volum, el poeta ens mostra per on viurem els poemes que anirem llegint. Al llarg dels trenta-tres poemes, el jo poètic es va transmutant en la figura de l’altre que no és pas l’alterego de l’autor sinó tots i cadascun de nosaltres com a possibilitats circumstancials. Cal remarcar aquest fet ja que no hi ha l’ús d’un jo líric que ho faci tot i ho digui tot. El poeta és aquesta mena d’individu que està dins l’escena per donar veu a l’espectacle d’aquesta divina tragèdia que és el dia a dia. Sota l’empara d’una visió escrutadora dels fets reals per part del poeta, i a la manera de Joan Brossa en algun cas, com en el poema que tot seguit citarem, el poeta és aquell que es converteix en tot allò que destrueix i que es forma a partir de la identitat literària escrita en els seus poemes. El poeta és aquell que escriu d’una vida que és en part la seva i en part la nostra. El poeta és qui esbocina la carcassa del no-sentit i en fa partícules humanes que ens conformen. Aquesta idea la trobem en el poema joker en el qual el jo poètic dóna pistes sobre cap a on van les seves motivacions líriques i propi funcionament com a escriptor. Vegem-ne un tast: Em vaig convertint en tot allò que destrueixo, / en un vas ho recolliu per tirar-m’ho a sobre, / Recobert d’identitat acabo sent útil / l’amic que voldríeu per fer-vos respectar. (...) Quan baixeu la guàrdia torno a ser l’imprevist. / La tragèdia comença quan puja el teló. Un dels encerts principals del poema és tot allò que ens ensenya sobre l’art de poetitzar la realitat o bé de fer realitat per mitjà de la paraula. De tot plegat, Jordi Valls ho ha anat demostrant al llarg dels seus nou llibres publicats i des de fa molts anys amb la seva maduresa poètica.

Tot estirant el fil de la seva poètica, no podem deixar de citar el poema poesia en el qual construeix una reflexió sobre l’acte d’escriure -i de viure- en i des dels versos. El títol del poema ja és un encert perquè al·ludeix al gènere poètic però els versos escrits es refereixen al propi poema que es va desenvolupant. El jo poètic fa l’acció de donar el poema a qui el llegeixi: Aquest és el teu poema. Fes-ne el que vulguis, / el pots rebregar, esbocinar, omplir / de gargots, trepitjar-lo, o pixar-te a sobre. / També, si vols, els pots llegir i oblidar-lo / per sempre, o tornar-lo a escriure. És teu. Tot seguit hi fa la confessió necessària per tot aquell poeta verídic: i m’allibero / del dret i del deure de necessitar / la memòria falsa que et faràs de mi. Definitiu i concloent. Ens planteja una qüestió que fins ara no havia estat gaire plantejada: el poema escrit el necessita el seu autor o bé el necessitem els seus lectors? El poeta se n’ha desprès i d’allò escrit ell n’és l’autor però no és del tot una part de si mateix. Cal que uns i altres ens en fem partícips d’allò que és cada poema i del que apunta sobre l’individu i el món.

Al llarg del poemari un dels motius poètics predominants és la concepció amorosa que va teixint i desteixint la pròpia Modernitat, és a dir, el moment històric contemporani. Hi ha una línia de poemes com les dues parts del tracte (sobre el món de la parella, dels seus afanys i de les seves sortides naturals, com ara el rebuig o la mentida), pont neuf –aquell pont memorable en el qual hi trobem una parella que essent “sincers” han deixat de banda la sinceritat amorosa que els podria unir- o bé tants i tants d’altres poemes que versen de l’amor en parella com ara sobre el cor i la guerra freda. En aquests poemes hi ha un ensenyament moral compartit sobre l’amor com a repte, de l’amor com a pacte per no malversar el discurs íntim entre els dos estimats, i a una certa por implícita a no afrontar-lo del tot. Potser tot plegat és una qüestió de sinceritat. I no només una renúncia a no intentar-ho.

Aquest Ni un pam de net al tancat dels ànecs és una excel·lent continuació a la depuració lírica que mostrava Jordi Valls al seu celebrat poemari anterior Felix Orbe (València: Denes Editorial, 2010). Llegiu-lo si us escau la poesia. Viviu-lo si us escau pensar en allò que viviu; i sumeu versos a la capçalera del sentit, que van cap amunt, no resten enteniment i no són una sobreexplotació de cap mena d’espai útil i habitable.

Ricard Mirabete