foto Josep Losada
Els seus dos nous poemaris, Home enlloc i Feines de no gaire, que han coincidit en la data de publicació, participen d’aquesta poètica quotidiana, que commou per la manera com copsa l’instant i el transforma en immensitat. Jaime Sisterna és un savi, bregat en mil batalles: no sé si és un poeta de l’experiència o l’experiència feta poesia. Home enlloc, amb un pròleg de Miquel-LluísMuntané, es podria llegir com una novel·la poètica, un vagareig crepuscular cap a la fosca, on les paraules es mouen com les cames del primer Cassius Clay, un dietari sense data, de dies perduts a l’agenda de l’ànima: “Com que estàs sol / has decidit / celebrar les festes / amb tu mateix // pares la taula / hi poses el pa i el vi / alces la copa / i brindes pel fracàs”. Impossible no sortir KO d’aquestes imatges sobre la soledat concentrada, sobre el final recurrent que espera a les nostres vides. Feines de no gaire és un conjunt de poemes, també vitals, però que tenen com a base una anècdota: “Em llevo aviat / per tenir més temps / de no fer-ne res, / però el descans / també em cansa”. Bars, imatges casolanes, dies de pluja, records i, fins i tot reflexions sobre les notícies o el futbol: “Sóc un home de gustos corrents, jo”. Sisterna sap condensar com ningú, com ho feien els mestres del dirty realism, l’ofici de poeta i la soledat del creador, a feina feta: “Aquesta és la feina / que faig cada dia: / escriure paraules / en un paper. // Hi ha més paraules / que papers, / i no valen tant. // Però maten”. I tant que maten!
David Castillo
publicat al diari Avui (15-05-08)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada